David Karvala
Mohamed Said Badaoui és, des de fa anys, activista d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) de Reus i forma part de la coordinació nacional d’UCFR Catalunya.
És, a més, activista social a la seva ciutat, fomentant bones relacions entre la comunitat musulmana i la resta de la població, és entrenador de futbol…
Almenys, ho era, fins a la seva deportació per part del ministeri d’Interior, dissabte a la matinada 19 de novembre. Van expulsar Mohamed al Marroc, un país del qual va sortir com a nen fa 30 anys; vivia a Catalunya des dels 10 anys.
El divendres 5 d’agost de 2022 la policia li havia comunicat una ordre de deportació amb tan sols 48 hores de termini per presentar al·legacions (fins diumenge, a inicis d’agost!). Les acusacions contra Mohamed, com ell ha denunciat repetidament des de llavors, no tenen cap base: no hi ha proves.
Se l’acusa sobre la base de suposicions islamòfobes, inventades.
Mohamed havia apel·lat contra la negació de la seva sol·licitud de nacionalització, exigint que aportessin proves per justificar aquesta decisió. En comptes de fer-ho, la policia va elaborar l’ordre d’expulsió.
Sota la Llei d’Estrangeria, només cal un informe policial sense fonaments perquè t’expulsin, fins i tot si portes gairebé tota la teva vida al país i tens els teus papers en regla. Resulta que aquesta és una estratègia conscient de les autoritats.
Va ser l’inici d’un calvari que, per ara, ha deixat Mohamed a la seva ciutat natal al Marroc. També va ser l’inici d’una lluita contra la seva deportació, i la d’altres persones en situacions semblants, que caldrà continuar.
El següent és un breu relat dels fets i unes reflexions sobre allò que s’ha après.
Àmplies protestes
La primera protesta es va celebrar a Reus pocs dies després d’arribar l’amenaça de deportació, una concentració urgent de potser 150 persones molt diverses. L’ajuntament de la ciutat va declarar el seu suport a Mohamed, reconeixent que “és una persona que sempre ha treballat colze a colze amb les entitats i l’Ajuntament de la nostra ciutat per garantir els drets dels seus veïns i veïnes”. Van seguir més protestes, gestions al Parlament de Catalunya, al Congrés…
El gest valent de Mohamed d’aixecar la veu va fer que més persones en una situació similar guanyessin confiança. Així, Amarouch Azbir, veí i treballador municipal de Vilanova i la Geltrú, ciutat a prop de Sitges, va explicar que li passava el mateix. Es va posar en contacte amb el grup local d’UCFR, que va convocar una concentració en suport a tots dos companys.
A finals d’agost, després d’una concentració a Barcelona, es va formar el Grup de Suport a Mohamed Said Badaoui. Des de llavors, aquest petit nucli de persones diverses ha fet un treball impressionant, difonent el cas, buscant suports, etc.
El seu comunicat de suport a Mohamed, penjat a la web d’UCFR, ha rebut fins ara més de 1.400 adhesions, incloent-hi més de 160 entitats.
El 18 d’octubre, Amarouch i Mohamed van ser detinguts, però després d’arribar fins i tot a l’aeroport de Madrid, van ser tornats a les seves ciutats respectives per comparèixer davant els jutges. Se sospita que la pressió política i social exercida va contribuir a aquest canvi de procediment.
Després d’uns successos molt estranys al tribunal de Reus, Mohamed va ser empresonat al CIE de Barcelona el 21 d’octubre. En canvi, l’endemà, el jutge de Vilanova va declarar que les acusacions contra Amarouch eren “vagues i genèriques” i ho va deixar en llibertat… tot i no anul·lar l’ordre de deportació.
Després de les detencions, el Parlament de Catalunya va declarar el seu suport a Mohamed i a les altres persones que es trobaven en situacions semblants. Arran d’això, una delegació del Parlament va anar a visitar Mohamed al CIE.
Cap a finals d’octubre va sortir a la llum el cas de Yahya Benaouda, a Extremadura. Amb un perfil molt semblant al dels altres dos casos, Yahya havia estat molt actiu al seu poble, Talayuela, col·laborant amb el banc d’aliments, ajudant la Creu Roja durant el confinament…
Va ser detingut el matí del 25 d’octubre; dos dies després ja havia estat deportat. Tot i el seu historial d’activitats socials, no consta que rebés suport social, més enllà de la comunitat musulmana del poble que va convocar una concentració.
Mentrestant, després de multitud de protestes i gestions polítiques, i una àmplia cobertura mediàtica, no sempre islamòfoba, Amarouch i Mohamed van ser deportats a la matinada del dissabte 19 de novembre.
Increïblement, Interior va llogar un avió només per portar aquestes dues persones al Marroc: a banda de ser racista, la seva expulsió va ser un malbaratament de diners que es podrien haver dedicat a fins socials.
Tant els companys deportats com el grup de suport, com el conjunt de persones i moviments que els hem donat suport, tenim clar que s’ha perdut una batalla, però la lluita continua.
Islamofòbia “laica”
Moltes persones de fora de Catalunya —activistes, periodistes…— s’han sorprès per l’amplitud de suport i de solidaritat que s’ha teixit. Recorden que fa cinc anys es van produir els terribles atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils, i suposen que la mera acusació de “islamista”, “salafista”, “gihadista” faria que els acusats es quedessin sense suport.
La veritat és que xoca el contrast entre els casos d’Amarouch i Mohamed, i el de Yahya i els altres casos que encara ni tan sols coneixem.
El problema és que, a gran part de l’Estat espanyol, gran part de l’esquerra i dels moviments socials no tenen present que l’islamofòbia és un problema, una forma de racisme que cal combatre. Més aviat, tristament, molts sectors de l’esquerra, fins i tot de l’esquerra radical, no només no lluiten contra l’islamofòbia, sinó que la fomenten, en nom del “laïcisme”.
Activistes capaços de denunciar acusacions infundades de la política contra activistes sindicals, per l’habitatge, etc. donen per bones afirmacions racistes i igualment infundades en aquests casos.
Aquest problema també existeix a Catalunya, on hi ha tuiters que mai no han parlat amb Mohamed, ni tan sols l’han escoltat, però afirmen que és “salafista” o que vol imposar el vel a les dones. Tuiters que es pensen progressistes donen per bo el que diuen els informes policials buits de proves, i webs racistes. Ni tan sols fan cas a les declaracions molt clares d’en Mohamed que desmenteixen aquests crits.
Tot i així, a Catalunya gran part de l’esquerra s’ha posicionat contra l’islamofòbia. Com va dir Mohamed en una entrevista: “No tinc constància de si estic rebent suport a nivell estatal per part de l’esquerra… Tot el suport que estic rebent ve de partits catalans”.
Unitat contra la islamofòbia
Hi haurà diversos factors que expliquen aquesta diferència: molts no seran reproduïbles en altres territoris, d’altres sí.
És indiscutible que el grup de suport ha jugat un paper essencial, però per si mateix una desena de persones no podrien haver mobilitzat tota aquesta solidaritat. A Madrid, també hi ha persones molt compromeses amb la lluita contra la islamofòbia institucional, i que han donat suport plenament a aquesta causa. Inclouen activistes amb una forta presència als mitjans, etc., però malgrat els seus esforços, no han aconseguit una mobilització important, com ha assenyalat el mateix Moha Gerehou.
El fet és que, a Catalunya, es treballa de manera àmplia i unitària contra la islamofòbia des de fa anys.
Unitat Contra el Feixisme i el Racisme es va crear l’any 2010, principalment per combatre el partit feixista (ara difunt), Plataforma per Catalunya. La problemàtica de la islamofòbia era present des del començament, i hi va haver un llarg procés de debat intern sobre el tema.
Amb el temps, es va aconseguir establir un consens molt ampli de rebuig a la islamofòbia i a favor d’una laïcitat real: que l’Estat no ha de fomentar ni reprimir cap religió o els seus creients.
Així que després dels terribles atemptats de Charlie Hebdo a París en gener de 2015, va ser possible que una declaració d’UCFR —exigint que aquesta tragèdia no servís de pretext per fomentar encara més la islamofòbia— rebés suports molt amplis, molt més enllà dels grups antiracistes més compromesos. Van signar partits, sindicats, ONGs, etc.
A partir d’aquí es van començar a celebrar protestes i altres actes importants contra la islamofòbia, incloent-hi l’anual Fòrum Social contra la Islamofòbia i tota mena de racisme.
Només així s’entén com, després dels atemptats de l’any 2017, els moviments socials van aconseguir“hackejar” la gran manifestació oficial del 26 d’agost d’aquell any. En comptes de servir de suport a les polítiques repressives de l’Estat, com va passar a París després dels atemptats de Charlie Hebdo, va ser un gran reclam contra les guerres i contra la islamofòbia.
Només així s’entén que la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i 160 entitats més poguessin donar suport a la declaració contra les deportacions recents.
Construir moviment unitari
La lliçó hauria de ser clara. Davant l’augment de la islamofòbia —i també de l’antigitanisme, la negrefòbia, el racisme institucional, l’extrema dreta…— cal construir moviments amplis com UCFR a més territoris.
No serà gens fàcil. Com s’ha comentat, la islamofòbia és molt present dins l’esquerra i els moviments socials; faran falta molts debats pacients per fer-hi front, però hem de tenir clar que no hi ha cap altra opció.
Algunes persones antiracistes s’impacienten i abandonen l’intent de dialogar/debatre per guanyar aquests espais. De vegades fins i tot recorren a plantejaments que ni tan sols cerquen guanyar suports més amplis.
Però és imprescindible construir un moviment real; no aconseguirem frenar ni el racisme institucional ni la ultradreta només amb teories i grups reduïts.
Cal subratllar que treballar en un espai ampli —el que també s’anomena front únic— no implica abandonar la visió política pròpia de cada persona o entitat . Simplement cal acordar lluitar conjuntament entorn a uns punts de mínims, compartits (en principi) per sectors més amplis. Això sense que ningú —ni els sectors més radicals ni els més moderats— hagi d’abandonar les idees pròpies.
Una esquerra conseqüent
No és fàcil fer front a l’islamofòbia, després de dècades de foment de l’odi des dels Estats, amb la col·laboració activa de gran part dels mitjans, i la connivència de sectors de l’esquerra. A molts llocs, la islamofòbia és hegemònica i gairebé ningú la combat.
Canviar aquesta situació requereix molta feina. Però l’amplitud de la solidaritat davant de les deportacions islamòfobes a Catalunya demostra que és possible.
Marx21 forma part d’un corrent de l’esquerra anticapitalista que, a diferència d’altres esquerres, porta dècades combatent la islamofòbia i impulsant lluites unitàries.
El fet de comptar amb un espai col·lectiu, on compartim políticament molt més que un sol punt, és una gran ajuda per poder fer més efectivament la resta de la nostra activitat.
Si comparteixes aquesta visió de lluita unitària contra tota mena d’opressió, sense concessions, però sense sectarismes, ajuda a construir el moviment unitari, però també pensa unir-te a Marx21.
