Marie Fauré
El 16 de setembre passat va morir Masha Amini, 22 anys, després d’haver estat detinguda a Teheran per la policia moral d’Iran, per portar indegudament el hijab obligatori.
La jove kurda iraniana es va convertir en un símbol de la resistència contra l’opressió que viu la població, especialment les dones, després de la creació de la república islàmica al 1979.
A l’anunciar la seva mort, dones de la ciutat d’origen de Masha van sortir al carrer per denunciar la imposició del hijab per part del règim dels mul·làs i l’opressió de les dones en general, traient-se el seu vel i tallant-se el cabell. Pocs dies després, allò s’havia convertit en un moviment d’àmbit estatal, amb milers de dones desafiant el règim al carrer, amb el suport dels homes iranians, al crit de “dona, vida, llibertat”. L’opressió de les dones s’havia fet l’expressió de l’opressió que totes i tots pateixen al país.
Malgrat la repressió violenta del règim autoritari (oficialment 240 morts i 8.000 persones detingudes a 111 ciutats), les manifestacions no es van aturar. Al contrari, van seguir creixent, guanyant totes les parts de la població i del país.
Si ja fa anys que la contestació al règim iranià es fa més visible, des de l’any 2009 i la proclamació de la victòria de Mahmoud Ahmadinejad, i que segons una enquesta de 2020, el 70 % de la població iraniana està en contra de la imposició del hijab, el moviment de 2022 té un caràcter diferent.
Compta amb la participació de moltes joves i estudiants, per a qui les perspectives de futur a l’Iran no semblen molt obertes tal com és ara el país, entre autoritarisme, atur i pobresa. Malgrat la censura del poder iranià, totes i tots hem pogut veure com noies joves sense hijab i amb el cabell deixat anar expulsaven el director del seu col·legi.
Suport
El moviment va afavorir una onada de suport internacional, amb la multiplicació de concentracions a moltes ciutats del món on participen molts homes i dones de tots els països, sense distinció ètnica i de gènere, i sense distinció de classe, del que he pogut comprovar per la meva experiència a Bordeus (Occitània).
Però, malauradament, hem de denunciar la utilització política del moviment per moltes parts de l’entorn polític occidental, fins i tot d’una part important de l’esquerra, que aprofita la situació per atacar el hijab i presentar-ho com simplement un instrument d’opressió de les dones.
El que denuncien les dones iranianes no es el fet de portar el hijab, sinó el fet que això sigui una imposició d’un règim autoritari i no la lliure elecció de cadascuna.
Des de Marx21, pensem que portar el hijab no és un problema a partir del moment que forma part d’una decisió personal. Aquí, el que s’ha de defensar com a militants d’esquerra és el dret de les dones a escollir si volen anar amb o sense hijab, amb cabell llarg o curt, etc.
Tampoc podem donar la raó als moviments d’esquerres que no volen anar en contra del règim iranià per veure’l com una protecció contra el imperialisme, ja sigui aquest americà, rus o xinès.
Moviments populars
La república islàmica de l’Iran es una dictadura, i no podem defensar aquesta mena de poder polític en nom de la lluita antiimperialista. Al contrari, el que hem de fer es donar suport als moviments populars per fer caure els règims autoritaris i que el poble iranià pugui decidir del seu futur.
Després de 5 setmanes de mobilització, i malgrat la repressió del poder, el moviment no sembla debilitar-se. Al contrari, després de les dones i del jovent, son ara les i els treballadors que s’organitzen i s’afegeixen a la contestació, amb una vaga dels treballadors del petroli, els mateixos que van jugar un paper clau en la revolució de 1979 que va fer caure el Xa. Si les vagues poden estendre’s i seguir, seria un gran punt a favor per la rebel·lió.
No sabem com acabarà el moviment, si es convertirà en una revolució o si el poder autoritari es podrà salvar altra vegada gràcies a la violència d’estat.
Però si de moment el regim no sembla amenaçat, està clarament desestabilitzat i està perdent la seva legitimitat, mentre les manifestants van perdent la por davant la repressió.
La conscienciació creixent de la població iraniana en general, i especialment de la joventut i de la classe treballadora, son una base necessària per un canvi polític al país i per fer caure el règim que va pujar al poder després de la revolució de 1979. Perquè només la pròpia classe treballadora iraniana podrà iniciar aquest canvi, i no la intervenció de qualsevol potencia internacional. I nosaltres com a classe treballadora internacional els hem de donar tot el nostre suport.