Paty Gómez
Els governants britànics de Nigèria esperaven que Funmilayo Ransome-Kuti pogués ser un clar exemple del seu “imperialisme benvolent”.
En canvi, es comptava entre els seus oponents més temuts, i era coneguda popularment com la “Lleona de Lisabi”.
Com a filla d’un cap ric, l’havien enviat a acabar l’escola a Cheshire, Anglaterra, el 1919. S’esperava que tornés a casa i prengués un lloc entre l’elit nativa.
A l’escola li van ensenyar els “valors britànics”, juntament amb les “habilitats crucials” de l’elocució i la gestió domèstica. Però un cop va tornar a terra nigeriana, va donar l’esquena a aquests valors i al seu lloc va lluitar pels drets de les dones i de les persones treballadores.
A la dècada de 1940, va transformar el Club de Senyores d’Abeokuta, un grup centrat en obres de caritat, en la Unió de Dones d’Abeokuta, una organització política. La primera gran baralla de la Unió va ser contra un impost que els governants britànics i els locals exigien a les dones comerciants del mercat.
Van començar amb peticions, que aviat es van traslladar a manifestacions davant del palau d’Alake Ademola, qui dirigia la província segons els desitjos de l’imperi. La policia llavors va prohibir les protestes. Però Ransome-Kuti va organitzar el que ella va anomenar un “pícnic” al palau que va atreure més de 10.000 dones. Quan la policia va atacar amb gasos lacrimògens, ella va entrenar els seus seguidors sobre com bregar amb els pots de gas.
Finalment, el govern va cedir, es va abolir l’impost i Ademola es va veure obligat a abdicar almenys temporalment.
Tot seguit, Ransome va ajudar a iniciar un moviment, que va acabar igualment en victòria, contra els impostos a l’aigua.
Aprendre
Ransome-Kuti va aprendre dels moviments. Ella va dir: “La veritable posició de les dones nigerianes havia de ser jutjada per les dones que carregaven nadons a l’esquena i cultivaven des de l’alba fins al vespre, no per les dones que esmorzaven te, sucre i pastissos”.
En lloc d’utilitzar el seu anglès ben après per guanyar-se l’afecte de les elits, va insistir a parlar a ioruba a les reunions i negociacions.
Ransome-Kuti va ser l’única dona en una delegació nacional a Londres que va exigir la llibertat de Nigèria. Mentre va ser allà, va escandalitzar l’establishment escrivint una columna al diari del Partit Comunista Britànic, el Daily Worker. Es titulava: “Vam tenir igualtat fins que va arribar la Gran Bretanya”. L’article va ser un atac al colonialisme per empènyer les dones a una ciutadania de segona classe.
I, en lloc de alternar amb els rics, va dir a la premsa a Nigèria que el més destacat de la seva visita va ser reunir-se amb persones treballadores de fàbriques britàniques.
Ransome-Kuti es va declarar a si mateixa com una “socialista africana” i es va alinear amb el bloc soviètic a la creixent Guerra Freda.
Els anys que van seguir la independència de Nigèria el 1960 van ser difícils de navegar políticament. Les simpaties de Ransome-Kuti sovint la van portar a seguir els “consells” provinents de Rússia i la Xina. Aleshores, quan els militars van donar un cop d’Estat el 1966, ella li va donar suport.
Amenaça
Els governs que es van succeir esperaven neutralitzar-la políticament emplenant-la de títols i càrrecs. Però tant ella com el seu fill, el músic i activista Fela Kuti, van continuar sent una amenaça per als nous comandaments, tant civils com militars.
La família Kuti mantenia una connexió amb els pobres de Nigèria que tenien pocs polítics.
Quan més de 1.000 policies van aplanar el complex de la casa de Fela el 1977, Ransome-Kuti va ser llançada des d’una finestra del segon pis i aviat va morir a causa de les seves ferides.
Els que eren al poder havien sentit una vegada la fuetada de la seva llengua. Ara es van afanyar a lloar el seu esperit amb la vana esperança que el radicalisme que ella representava restés amb ella a la tomba.
