Rubén Vargas
Abans que em decantés pel socialisme revolucionari al voltant de l’any 2012 em vaig topar amb un vídeo a YouTube amb el nom Españistán, de la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis d’Aleix Saló.
Tot i que podria entrar en tota una tangent analitzant i criticant l’ús problemàtic amb el terme ‘Españistán’ donat que es podria considerar una mica islamòfob. El cert és que aquest petit curt i el llibre van aconseguir explicar molt bé, a través de la sàtira i la simplificació de temes força complexos, com la bombolla immobiliària dels 90 i 2000 va comportar una sèrie de decisions lògiques dins del capitalisme fins a la crisi que vam acabar pagant tota la classe treballadora. Des de llavors Saló ha tret altres obres com Simiocracia (2012) i Europesadilla: Alguien se ha comido a la clase media (2013) que sincerament no he arribat a llegir.
L’any 2020 Saló va publicar la seva nova obra Todos Nazis: Como España se llenó de “fascistas” hasta que llegaron los fascistas. La veritat és que vivint en els temps que corren per Europa, amb l’auge de l’extrema dreta, el títol em va cridar l’atenció. Todos Nazis recull i explica amb el mateix to de sàtira però molt ben documentat com l’ús dels termes com a ‘feixista’ i ‘nazi’ són utilitzats i han estat indiscriminadament fets servir per part d’actors de la dreta i de l’esquerra com una arma llancívola que ha comportat la banalització d’aquests mateixos termes. Saló encerta en matisar que la dreta prefereix anomenar ‘nazi’ o alguna forma d’aquest terme, amb sufix o prefix, a les diferents seccions de l’esquerra i col·lectius de la societat a què està enfrontat. Ja que per a la dreta l’ús del terme feixista com a insult els obligaria a mirar incòmodament el propi passat. També l’autor apuntala que el fet que diferents seccions de l’esquerra anomenin fatxa a àmplies porcions de la dreta, ja ho siguin o no, té l’efecte de diluir la connotació del terme fent que aquest perdi la seva negativitat.
Al seu llibre Saló també comenta com la dreta s’ha reinventat, per una banda el banalitzar els termes nazi i feixista ha comportat que l’extrema dreta pugui presentar-se davant la societat com una cosa acceptable i com, alhora, en normalitzar-se el discurs de la extrema dreta els partits de centre dreta acaben adoptant part del seu discurs per intentar no perdre tants suports.
A la tercera part del llibre Saló explica com els dirigents de Vox, que sempre han estat molt pro sistema, han aconseguit donar una imatge d’antisistema sense complexos o millor dit «antiestablisment», comparant-se així amb la situació a EUA. Utilitzant tot un entramat de notícies falses o fake news aconsegueixen amplificar la seva veu i abast a les xarxes socials amb sensacionalisme.
A la part final del llibre Saló explica com es desenvolupa la batalla a les xarxes. Pren els exemples comparatius del Brexit i de la Gran Bretanya. Saló conclou el seu llibre amb les paraules ominoses següents.
“Però aquesta no és una batalla per la Veritat, ni el debat quins són els problemes més urgents o quina és la millor manera de solucionar-los. No. Aquesta és una batalla identitària. I ningú no busca convèncer l’altre o arribar a un punt en comú. Es tracta de derrotar-ho.”
Tot i que té raó i realment no podem cercar coses en comú amb aquelles persones que abracen el feixisme obertament, he de dir que és la part del llibre que menys em va agradar, pel fet que no aconsegueix armar el lector amb la imperant necessitat de lluitar contra l’extrema dreta. Per tant, com un llibre explicatiu amè i ple d’humor està genial i és una lectura molt recomanable en aquest sentit.
Però una persona que es consideri antifeixista no trobarà un manual per fer front a l’auge de l’extrema dreta. Per això, millor llegir el llibre El Antifascismo del 99% i connectar amb el teu grup d’UCFR (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme) més proper. És important participar en les lluites unitàries i àmplies que es desenvolupin davant les noves o reciclades formes de la ultradreta i el feixisme.
