L’acadèmic i activista iranià Peyman Jafari diu que hi ha un radicalisme creixent entre sectors de la joventut, però totes les generacions hi estan participant.
Les i els manifestants a l’Iran han incendiat estacions de policia a les ciutats quan les manifestacions per l’assassinat policial d’una dona jove van entrar el sisè dia. Almenys set persones han mort en l’intent de la policia per acabar amb les protestes, centrades principalment a la regió kurda del nord-oest, però també a la capital, Teheran.
Les manifestacions són les últimes d’una sèrie de desafiaments des de baix als governs iranians afectats per la crisi des de l’any 2019. Van començar dissabte 17 de setembre, després de l’assassinat policial de Mahsa Amini el dia anterior.
Mahsa va entrar en coma en un centre de detenció després que les “patrulles d’orientació” de l’Iran, que fan complir les lleis religioses de l’Iran, la van arrestar dimarts de la setmana anterior. Va morir tres dies després a l’hospital.
La policia va afirmar que Mahsa va ser detinguda per no fer servir el seu hijab (mocador al cap) d’una manera que cobrís completament els cabells. També van negar que els agents l’haguessin colpejat el cap amb una porra i l’haguessin colpejat contra un dels seus vehicles, i en canvi van afirmar que havia patit una insuficiència cardíaca. Però la família va dir que no tenia problemes de salut.
Les protestes arran de la seva mort van reprendre el lema “Dona, vida, llibertat”. En moltes d’elles, les dones es van treure el vel en públic, desafiant la llei de l’Iran, i es van tallar els cabells.
Llibertat
Però l’acadèmic i activista iranià Peyman Jafari va dir al Socialist Worker que les protestes no són tant contra el vel en si com contra el seu ús obligatori i la seva imposició brutal.
“Les dones i els joves estan al capdavant, però les protestes són realment mixtes i hi participen totes les generacions”, va dir. “Hi ha hagut un estat d’ànim creixent, entre les generacions més joves, que no volen la interferència de l’Estat a la seva vida diària, la seva vida social.”
“Això no significa que siguin antireligiosos o que estiguin en contra del hijab. Realment es tracta de la llibertat d’usar-lo o no fer-lo servir. Estava parlant amb una amiga que s’ha unit a les protestes i té una mare que porta hijab que la recolza. Moltes d’aquestes dones tindran mares, àvies, tietes, fins i tot amigues que usen el hijab. Així que això creua la línia de ser religiós o no religiós. Es tracta de la llibertat de vestir-te com vulguis.”
Les protestes es produeixen enmig d’una crisi per als governs de l’Iran que dura molts anys, i onades de resistència. L’Iran ha patit crisis econòmiques provocades per les sancions occidentals i també reformes dissenyades per obrir l’economia a la privatització i al mercat.
Això ha donat com a resultat repetides explosions de manifestacions i vagues, principalment davant la pobresa, la desocupació i l’escassetat. Van començar amb una sèrie de protestes massives a principis de l’any 2019, on la policia i les forces estatals van matar fins a 1.500 persones.
Revolta social
Més recentment, va haver-hi protestes a principis d’aquest any després de la retallada per part del govern dels subsidis per a aliments bàsics. Això, juntament amb una creixent classe treballadora urbana i l’augment de dones que ingressen a la força laboral i a les universitats, ha creat les condicions per a la revolta social.
En resposta, el govern d’Ebrahim Raisi va prometre fer complir les lleis religioses amb més duresa, en un intent d’acontentar els seus seguidors conservadors. En canvi, això només va ampliar la bretxa entre el govern i les generacions més joves que volen més llibertat, mentre que l’alta desocupació i la pobresa erosionen el seu suport.
Els informes dels mitjans de comunicació occidentals s’han centrat en els càntics de“a baix el dictador” gravats en algunes manifestacions. Els governs occidentals que veuen l’Iran com un desafiament al domini d’EUA a l’Orient Mitjà sovint s’aferren a les protestes antigovernamentals.
Però, diu Peyman, els manifestants també van corejar: “A baix l’opressor, sigui el líder suprem, sigui el Xa”. Això es refereix tant al règim actual de l’Iran com a la dictadura anterior —recolzada per Occident— enderrocada per la revolució de 1979.
En canvi, diu Peyman, l’eslògan principal de les manifestacions, “Dones, vida, llibertat”, uneix les demandes polítiques i econòmiques en una revolta més àmplia contra el sistema.
“El lema ‘Dones, vida, llibertat’ posa el tema del sexisme en primer pla”, va dir Peyman. “La vida vol dir que tothom vol tenir una bona vida; això també es refereix a la gent treballadora, pobra, etc. I la llibertat fa referència a alliberar-se de la repressió estatal”.
Va afegir: “Crec que aquest és un sentiment creixent entre sectors radicals de la joventut que s’oposen a tot el sistema. És per la corrupció i la mala gestió econòmica i per la violació de les llibertats polítiques i socials.”
Aquest article va aparèixer a la nostra publicació germana, Socialist Worker, el 22 de setembre de 2022.
