Marx21.net
Durant els darrers mesos, les crisis s’han aguditzat de manera alarmant. La guerra a Ucraïna (sense oblidar les altres guerres en marxa); les temperatures rècord i els incendis descontrolats, fruit del canvi climàtic; l’auge del racisme i l’extrema dreta; i ara les pujades enormes dels preus.
Necessitem respostes radicals, però reals i pràctiques. No n’hi ha prou amb declaracions teòriques allunyades dels problemes reals de la gent (tot i reconèixer la importància de l’anàlisi i la teoria). Fan falta lluites àmplies que responguin a aquesta crisi social.
Ara mateix no sembla que hi hagi propostes convincents en aquest sentit, però a la Gran Bretanya ha sorgit una nova iniciativa impressionant. En poques setmanes, més de mig milió de persones s’han sumat al projecte “Enough is Enough!” (Ja n’hi ha prou!), amb actes enormes a diferents ciutats.
Aquí parlem d’aquesta iniciativa important, i plantegem les possibilitats de crear una cosa semblant a l’Estat espanyol.
Enough is Enough a la Gran Bretanya
La Gran Bretanya es troba actualment en una situació de forta inestabilitat política, a causa de diversos factors. Hi ha la llarga crisi de lideratge al si dels Tories —que segurament no se solucionarà amb l’elecció de la thatcherista Liz Triss— juntament amb les seves nefastes polítiques antisocials i racistes. D’altra banda, hi ha el creixent descontentament entre la classe treballadora amb el no lideratge de Keir Starmer de l’oposició: un Partit Laborista que ja no promet ni tan sols un reformisme descafeïnat. Tot això ha provocat un clima de descontentament social, permetent així el sorgiment d’un nou espai de rebuig als efectes de la crisi, anomenat Enough is enough! (Ja n’hi ha Prou!)
Enough is Enough! és una nova campanya que busca lluitar contra la crisi del cost de la vida. La van fundar líders sindicals d’esquerres i organitzacions comunitàries amb l’objectiu de fer retrocedir la misèria imposada a milions de persones per l’augment de les factures, els salaris baixos, la pobresa alimentària, els habitatges de mala qualitat i una societat dirigida només per una elit adinerada. Tenen a més el suport dels pocs restants diputats de l’ala esquerra del Partit Laborista com Zara Sultana i Ian Bryne, juntament amb Jeremy Corbyn, actualment suspès del grup parlamentari laborista.
Tota aquesta campanya se centra en cinc demandes socials molt clares.
- Un augment real de sou (en un context d’inflació de més del 10% i indicis que aviat superarà el 20%);
- Reduir dràsticament les factures d’energia;
- Acabar amb la pobresa alimentària;
- Habitatges dignes per a totes les persones;
- Més impostos als rics.
La campanya declara que lluita amb la intenció real de guanyar aquestes cinc demandes. Afirmen que això vol dir començar amb la celebració de mítings a la Gran Bretanya, la formació de grups locals, la mobilització de solidaritat mitjançant vagues i altres lluites, així com l’adopció de mesures contra les empreses i les persones que es beneficien d’aquesta crisi.
Enough is enough! té clar que no es pot confiar que l’establishment resolgui els problemes de la classe treballadora. Això depèn de nosaltres a cada lloc de treball i cada barri.
La campanya fa que s’involucrin les persones que estan lluitant per sobreviure i perquè no arriben a final de mes amb els seus ingressos actuals, persones que estan fartes d’haver de treballar més a canvi de menys i que estan preocupades pel futur, o si simplement no poden suportar veure el que està succeint al país.
El missatge és senzill: “Ja n’hi ha prou! És hora de convertir la ira en acció!
Als vídeos de la campanya destaca un missatge molt clar —“Un salari just, factures assequibles, prou per menjar i un lloc decent per viure. Aquests no són luxes, són els teus drets!”— que connecta amb la majoria de les persones treballadores, juntament amb la crida a lluitar per això.
Glasgow. (Foto: Raymie Kiernan, SWP)
Ganes
Es noten les ganes de lluita. La campanya va anunciar que, només en els primers tres dies, van rebre 300.000 inscripcions i més de 6 milions de reproduccions dels vídeos del llançament. La nova pàgina web va tenir tant de trànsit en el seu llançament que fins i tot es va bloquejar.
El míting inicial a Londres, celebrat el 17 d’agost en un gran teatre a Clapham, va reunir més de 1.500 assistents, amb més gent a fora que no hi cabia. Van comptar amb un missatge de solidaritat de Bernie Sanders, d’Estats Units. L’ambient electrificant va recordar els grans mítings de Jeremy Corbyn als anys 2015 i 2017, però aquesta vegada el focus estava en les lluites obreres en marxa. La multitud predominantment jove va mostrar un fort suport a les vagues de trens, metros, autobusos, correus…
El segon acte va ser el 30 d’agost a Manchester. L’enorme catedral, amb espai per a 1.500 persones, es va omplir i es van haver de repetir les ponències en un míting improvisat a l’aire lliure per a les 500 persones restants.
El tercer esdeveniment, el 2 de setembre, va omplir els 1.300 seients de St George’s Hall de Liverpool i igual que als mítings anteriors, va comptar amb un sentit suport a la resistència i la lluita.
Més sorprenent va ser el míting del 6 de setembre a Norwich, al principalment rural i plàcid est d’Anglaterra; novament un acte gran i vibrant, animat per una intervenció de Jeremy Corbyn. A l’acte de presentació a Glasgow, el 7 de setembre, més de mil persones van omplir el vell mercat de fruites de la ciutat. Hi havia altres actes programats a Bristol (9 de setembre), Brighton (13 de setembre) i Leeds (17 de setembre).
El fet de reunir tantes persones, incloent-hi gent de diferents vagues, és molt positiu i pot animar més sectors a participar a les lluites. Però els mítings no són un substitut de l’acció unitària en si. Un senyal positiu va ser que, durant un dia de vaga a correus, Enough is Enough! es va mobilitzar per portar la solidaritat d’altres sectors a un piquet-concentració davant de l’oficina central de correus a Londres.
https://twitter.com/eiecampaign/status/1563208600855916545
Com va dir la nostra publicació germana a Gran Bretanya: “Cada socialista i sindicalista hauria d’estar als seus mítings i a les altres activitats de què ha parlat, com a piquets de solidaritat amb vagues i accions contra les empreses energètiques. Però mentre les ponències van insistir en la necessitat de donar suport a les vagues actuals, els líders sindicals no van parlar de la necessitat d’augmentar i unificar aquestes vagues.”
En tot cas, l’èxit d’Enough is Enough! és una excel·lent notícia. N’hauríem d’aprendre.
Col·lapse del capitalisme
Mentre que les empreses energètiques gaudeixen d’un increment de més de deu vegades en els seus guanys, la catàstrofe social creix.
Els estudis de pobresa energètica revelen que 5,1 milions de persones a l’Estat espanyol i 36 milions a la Unió Europea no es poden permetre mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada. Aquests mateixos estudis situen el 10% de les llars espanyoles en una situació d’autèntica “crisi humanitària”, ja que amb prou feines els queda per a viure, una vegada pagades les despeses de la llar i de l’energia.
Especialistes en l’aparell respiratori i pneumologia no tenen dubtes que aquest hivern, als països de la “rica” UE, les llars fredes provocaran greus problemes de salut i costaran moltes vides. Destaquen que, per a les criatures amb asma, la funció pulmonar empitjora amb cada grau que baixa la temperatura interior per sota dels 9 graus, aspecte confirmat per l’Organització Mundial de la Salut.
Als mitjans de comunicació occidentals es parla molt sobre els preus de l’electricitat o la benzina i molt menys de l’alimentació, un problema igualment greu.
A la Gran Bretanya moltes famílies han hagut d’eliminar un dels àpats del dia. A l’Estat espanyol, des del desembre de l’any 2021, hem vist com productes habituals de consum incrementaven el preu entre un 9% i un 34%. Les persones que ja s’han vist afectades per aquests augments als preus dels aliments aviat hauran d’enfrontar-se a compres encara més cares.
Els preus van començar a pujar l’any 2020 quan moltes empreses van tancar a causa de la pandèmia, cosa que va tensar les cadenes de subministrament. Fruites i verdures es van podrir per manca de transport i mà d’obra per recollir-les a causa del confinament.
La guerra a Ucraïna va empitjorar la situació, ja que Rússia i Ucraïna representen un terç de les exportacions de blat i ordi del món, dos terços de l’oli de gira-sol i un percentatge important del blat de moro.
L’onada de calor i els incendis forestals són senyals que estem assistint al començament del col·lapse del capitalisme com a sistema econòmic.
Per sobreviure, un sistema ha de ser capaç de reproduir els elements humans i materials de producció, així com les relacions econòmiques que els uneixen. La crisi del cost de la vida és un altre senyal d’aquest col·lapse. I és particularment perillosa perquè alimenta directament la revolta.
Els governs i les empreses de les economies dels “mercats emergents” més pròspers estan comprant bones terres de cultiu per tot el món per garantir el subministrament d’aliments.
Els països més populars per a aquests projectes són Austràlia, Brasil i Rússia, però també inclouen països africans molt més pobres com el Sudan, Moçambic, Congo i Costa d’Ivori. Moltes d’aquestes apropiacions de terres ja han provocat l’oposició local. Això augmentarà a mesura que els aliments es tornin més costosos i escassos. Estem entrant en un període de conflicte de classes intens que probablement sigui diferent del que vam experimentar durant l’era neoliberal.
Després de les grans derrotes de la dècada de 1980, la lluita de classes va passar a ser unilateral, els patrons van imposar interminables “reformes” a la gent treballadora. Però davant dels seus fills famolencs, les i els treballadors lluitaran.
Vaga d’ensenyament
Ja n’hi ha prou a l’Estat espanyol?
És necessari i possible impulsar una iniciativa com Enough is Enough! (EiE) a l’Estat espanyol? La necessitat hi és.
S’acaba d’anunciar que els salaris reals a l’Estat espanyol, que ja van caure l’any 2021, baixaran un altre 4,4% en 2022, el doble del conjunt dels països més rics. I és que els preus de l’energia i fins i tot del menjar estan pujant de manera escandalosa (veure caixa Col·lapse del capitalisme).
A Marx21 pensem que sí que es pot i s’ha d’impulsar una resposta àmplia, encara que les diferències de context i en els moviments impliquen que no podria ser un calc del moviment britànic.
Sindicalisme
L’element clau d’EiE són els sindicats, amb la destacada participació de dirigents sindicals d’esquerres. I no es tracta de sindicats alternatius i minoritaris, sinó dels principals sindicats de diferents sectors, que pertanyen el TUC, la central majoritària de la Gran Bretanya.
Un impulsor és el CWU, el sindicat majoritari de correus i comunicacions, amb uns 200.000 membres, que actualment impulsa grans vagues a diversos sectors. Un altre és el RMT, el principal sindicat dels ferrocarrils, que protagonitza la combativa vaga en aquest sector que ha entusiasmat molta gent treballadora a la Gran Bretanya. Ha parlat en actes d’EiE la presidenta d’Unison, el sindicat de serveis públics que, amb 1,4 milions de membres, és el més gran del país.
El discurs d’EiE, exigint una sortida de la crisi a costa dels rics, no de la classe treballadora, l’impulsen les i els dirigents de sindicats com aquests.
El moviment sindical a la Gran Bretanya ha perdut membres en les últimes dècades. La “densitat sindical” —la proporció de persones empleades que pertanyen a un sindicat— va caure del 30% l’any 2000 a poc més del 23% en 2019 (tot i que ara ha tornat a pujar, inspirat per les vagues en marxa). En tot cas, continua sent relativament fort.
A l’Estat espanyol, l’afiliació sindical era del 44,5% el 1978, del 20,4% el 1993, del 17,4% l’any 2008 i del 12,5% en 2019. No és casualitat que aquest descens ho ha acompanyat un empitjorament de les condicions laborals i socials per a la gent treballadora. Està demostrat que una baixa taxa d’afiliació sindical s’associa amb més desigualtat social.
Ara mateix, a l’Estat espanyol, no es pot comptar amb un fort impuls des de les cúpules sindicals. Però això no és motiu en absolut per descartar el moviment sindical, ni de bon tros menysprear el sindicalisme com a tal. Fins i tot en el seu estat actual, relativament feble, moltíssimes persones pertanyen als sindicats; només entre CCOO i UGT compten amb gairebé dos milions de membres. Una resistència real als atacs que estem patint —i n’hi haurà més en camí— serà impossible sense implicar les i els activistes del conjunt del moviment sindical, sense sectarismes.
Un fet molt positiu en aquest context és que, sense arribar al nivell de lluites que s’està vivint —excepcionalment— a la Gran Bretanya ara mateix, a l’Estat espanyol es comencen a produir més vagues, a diferents sectors i sovint de manera aïllada.
D’altra banda, l’esquerra radical de la Gran Bretanya té una forta tradició de participació als sindicats. A l’Estat espanyol aquesta tradició va existir, però ha decaigut molt des de fa diverses dècades.
Hem d’insistir en la importància dels sindicats, i també en les limitacions de la burocràcia sindical —tant d’esquerres com de dretes— per la seva naturalesa contradictòria, com a capa intermèdia entre la classe treballadora i la patronal. No es tracta d’ocupar càrrecs directius, com sigui, sinó de construir una base combativa de veritat. De tot això se n’haurà de parlar.
Però repetim-ho: qualsevol projecte real per combatre els atacs actuals contra la gent treballadora ha de comptar amb aquesta classe com a element fonamental.
Contra les opressions, pel clima
Donada la naturalesa internacional de la crisi, les cinc demandes bàsiques d’EiE a la Gran Bretanya —una pujada salarial real; una reducció a les factures energètiques; el dret al menjar; habitatge accessible i digne; impostos als rics— són totalment aplicables a l’Estat espanyol.
Aquests temes afecten directament el conjunt de la classe treballadora. Però hem de ser conscients que actualment tant l’extrema dreta com els governs mateixos busquen dividir-nos, mitjançant el racisme, el masclisme, la LGTBIfòbia… No hi haurà unitat de classe sense una lluita ferma contra tota mena d’opressió.
A més, les demandes d’EiE toquen de pas la qüestió del clima, però caldria fer una aposta molt més clara a favor de les lluites climàtiques.
Tot i no ser un dels seus cinc punts, en els actes d’EiE a la Gran Bretanya, les lluites contra el racisme, el masclisme etc., i la defensa del planeta, hi han estat molt presents, com no podia ser d’una altra manera.
Però un projecte d’aquest tipus a l’Estat espanyol hauria de tenir aquests aspectes en compte explícitament, com un sisè punt —Reforçar les lluites àmplies contra les opressions i pel clima— si és que s’assumeixen els altres cinc, com semblaria assenyat.
Mans a l’obra
Marx21 és un grup petit, sense la capacitat d’impulsar un moviment com EiE. De fet, encara que fóssim més grans, un projecte com aquest no el pot impulsar una sola organització; perquè tingui sentit, requereix gent de sensibilitats i procedències molt diverses.
Cal implicar la gent sindical, però també els moviments sobre l’habitatge, organitzacions veïnals i de barri, moviments antiracistes i de migrants, de dones, LGTBI+, ecologistes…
Al que sí que ens comprometem, en la mesura de les nostres capacitats als diferents llocs on tenim militants, és a plantejar la necessitat de treballar en aquest sentit.
Més enllà de les campanyes essencials de lluites concretes que han de continuar —sobre el clima, contra el racisme i l’extrema dreta, sindicats, etc.— cal un espai que plantegi una lluita general, i amb el temps una alternativa global, davant els atacs del sistema.
Aquest model de lluita unitària, juntament amb una visió pròpia de l’anticapitalisme radical i més coses, forma part de l’ADN del grup Marx21. Si comparteixes la nostra visió general, hauries de considerar sumar-te al grup. I si només vols participar en aquest projecte que plantegem aquí, parlem de com podem teixir les xarxes necessàries per tirar-lo endavant.
