El llibre de Tony Cliff, Capitalisme d’Estat a l’URSS, tornarà a publicar-se en una nova edició impresa en anglès. Sarah Bates examina la teoria i explica per què continua sent un treball vital, malgrat la desaparició dels règims estalinistes.
Sarah Bates
Moltes persones que habitualment ens llegeixen associaran correctament la teoria del capitalisme d’Estat amb els debats sobre la naturalesa de la Rússia estalinista. Després de tot, va ser un intent d’explicar com la degeneració de la revolució russa del 1917 va crear una societat que tenia més en comú amb el capitalisme occidental que amb el socialisme de debò.
Tony Cliff, el fundador del Socialist Workers Party, i del corrent de socialisme internacional del qual Marx21 forma part, va desenvolupar la teoria a la dècada de 1940. En aquell moment, les i els socialistes revolucionaris estaven en desacord sobre si Rússia era o no una nova forma de societat.
Utilitzant l’anàlisi del capitalisme de Marx i la investigació més detallada disponible sobre Rússia, Cliff va argumentar que no ho era. Tot i això, la seva teoria de capitalisme d’Estat sempre va ser més que una manera d’entendre quines forces impulsaven les economies de Rússia i Europa de l’Est.
Va explicar la crítica marxista del capitalisme i va ajudar a ressuscitar la genuïna tradició del socialisme des de baix. I la seva aplicació no quedava restringida a Rússia, els seus Estats satèl·lits, la Xina i Cuba, etc. També va ser rellevant per a Occident, on moltes persones de l’esquerra argumentaven que el socialisme podria arribar a través del parlament i la propietat estatal dels mitjans de producció. En definitiva, era aplicable en tots els casos en què es pensava que el socialisme es podia implementar “des de dalt”.
Els arguments d’aquesta naturalesa encara són molt presents avui dia. Per això és bo que el llibre de Cliff, Capitalisme d’Estat a l’URSS, es torni a publicar ara.
Poder obrer
Cliff va començar amb una anàlisi del que va passar amb la Revolució Russa. Quan els treballadors van prendre el poder allà el 1917, va tenir repercussions per tot el món.
Per primera vegada, la gent comuna estava al seient del conductor, apoderant-se dels seus llocs de treball i creant soviets on col·lectivament prenien les decisions sobre com funcionaria la societat.
Tot un imperi estava ara en mans de les i els revolucionaris. Però els líders del partit bolxevic de la revolució eren sobretot internacionalistes. L’antic imperi rus era una “presó de nacions”, deien. Aquelles nacions dins d’ell que volien separar-se eren lliures de fer-ho.
I tenien clar que la revolució s’hauria d’estendre a països econòmicament més avançats per sobreviure. Però a la dècada de 1920, quan la guerra civil i les invasions estrangeres van assolar l’incipient estat, el poder de la classe treballadora i els ideals que fluïen d’ell es van esvair.
Moltes de les persones treballadores més compromeses van morir al front lluitant contra imperialistes i contrarevolucionaris. Les fàbriques, que havien estat el cor de la revolució, van ser delmades per la guerra i la fam.
Els soviets, un cop vius amb debats ferotges, es van convertir en segells de goma moribunds per a la burocràcia. Va sorgir una creixent burocràcia per prendre el lloc del control obrer, i va ser d’aquesta capa d’on Joseph Stalin va extreure el seu poder. Després de la mort de Lenin el 1924, Stalin i els seus partidaris es van dedicar a matar i reprimir els líders revolucionaris originals per assegurar-se el poder.
Contrarevolució
El 1928, Stalin es va disposar a transformar l’economia de Rússia mitjançant un pla quinquennal, un ràpid procés d’industrialització que esperava permetria a Rússia competir amb les economies occidentals i les seves màquines de guerra.
Absorbia més d’una cinquena part de tot l’ingrés nacional de Rússia i això va augmentar en plans posteriors. Això va seguir el seu decret que l’internacionalisme revolucionari primerenc havia de ser abandonat i reemplaçat per la nova doctrina del “socialisme en un sol país”.
Això significava que la industrialització tindria lloc en una Rússia aïllada de la resta del món. Això només es podia fer extraient enormes excedents de la pagesia i obligant els pagesos a abandonar la terra i portar-los a les fàbriques.
La burocràcia de Stalin va exercir el paper de la classe dominant capitalista i es va enfrontar als treballadors i a tots els seus èxits revolucionaris. En aquesta dinàmica, les elits no eren propietàries dels mitjans de producció; ho era l’Estat. Però després ve la pregunta, qui és l’amo de l’Estat? La resposta, és clar, és la classe dominant.
Aleshores, l’Estat, en lloc dels capitalistes privats, va acumular capital i va competir pel domini als mercats globals. Però, a diferència del capitalisme occidental, ho va fer sense competència interna.
Enlloc va ser tan evident la lluita amb Occident com a l’acumulació d’equip militar. Per igualar Occident per cada tanc, arma i míssil, la producció es va incrementar massivament i els treballadors van rebre objectius per duplicar o triplicar la producció en el transcurs de cinc anys.
Per 1938, al voltant del 29 per cent de la producció total eren armes. Cliff va argumentar: “La indústria armamentística ocupa un lloc decisiu al sistema econòmic de Rússia”.
Durant aquest temps, les hores de treball van augmentar, els salaris van baixar i les condicions es van tornar cada cop més dures. Un decret emès pel govern l’1 d’agost del 1940 deia que, durant la collita, el treball agrícola hauria de “començar a les cinc o les sis de la matinada i acabar al crepuscle”.
Buròcrates
Però ja hi havia coses molt pitjors que simplement llargues hores. El 1931 hi havia gairebé dos milions de persones en camps de treballs forçats. L’antic líder del Partit Comunista Iugoslau, Anton Ciliga, va estar detingut en camps de concentració russos durant molts anys. Va calcular que el nombre de presoners a l’apogeu de les purgues de la dècada de 1930 va arribar a uns deu milions.
Amb campaments, racions severes i un Estat policial per assegurar “l’ordre”, Stalin va escombrar tot el guanyat en el període revolucionari. La gana es va estendre i la gent es va veure obligada a viure a la misèria. “L’acumulació de la riquesa per una banda implica l’acumulació de la misèria de l’altra”, va escriure Cliff.
Tot i això, mentre la majoria de la gent patia, una capa de buròcrates estatals vivia en condicions luxoses. Les dades de l’impost sobre la renda rus mostren que les persones rebien un salari anual que anava des de només 1.800 rubles fins a ni més ni menys a 300.000 rubles. Era una societat de “privilegiats i pàries”.
“Un alt funcionari del govern, un gerent o un escriptor d’èxit, té casa a Moscou, casa de camp a Crimea, un o dos cotxes, diversos criats, etc., com a mínim.”, va dir Cliff. “Encara durant la [Segona Guerra Mundial], quan l’estat d’emergència imposava la necessitat urgent d’elevar al màxim com fos la productivitat de cada treballador, seguien existint diferències extremes en les condicions de les diferents classes.”
Cliff argumenta que mitjançant aquests mètodes, Rússia es va convertir en “una economia industrial moderna concentrada en mans de l’Estat i sota la direcció d’una burocràcia despietada”.
“Va fluir molta més sang durant l’acumulació primitiva a Rússia que a Anglaterra. Stalin va aconseguir en uns quants mesos el que Anglaterra va trigar segles a aconseguir.”
Això només es podia aconseguir si la classe dominant russa feia servir la major part de l’excedent que va extreure dels treballadors per desenvolupar encara més la indústria. Aquest va ser exactament el mateix procés que Karl Marx havia esbossat al seu llibre El Capital.
Allí va mostrar que la competència entre capitalistes per vendre mercaderies va portar cada empresa a “acumular pel bé de l’acumulació”. Això tenia un doble significat. Va conduir a un nou període de crisis econòmiques massives, però també significava construir una classe treballadora capaç d’enderrocar la classe dominant.
Cap força de policia secreta o presó de gulag podia pacificar indefinidament aquesta classe treballadora. A Capitalisme d’Estat a l’URSS, Cliff va exposar la teoria de la crisi capitalista de Marx i va mostrar com s’aplicava als estats “socialistes”.
Argumentà que el capitalisme d’Estat finalment es trencaria sota el pes d’una crisi econòmica. I les seves arrels serien semblants a les de les crisis del capitalisme occidental.
Derrocament
Aleshores, quan el Mur de Berlín es va esfondrar el 1989, emportant-se a tots els altres Estats estalinistes, Cliff no es va sorprendre. Tampoc no ho estava quan va quedar clar que a diversos d’aquests països, inclosa Alemanya Oriental, la classe treballadora havia jugat un paper decisiu en l’enderrocament dels règims.
La resiliència de la teoria de Cliff va significar que el Socialist Workers Party (Partit Socialista dels Treballadors) que va ajudar a liderar estava, a diferència de la majoria de l’esquerra, lluny de desmoralitzar-se pels esdeveniments. En canvi, aquests van ser vistos com una reivindicació de la teoria de la crisi capitalista de Marx i les idees del socialisme des de baix.
Les lliçons de la caiguda de Rússia d’estat obrer revolucionari a capitalisme d’estat fallit poden semblar una mica rebuscades després de la desaparició de l’estalinisme. Però els horrors comesos en nom del socialisme tenen un llegat perdurable i encara perjudicial.
Com escriu Alex Callinicos a la nova introducció a Capitalisme d’Estat a l’URSS, “el llibre de Cliff va ser decisiu per mostrar com és possible continuar sent marxista malgrat els horrors de l’estalinisme”.
Aquest article va aparèixer a la nostra publicació germana a la Gran Bretanya, Socialist Worker. L’edició digital del llibre Capitalisme d’Estat a l’URSS en castellà es troba aquí.
