Charlie Kimber
L’editor de Socialist Worker, la nostra publicació germana a Gran Bretanya, respon a les preguntes que la gent ha plantejat a les reunions del Socialist Workers Party (Partit Socialista dels Treballadors) i als piquets en els darrers mesos.
Potser els partits revolucionaris van encaixar fa un segle. Continuen sent necessaris?
Hi haurà moviments massius que lluitaran pel canvi a tot el món en els propers mesos i anys. Però, guanyaran i què vol dir guanyar? Sense una organització política conscient, fins i tot els grans moviments poden ser derrotats o paralitzats. Ens enfrontem a una classe dominant despietada que utilitzarà la pressió econòmica, la repressió i fins i tot la violència militar per preservar-ne el sistema i els privilegis.
També ens hem d’organitzar. Mira els heroics moviments pel canvi que han tingut lloc molt recentment al Sudan, Sri Lanka i Myanmar. No hi ha faltat coratge ni determinació. Al Sudan, els manifestants han pres els carrers una vegada i una altra durant més d’un any malgrat els assassinats per part de l’Estat, les tortures i els empresonaments.
A cada gran crisi que planteja la qüestió de la revolució, hi ha tres grups. Un cerca aturar tot canvi i defensar la configuració existent. Un segon grup vol veure reformes però no enderrocar tota la vida econòmica i política. Després hi ha les i els revolucionaris que tracten no només de destituir un líder o govern en particular, sinó també de prendre les fàbriques i oficines, la riquesa i els recursos dels patrons. Lluiten pels treballadors en gran nombre per trencar l’estat capitalista i establir un sistema molt més democràtic. Com va dir Karl Marx, “L’emancipació de la classe treballadora ha de ser conquerida per les mateixes classes treballadores”.
Ningú no ho pot fer per elles, ni un exèrcit invasor, ni una banda de bombarders, ni líders sindicals, ni un grup parlamentari. Però si els i les revolucionàries no són prou grans, aleshores les idees reformistes o de la dreta poden dominar entre la classe treballadora, i això porta a revessos o a una contrarevolució sagnant.
La classe treballadora i les persones pobres van enderrocar el dictador egipci Hosni Mubàrak e l’any 2011 i van amenaçar de portar una revolució social. Desafortunadament, no hi va haver prou persones revolucionàries i altres forces van arribar a dominar. Això va aclarir el camí per a un cruel cop militar i el règim actual. Avui, la mateixa contesa política es desenvolupa al Sudan.
Estic actuant com a individu i participant en diverses campanyes. És suficient per ara?
És bo ser part de les campanyes. El SWP treballa en sindicats i en una àmplia gamma de moviments unitaris juntament amb altres persones per donar suport a les vagues, contra el racisme, la destrucció del medi ambient, la guerra imperialista i molt més. Però tots aquests són símptomes del capitalisme, i hem d’apuntar cap a aquest sistema.
No només volem lluitar per salaris i condicions millors o contra el racisme, el caos climàtic, l’opressió de les dones i l’opressió LGBTI+. Els volem combatre tots, així com d’on provenen.
Submergir-se en “l’ajuda mútua” o ajudar els bancs d’aliments pot ajudar les persones desesperades. Però el món no canviarà, com la majoria de la gent sap. Pot ser una evasió dels grans problemes que jeuen darrere de la necessitat d’aquestes activitats en primer lloc.
Fer que els moviments siguin efectius requereix organització i estratègies. Significa guanyar arguments contra els qui insten la cautela i volen posar límits a la nostra imaginació. Això vol dir que les persones s’uneixen en una activitat unitària i decidida democràticament: la creació d’un partit polític. Un partit revolucionari és una organització de líders als llocs de treball, als barris i a les campanyes.
No és una coalició electoral isolada que es divideix per qüestions clau sinó un partit de persones lluitadores. Un partit revolucionari no cerca reflectir tots els diferents punts de vista de la societat o fins i tot de la classe treballadora. Reuneix les persones que volen aferrar-se als seus principis i defensar les polítiques socialistes, sigui quina sigui la pressió.
Això no vol dir estar allunyat de la lluita. Les i els revolucionaris han de participar en totes les esferes de la resistència. Però també han d’aportar arguments a favor del socialisme i una visió sobre com aconseguir-ho.
No tolerem racistes, sexistes o esquirols al SWP. Al Partit Laborista és un crim denunciar Israel; al SWP és essencial donar suport als drets del poble palestí.
Dius que vols un partit centrat en la lluita. Què vol dir això?
Les persones revolucionàries posen per davant les batalles al lloc de treball i als carrers abans del parlament i les eleccions. Els sindicats britànics es van convertir en organitzacions de masses com a resultat de la inspiració de la vaga de Matchwomen i la vaga d’estibadors a la dècada de 1880, no del Partit Laborista.
La militància de la classe treballadora durant i després de la Primera Guerra Mundial va ser provocada per activistes que ja estaven cansats de la reforma parlamentària i miraven cap a la Revolució Russa de 1917. El feixista Oswald Mosley va ser derrotat per les accions de les i els revolucionaris i les organitzacions jueves radicals, no pels laboristes.
Els laboristes van ser marginals a les vagues massives de principis de la dècada de 1970 i l’objectiu de les vagues a finals de la dècada. Els líders laboristes van rebutjar la vaga de miners del 1984-5. El gran moviment contra la guerra de l’any 2001 es va dirigir contra les mentides i els pactes de sang del primer ministre laborista Tony Blair amb Estats Units.
Les accions de la gent comuna són la font dels canvis més importants a la societat. Les protestes del Black Lives Matter van ressaltar més el racisme sistemàtic i van aconseguir més reformes que qualsevol quantitat de campanyes electorals. Les vagues d’estudiants escolars, Extinction Rebellion i les mobilitzacions de la Cop26 van posar el caos climàtic al centre de l’escenari molt més que totes les conferències d’elit i que els polítics.
Són les vagues i les protestes massives i militants les que ofereixen esperança. De vegades les persones revolucionàries es presenten a les eleccions. Però allò que importa és quina forma d’acció domina i disciplina l’altra. És per això que la gran revolucionària polonès-alemanya Rosa Luxemburg va escriure el 1900: “Les persones que es pronuncien a favor del mètode de la reforma legislativa vigent i en contraposició a la conquesta del poder polític i la revolució social, en realitat no trien un mètode més tranquil, un camí més tranquil i lent cap a la mateixa meta, sinó una meta diferent.”
“En lloc de prendre partit per l’establiment d’una nova societat, prenen partit per les modificacions superficials de la vella societat.” És per això que el SWP s’enfoca a organitzar les batalles des de la base de la societat.
No divideix la política les lluites de la classe obrera, com les vagues?
Volem unir-nos a la lluita contra els conservadors i els patrons. I això vol dir lluitar del mateix costat fins i tot quan no estem d’acord políticament. No dividirem el piquet entre els que els agrada Keir Starmer i els que el detesten. O entre els que estan d’acord amb els drets de les persones migrants i els que tenen dubtes.
Però no evitem parlar de política fins i tot quan la lluita és al seu apogeu. És crucial abordar temes com el sexisme, el racisme i l’homofòbia perquè l’opressió divideix la classe treballadora. No argumentar en contra d’aquestes idees produeix que les idees podrides divideixin la classe treballadora.
De vegades, acceptar aquests arguments pot ser incòmode; sempre és més fàcil fingir que no es va escoltar un comentari. Part de la força d’estar en un partit revolucionari és que aquest et dóna els arguments per guanyar altres persones. Demana a cada membre que sigui el campió de tots els oprimits i explotats.
Som massa petits per marcar la diferència?
És cert que el SWP són milers de persones contra l’estat, els patrons i el capitalisme global. Aquesta és una gran tasca. Però els partits revolucionaris sempre seran relativament petits quan el nivell de lluita és generalment baix. I poden créixer ràpidament quan s’enlairen les vagues i els moviments de masses.
Això no és inevitable. A cada nou moviment hi ha batalles sobre tàctiques i estratègies. El sentit comú de la societat sovint fa que les persones es moguin primer per canviar coses dins del sistema tal com existeix.
S’han de guanyar a través de l’experiència i l’argument i l’organització ho fa possible. Uns quants milers de nosaltres podem marcar la diferència ara. Podem treballar amb altres persones per construir una organització antiracista, recolzant i encoratjant la resistència al lloc de treball, argumentant contra el capitalisme i fent campanya per una societat socialista.
L’extrema dreta i els feixistes serien molt més grans a la Gran Bretanya ara si no fos per la feina que ha fet el SWP en campanyes més àmplies. Els i les nostres activistes als sindicats han pressionat per més lluites i solidaritat. Necessitem un partit que pugui lluitar per qüestions immediates, però que també pensi sempre a la batalla per canviar tota la societat a través de la revolució socialista.
El SWP (Partit Socialista dels treballadors) és el nostre grup germà de la Gran Bretanya. Aquest article va aparèixer al seu web. Foto: Hossam El-Hamalawy, militants del grup socialista revolucionari en una manifestació al carrer Tahrir, El Caire, Egipte, abril de 2012.
