Dalton Liebknecht
Dalton Liebknecht és un treballador cubà i activista a la nova esquerra independent a l’illa. Va contestar una sèrie de preguntes enviades per Marx21, sobre les condicions de vida de la gent corrent a Cuba. L’entrevista es va completar just abans del terrible incendi a l’agost en un parc de dipòsits de combustible a Matanzas. Tampoc no comenta el 96è aniversari del naixement de Fidel Castro, el 13 d’agost; data celebrada per algun incondicional del règim cubà amb Ron Havana Club i un cigar que —com va explicar el mateix Dalton en un missatge privat— representarien gran part del salari mensual d’una persona treballadora cubana. Tots dos fets només confirmen el que argumenta a l’entrevista.
Durant les darreres setmanes s’han produït protestes al carrer a diversos municipis, des de Pinar del Río fins a Santiago, passant per l’Havana centre. A què es deuen?
Bàsicament són les mateixes causes que van portar milers de persones cubanes a sortir als carrers fa poc més d’un any, l’11 de juliol de 2021: escassetat generalitzada, inflació que segueix en augment i manca de fluid elèctric. Ja no hi és present la crisi sanitària causada per la Covid, però hi ha un augment important de casos de dengue a diversos territoris de l’illa i la manca de medicaments segueix afectant la població. Ha passat un any des d’aquelles protestes i res no ha canviat, de fet, el preu dels aliments ha augmentat, el govern cubà continua sense prendre cap mesura que comporti alguna millora.
Pots donar-nos una idea de les condicions de la vida quotidiana a Cuba: l’habitatge, el transport públic, la salut i l’educació, les apagades, etc?
La vida diària per a un cubà és difícil. L’assumpte de l’habitatge va ser plantejat per Fidel Castro el 1953 com un dels grans problemes que afectaven la nació, 70 anys després continua sense resoldre’s. A Cuba és molt comú trobar en una llar diverses generacions vivint juntes: avis, fills, néts compartint el mateix espai. Tenir una casa pròpia és gairebé impossible per als joves, fins i tot reparar un habitatge és molt complex atès el fet que la producció i comercialització de materials de construcció està tan deprimida que només trobes al mercat informal a alts preus o a la xarxa de botigues a Moneda Lliurement Convertible (MLC).
El transport públic està en condicions pèssimes, no només pel mal estat tècnic sinó per la manca de combustible. El poble cubà va cada dia a les escoles i centres de treball amuntegat en un òmnibus amb empentes i calor. És molt comú estar esperant més d’una hora per a un òmnibus que et porti a alguna destinació, és comú també caminar sota el sol llargues distàncies o pagar a un taxista privat alts preus.
La salut a Cuba és gratuïta, però és un servei deprimit, afectat per la crisi i no està lliure de corrupció. La manca de medicaments segueix latent, he conegut històries on pacients han hagut d’aconseguir ells mateixos insums mèdics per tractar-se algun mal. Fa uns mesos un company de feina va haver d’aconseguir gases pel seu compte per operar una hèrnia del seu fill. Mai he viscut una cosa semblant, però he escoltat històries que algunes procediments mèdiques es paguen i cars, no ho he comprovat, però hi ha rumors de pagaments d’avortaments i parts, per exemple. Les institucions de salut estan deteriorades, els metges mal pagats i el sistema d’atenció amb ambulàncies es caracteritza per la seva tardança.
L’educació corre la mateixa sort, escoles en mal estat, manca de material d’estudi de base, professorat mal pagat, dèficit en la formació a tots els nivells de l’ensenyament. Només cal anar a alguna residència estudiantil cubana i veure l’alimentació que reben els estudiants per comprovar les pèssimes condicions en què viuen.
Això de les apagades és la història sense fi, s’arregla una central termoelèctrica i se’n trenca una altra, això és degut a diverses dècades sense manteniment i renovació tecnològica. Això comporta utilitzar combustible per als anomenats grups electrògens, combustible que se li treu llavors al transport o la indústria de manera que la situació elèctrica afecta tota la nació, pràcticament a tots els sectors. En els darrers anys Cuba ha apostat per les energies renovables i ha rebut línies de crèdit per invertir en les termoelèctriques, però res no ha donat resultat, es van gastar milions de dòlars en la construcció d’una bioelèctrica a Ciego de Ávila i avui opera amb pèrdues milionàries i altres inversions en termoelèctriques o són mínimes o surten malament.
Explica què has de fer per fer la compra, entre la llibreta, les botigues en moneda convertible, el mercat informal, les cues…
L’oferta a la xarxa de comerç minorista estatal en pesos cubans és pràcticament inexistent. Ara mateix no puc anar a una botiga i comprar per exemple pollastre o salsitxes amb el meu salari. Tindria de comprar moneda estrangera per anar a una botiga MLC i veure què hi ha i tampoc no és variada l’oferta, m’han dit.
Una altra opció és esperar que en algun establiment del meu barri o municipi venguin alguna cosa i per això cal fer cues immenses i no pots comprar el que vols, tot està regulat i normat.
També hi ha alguns centres de treball que fan gestions amb les empreses que comercialitzen aliments i venen els anomenats “combos” o “mòduls” als treballadors: a la meva feina de vegades ens han venut aliments i coses de neteja.
El mecanisme de vendes d’aliments a la població pot variar segons la província o el municipi, de vegades també té a veure amb l’abastament. Per exemple, a l’Havana s’ofereixen més aliments: amb cues enormes i restringit, però s’ofereixen. A l’interior del país és molt difícil, pot passar més d’un mes sense que et venguin el que s’anomena “plat fort” i aleshores cal recórrer al mercat negre on apareixen aliments però els preus són escandalosos i només estic parlant de pollastre, picada i salsitxes que és l’única cosa que ven l’Estat pràcticament. Si vols peix has de buscar bé i pagar car. Pel que fa a la carn de porc, aquesta costa 300 pesos la lliura i el salari mínim a Cuba és 2.100 pesos, és a dir 7 lliures de carn de porc.
Com és la teva situació laboral? A quin tipus d’empresa treballes, quant cobres, etc? Et dóna per viure? Com es compara la teva situació amb altres persones?
Sóc graduat universitari i treballo en una empresa de serveis, és a dir, no es fabrica res. El meu salari és al voltant de 5.000 pesos mensuals i cada tres mesos em paguen utilitats que mai no han arribat a 3.000 pesos i de vegades no arriben ni a 2.000 pesos. Amb aquests ingressos visc, no em moro de gana, però això només és per menjar i potser una cosa senzilla.
Em refereixo al fet que si em vull comprar alguna cosa com un parell de sabates hauria d’estalviar 5 mesos, perquè costen 4.000 o 5.000 pesos, igual que el meu salari.
Ara mateix el meu telèfon mòbil (on estic responent aquesta entrevista) està molt deteriorat. Per comprar-me, un de nou hauria d’estalviar més d’un any, perquè costen més de 20.000 pesos. No tinc fills, no la passo tan malament, els pares cubans cobren 5.000 pesos i comprar-los una motxilla als seus fills els pot costar 3.000, i amb aquesta sola compra senzilla se’n va anar més de la meitat del salari, i si a això sumem berenar i sabates es fa molt difícil.
En aquests moments les i els treballadors cubans han d’escollir entre menjar, vestir o construir a casa seva i per descomptat la prioritat és menjar. Per veure-ho en perspectiva, amb el meu salari mensual sencer, em puc comprar únicament 16 lliures de carn de porc o 20 cerveses.
El govern insisteix que els problemes es deuen al bloqueig nord-americà. És cert?
El bloqueig afecta molt l’economia cubana. Hi ha moltes compres que altres països fan a crèdit i Cuba ho ha de fer al comptat i sota autorització i llicències d’Estats Units. Hi ha coses que es podrien comprar en aquest continent, però cal anar a Europa a aconseguir-les, de vegades cal pagar per sobre els vaixells perquè portin mercaderies a Cuba. Es dificulta l’accés a articles fabricats amb components nord-americans, es dificulta les transaccions i les operacions amb bancs etc.
En resum, és cert que és difícil i que Cuba s’ha de desenvolupar en condicions desiguals, però el bloqueig no té la culpa dels moltíssims problemes que vivim diàriament.
Les males inversions no són culpa del bloqueig, la corrupció tampoc. Les pèrdues econòmiques per mala execució d’obres a la construcció, on es malbaraten i roben recursos, n’és un exemple. Les pèrdues que vaig esmentar a la Bioelèctrica Ciro Redondo són un exemple claríssim també.
Els anys de retard en el manteniment de centrals termoelèctriques mentre es construïen hotels de luxe; la poca inversió en agricultura; la decisió de comprar tones de carn de pollastre cada any a Estats Units en lloc d’importar aliment animal per enfortir la producció nacional de carn de porc… són danys provocats per la mala gestió governamental.
A Cuba veiem rutes de transport públic amb pocs òmnibus perquè no hi ha una peça ja que “pel bloqueig el transport es veu afectat”. En canvi, les cadenes turístiques estan plenes d’òmnibus moderns i impecables i a ells no els falta mai una peça. Les agències de lloguer de cotxes per al turisme tenen una flota immensa de cotxes moderns. Tot i això, les ambulàncies dels hospitals són velles. A Cuba hi ha moltíssims barris pobres sense carrers asfaltats ni clavegueram; no obstant, per a les zones turístiques sí que hi ha recursos per arreglar les vies.
Gran part de l’esquerra internacional parla de “defensar la Cuba socialista”. Vostès viuen en una societat socialista?
És comú que gent de fora es refereixi a Cuba com un “Estat obrer” o una “Dictadura del proletariat” però els explico que a la direcció de l’Estat cubà no hi ha obrers i a Cuba tampoc no hi ha proletaris que dictin.
A Cuba no se socialitza el poder polític i econòmic, no som amos de les empreses, els sindicats només hi són per recollir la cotització i anotar les inquietuds de treballadors que mai no es resolen.
Les i els treballadors no decideixen quant produir, ni com ni a qui vendre, tot és segons les ordres que vinguin de dalt.
Els directors de les empreses cobren molt més que els obrers, se’ls assigna un cotxe mentre els treballadors mal viatgen en transport públic, les despeses de les empreses no es porten a votació, no és transparent.
A Cuba no podem aconseguir que l’Estat inverteixi en allò que pensem que sigui beneficiós per a la societat.
A Cuba hi ha rics i pobres, hi ha gent que mana i gent que obeeix.
Hi ha negocis privats i empreses estrangeres.
Cuba no és socialista, a Cuba hi ha un capitalisme d’Estat on aquest Estat exerceix com a amo de la riquesa i estableix pactes amb el capital internacional, amb els imperialismes rus i xinès i amb la burgesia privada emergent.
Hi ha de manera incipient una nova esquerra a Cuba. Pots fer un resum breu de la situació? Quins són els principals reptes?
En els últims temps s’ha donat a conèixer una esquerra incipient, que marca distància amb el govern cubà, ja que bona part d’aquesta esquerra reconeix Cuba com un país sota un capitalisme d’Estat que fa cada cop més passos cap a un capitalisme privatista. És un grup heterogeni que va des de posicions molt revolucionàries fins a altres de més reformistes. Precisament aquesta heterogeneïtat constitueix un repte a l’hora d’aconseguir una unitat d’acció, però el repte més gran que veig és saltar de l’univers digital i la teorització a la pràctica, saltar-hi allà on hi és la gent.
A Cuba és molt difícil fer activisme, pràcticament et condemna a una vida sent vigilat. Hi ha gent molt valuosa, amb idees excel·lents però que si reconeixen públicament la seva inconformitat poden ser expulsats de la seva feina i veure limitades les seves possibilitats d’ocupació, sobretot si són professors o metges, aquest és un altre repte.
Però el repte més gran és fer entendre a la classe treballadora que allò que viuen no és socialisme, que hi ha una alternativa més enllà del que hi ha avui i de privatitzar-ho tot. La gent comuna a Cuba identifica la societat cubana com a socialista o comunista i està creixent un rebuig vers tots dos ideals, ja que tant el govern com la dreta cubana assentada a Miami s’entesten a dir que a Cuba hi ha socialisme: aquesta propaganda està guanyant la batalla lamentablement.
Què t’agradaria que fes l’esquerra internacional per ajudar-los?
Que les persones de l’esquerra internacional que simpatitzen amb el govern, en lloc de venir a visites guiades per funcionaris estatals, vinguin pel seu compte i visitin els barris pobres i vegin la realitat; que visitin les empreses i parlin amb les i els obrers i coneguin com pensen. Que entenguin que la Revolució la va fer un poble, no pas un grup de persones, que la burocràcia no és poble.
Han de ser conseqüents i entendre que es pot criticar el govern cubà sense posar-se del costat de la dreta internacional. Es tracta de defensar la classe treballadora, ja que a Cuba també hi ha injustícies.
