José Angel Carrey Torralba
José Ángel és president de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC), una organització a Catalunya amb un historial impressionant de lluites pels drets de les persones invidents, com ara el dret al vot secret. Va escriure aquest text a Facebook, i en va cedir la publicació a la nostra web.
L’educació i el treball: les dues claus de la veritable integració emancipadora de les persones cegues.
L’accés al que es va anomenar “l’educació integrada” va ser la primera gran batalla dels que van creure i vam creure en la nostra integració real a la societat.
Fins als anys 70 del segle passat, una persona cega estava condemnada pel seu destí a ser una sola cosa: venedor del cupó. L’ONCE li oferia una educació residencial a col·legis especials on la persona cega, segregada del seu entorn familiar i social, convivia amb iguals, i adquiria des dels 6 fins als 18 anys la formació acadèmica i d’autonomia personal per funcionar a la vida. La majoria acabaven treballant per a l’organització en la venda del cupó o la seva estructura política i administrativa. Alguns pocs accedien a la formació universitària i a l’ocupació integrada. Algunes carreres com la fisioteràpia, i alguns oficis com el de telefonista, es van convertir en oportunitats laborals per a moltes persones cegues.
Als 70 i 80, aquesta situació va començar a canviar. Un grapat de pares i professors —com els meus i d’altres—, així com les obres socials d’algunes entitats bancàries van començar a creure en la nostra integració real.
Els nostres pares ens van apuntar a l’escola ordinària, allà on ens van acceptar, —que a moltes escoles se’ns rebutjava—. Es van negar a separar-se de nosaltres a edat tan primerenca, i van assumir el repte i l’esforç d’educar-nos amb ells, al si de la família, del barri, i a l’escola normal.
Aquesta lluita titànica i en solitari va forçar a finals dels 80 que les institucions del sector, més o menys a contracor, acceptessin abandonar el model d’educació segregada, i apostessin per l’anomenada “educació integrada”, establint tot un sistema de serveis socials per a recolzar-la.
Es va guanyar la batalla educativa i avui dia sembla una conquesta consolidada.
I la integració laboral?
Aquesta és la gran assignatura pendent.
Durant molts anys, el model d’ocupació protegida del cupó vigent a l’Estat espanyol, que assegurava a les persones cegues ingressos per sobre de la mitjana, va evitar que les generacions formades que provenien de l’educació integrada lluitessin per incorporar-se al mercat laboral ordinari. També va permetre a les institucions del sector, i a la societat en general, tancar els ulls al tema de la integració laboral del nostre col·lectiu, que va quedar en l’oblit, i això malgrat que els avenços tecnològics la possibilitaven cada vegada més. Només uns quants ens vam atrevir a lluitar per ella.
Avui, quan la gallina dels ous d’or del cupó ja no ofereix un futur tan prometedor, moltes persones cegues amb formació es plantegen la lluita per la integració laboral real en llocs de treball no protegits, d’acord amb la seva formació i capacitats.
Aquesta és la gran batalla per la integració real i per l’emancipació del nostre col·lectiu avui dia, i com als anys 70 i 80 l’educativa, cal batallar-la contra vent i marea i de vegades en precari.
Hi ha molta feina a fer. No hi ha consciència social a l’empresa de les nostres capacitats, i aquest desconeixement ens exclou de l’accés a l’ocupació privada. Les institucions diuen recolzar-la, però no hi ha polítiques decidides a favor.
És l’Administració pública, amb les mesures de discriminació positiva (reserva de places per a persones amb discapacitat, obligació legal d’adaptació del lloc de treball), la que hauria de ser refugi i punt de partida d’aquesta lluita conscienciadora i emancipadora. Exemple d’aquesta integració.
Legalment així és, i moltes persones cegues han obtingut feina a l’Administració pública.
Però no és or tot el que llueix, i hi ha molt a fer perquè perviuen prejudicis seculars que ens discriminen igual que a l’empresa privada.
D’una banda, quant a l’accés a l’ocupació pública, l’exigència legal de certificats d’aptitud i compatibilitat entre la discapacitat i les funcions a exercir als llocs de treball, tant per via EBEP, com a través de la legislació de riscos laborals, estan funcionant com a fre discriminatori per a l’accés del nostre col·lectiu a les proves selectives i places reservades.
Hauria de ser un procés selectiu basat en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, amb unes proves dissenyades perquè fossin accessibles i realitzables per tots, l’únic instrument per mesurar la nostra capacitat d’exercir el treball a l’Administració. Però no és així.
Pel que fa a l’exercici del lloc de treball, l’adaptació dels llocs i les aplicacions internes de l’administració pública, en molts casos ens impedeixen l’exercici correcte i en igualtat de les nostres obligacions com a treballadors públics. En suma, estem encara en una integració de baixa qualitat, i no exempta de traves.
I davant aquest panorama, apareix el terrible monstre de la incapacitat com a suposat dret de les persones cegues a cobrar una pensió pel sol fet de ser-ho.
L’equiparació jurisprudencial de la situació de ceguesa legal a la gran invalidesa, i l’incentiu que des d’institucions i persones s’ofereix al col·lectiu perquè sol·liciti una incapacitat i cobri una prestació de l’Estat en comptes de lluitar per millorar les condicions d’integració a l’ocupació ordinària, és el crim més gran i l’error col·lectiu més gran que s’ha comès i comet contra l’emancipació social de les persones cegues i la seva integració real en la societat.
Els que creiem i hem lluitat per la integració educativa primer, i laboral després, i hem dedicat la nostra vida a avançar en aquesta normalitat que mereixem com a persones lliures, no podem deixar de sentir vergonya i tristesa davant aquesta situació en què una generació formada i amb capacitats, es veu arrossegada a ser una generació ociosa que cobra prestacions en lloc de contribuir amb el seu esforç i capacitat, i per què no, amb les seves cotitzacions, a la millora de la societat.
Generacions vindran en el futur que patiran les conseqüències d’aquest disbarat i abominaran d’aquestes actituds.
Mentrestant, l’efecte perniciós d’aquesta relaxació a la lluita per la integració, d’aquesta aposta per la incapacitació, és que les garanties de la integració s’abandonen.
Poden passar coses com les que es van denunciar ahir, 12 de juliol, a la Comissió de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona, sense que passi res.
Ahir, ERC a proposta de l’ACIC, va denunciar que a les proves d’accés a les borses de treball convocades per l’Ajuntament de Barcelona, s’havia discriminat el nostre col·lectiu, en incloure als exàmens proves inaccessibles, proves impossibles de realitzar per una persona cega, cosa que va motivar que la majoria d’aspirants cecs abandonés els exercicis.
Doncs bé, el Regidor de torn considera suficients les mesures adoptades per adaptar els exàmens i considera que ells van complir dirigir-se a ONCE per adaptar-los. Es vulneren els nostres drets i no passa res. Perquè l’administració es refugia en un discurs de tràmit sense molestar-se a aprofundir en els fets.
Veritable integració
Al final, la integració laboral no se la creu ningú, i continua sent l’assignatura pendent de la nostra veritable integració.
El pitjor és que el col·lectiu mateix col·labora en aquest retrocés històric que estem vivint.
Per això és important no perdre la perspectiva. La lluita per la normalitat en tot ordre, cultural, econòmic, social, etc., a què tota persona amb discapacitat ha d’aspirar, inclou de manera inseparable el dret a un treball digne i adaptat.
Si no tenim clar això, seguirem ancorats al paternalisme i la dependència.
Penjat al mur de Facebook de José Angel Carrey Torralba, 13 de juliol de 2022
