Suleman Shahbaz
La nit entre 9 i 10 de l’abril de 2022 es va canviar el govern del Pakistan mitjançant una moció de censura, eliminant el llavors primer ministre Imran Khan, que havia ocupat el càrrec des de l’agost de 2018.
No és gens típic al Pakistan que un primer ministre perdi el poder per decisió parlamentària. Altres ocupants del càrrec havien estat enderrocats pel Governador General, el representant de la monarquia britànica, o més tard pel President del Pakistan. D’altra banda, el Pakistan ha patit tres cops d’estat militars, als anys 1958, 1979 i 1999.
El resultat és que Imran Khan no va poder complir el seu mandat de cinc anys, com tampoc ho ha pogut fer cap altre primer ministre del Pakistan.
La democràcia al Pakistan és molt imperfecta: la política està bastant controlada per l’estat profund. La intervenció militar en la política pakistanesa es molt evident. A banda dels cops d’estat ja comentats, els militars tenen grans empreses que paguen pocs impostos; tenen el control absolut de la política exterior i promouen l’aliança política, comercial i militar amb Occident. Pakistan va participar activament amb EUA durant la guerra afganesa contra l’ocupació russa, a la guerra dels Balcans, i a la “guerra contra el terrorisme” (les invasions de l’Afganistan i l’Iraq de 2001 i 2003). Té una relació militar especial amb EUA, on té l’estatus d’“Aliat preferent fora de l’ OTAN”, una condició que Pakistan comparteix amb països com Austràlia, Brasil, Colòmbia, Egipte, Israel…
Jugador
Imran Khan va arribar a la fama com a jugador de criquet. Va ser capità quan el Pakistan va guanyar la Copa mundial de criquet el 1992, per primera i fins ara única vegada.
Khan va entrar a la política a l’any 1996, quan va fundar el seu partit Pakistan Tehreek-e-Insaf (PTI, el Moviment per la Justícia del Pakistan) un partit de tercera via davant els partits tradicionals PPP (Partit del Poble Pakistanès, de centre esquerra) i PMLN (Lliga Musulmana del Pakistan facció Nawaz, centre dreta). El PTI defensava un “estat de benestar islàmic”, la democràcia i la transparència, un rebuig a l’estatus quo… Pel que fa a la política externa, Khan proposava que Pakistan tingués sobirania total i fos neutral entre els bàndols, de l’est i l’oest.
Khan va participar a les protestes contra el regim de Musharraf (que s’havia instaurat amb el cop militar de 1999) del moviment de advocats de l’any 2007, i el seu partit va guanyar suport pel seu boicot a les eleccions de 2008.
El partit de Khan va organitzar la protesta històrica a la ciutat de Peshawar contra els atacs de drons d’EUA i l’OTAN, el 23 de novembre de l’any 2013. Va defensar la no-participació en cap guerra contra altres països musulmans. Recordem que la guerra d’EUA i l’OTAN a l’Afganistan va provocar fins a vuitanta mil morts dins del Pakistan.
El 25 de juliol de 2018 el seu partit va guanyar les eleccions legislatives però no va obtenir una majoria absoluta. Van formar un govern mitjançant acords amb partits minoritaris.
El govern de Khan
Khan va intentar aplicar les seves polítiques; per exemple amb millores en el benestar i la salut, una política exterior no alineada, i no demanar préstecs a l’FMI, que sempre anaven condicionats a programes d’austeritat. La seva gestió de la Covid va tenir un ampli suport entre la població pakistanesa, amb una taxa de mortalitat molt més baixa que la del país veí, l’Índia.
La situació econòmica no va donar bons resultats, però; els preus van pujar molt, especialment amb la pandèmia. Això va començar a minar la seva popularitat. I a finals de 2021, Khan va acordar un préstec amb l’FMI de 6 mil milions de dòlars… amb les associades retallades socials.
A l’àmbit internacional, dins la seva política de neutralitat, va intentar millorar relacions amb Rússia, i va aconseguir signar acords sobre gas i relacions comercials. Khan va fer una visita oficial a Rússia a finals de febrer de 2022, just quan començava la invasió russa d’Ucraïna, que es va negar a criticar. Amb això va trencar amb la tradició pakistanesa d’adoptar posicions pro-Occident. El cap de l’exèrcit pakistanès, el General Bajwa, va condemnar la invasió russa pel seu compte, discrepant així de manera pública amb la posició del govern. A principis d’abril de 2022, l’Imran Khan va intentar reemplaçar Bajwa, sense èxit.
En aquesta situació, partits polítics de diferents tendències es van unir contra l’Imran Khan i van presentar la moció de censura, tot i que llavors no tenien majoria per fer-ho. Van aconseguir uns vots trànsfugues del propi partit del l’Imran Khan; se suposa que mitjançant suborns.
Els militars van declarar-se neutrals en aquest procés, però la història política del país suggereix quelcom diferent. És més probable que on abans els militars s’havien esforçat per mantenir l’estabilitat de la coalició de Khan, la seva “neutralitat” realment significava que ara el deixarien caure.
La decisió parlamentària, amb la instal·lació d’un nou govern, va provocar molt rebuig, amb importants protestes tant dins del Pakistan com a la diàspora. El moviment de rebuig va aixecar el lema “Imported Hakumat Na Manzoor”, “Rebutgem el govern importat”. El partit de l’Imran Khan, PTI, té més de 10 milions de afiliats, és l’únic partit amb eleccions internes amb una forta participació, és un partit fort entre la nova classe mitjana, aixeca moltes simpaties entre joves i dones, té un suport especialment important entre la població pakistanesa que viu fora del país.
Tant dins com fora del Pakistan les protestes demanen que hi hagi una comissió electoral neutre i lliure, i que es convoquin els eleccions el més aviat possible.
Joc brut
És segur que hi ha hagut joc brut en la destitució de Khan. Però cal reconèixer que així és el sistema polític que va permetre que un home que es va fer famós pel criquet es convertís en Primer Ministre.
L’arribada de Khan al poder hauria esta impossible sense el suport —actiu o passiu— dels militars. I els mateixos militars, quan van decidir que ja no els convenia, van jugar un paper clau en la seva expulsió. No obstant això, la baixada del suport popular de Khan, arran dels problemes econòmics, va simplificar la seva tasca.
D’altra banda, les discrepàncies públiques entre Khan i els generals sobre les relacions de Pakistan amb EUA i Rússia encobreixen un tema internacional molt més important, que ningú no posa en qüestió: els creixents lligams de Pakistan amb Xina. La caiguda de Khan no canviarà això en absolut.
I finalment, aquest episodi ens recorda, una vegada més, un fet polític clau. Imran Khan representava una mena de populisme: no tan d’esquerres com van ser Syriza o Podemos als seus inicis, ni potser tan de dretes com Macron. Però compartia amb aquests projectes l’intent de complaure forces diverses, amb un discurs popular i promeses que eren impossibles de complir… al menys impossibles dins el sistema actual.
La forma d’arribar al poder de Khan no va posar sobre la taula les condicions per al canvi que realment fa falta. Els problemes del Pakistan no es limiten a la nefasta gestió i corrupció dels seus dirigents al llarg de molts anys. Els problemes de fons estan implícits en un país que forma part d’un món capitalista, dominat per l’imperialisme.
D’això, no hi ha sortida que no es basi en la classe treballadora (fins i tot en un país com Pakistan) i que no tingui una visió de canvi internacional. I això no es pot aconseguir mitjançant un projecte electoral populista, per molt suport que aquest tingui.
