Isabel Ringrose
La dreta està en peu de guerra contra les banderes i els símbols de l’orgull LGTBI+, i aquesta és una bona raó per defensar-los.
Aquest juny celebrem els 50 anys de l’Orgull a Gran Bretanya, però les banderes i la cobertura mediàtica positiva estan molestant a la dreta. Els seus mitjans es queixen d’un augment en càrrecs de “responsables de la diversitat” i la consciència respecte a la inclusió a diferents organitzacions.
Les noves banderes de l’orgull —amb ratlles negres, colors trans i d’altres amb símbols intersexuals— els han enutjat encara més. Les lluites per l’alliberament amenacen l’opressió de què s’alimenta la dreta. L’homofòbia, el sexisme i el racisme divideixen la gent corrent, especialment en temps de crisi.
La dreta emmarca qualsevol avenç com un atac a la seva “llibertat” per escopir odi. De fet, limitar les converses sobre temes LGTBI+ significa bloquejar oportunitats per a una lluita unitària.
Els símbols que celebren i reconeixen la diversitat són un far important per mostrar els avenços que s’han aconseguit. Hauríem de defensar-los. L’ús de cordons d’arc de Sant Martí pot obrir un diàleg sobre problemes per a les persones LGTBI+. És més difícil ser homofòbic si l’orgull es reconeix i s’accepta al lloc de treball. Les empreses i les marques canvien els logotips per incloure els colors de l’orgull als mesos d’estiu.
Però de vegades aquests patrocinis comporten un preu. Les grans empreses esperen que en recolzar l’orgull puguin treure profit de “l’Euro rosa”. Però també esperen guanyar cert control de la batalla per l’alliberament, definint-ne els límits i establint límits sobre quines tàctiques són acceptables.
Això es pot veure en la manera com diverses grans organitzacions, inclosa la BBC, van retirar el seu suport a un programa dirigit per la campanya d’alliberament de Stonewall a causa de la seva insistència en els drets de les persones trans.
A les corporacions que afirmen donar suport a l’orgull se’ls ha de dir que no n’hi ha prou amb enarborar una bandera. Quines polítiques hi ha per donar suport a les persones LGTBI+ durant tot l’any? El càrrec de responsable d’igualtat és una funció purament simbòlica o realment treballa per crear un entorn obert?
La visibilitat no serveix per a res tret que resulti en avenços per a les persones LGTBI+. Però també hi ha limitacions als canvis materials que poden fer. La majoria de les institucions formen part del mateix sistema que és la font de l’opressió, cosa que contradiu les seves accions.
El Ministeri de l’Interior ha canviat la seva imatge de Twitter per una bandera de l’orgull. Això és un insult per a les i els refugiats LGTBI+ que fugen per salvar les seves vides i s’enfronten a la deportació de la Gran Bretanya a països on les persones són perseguides per la seva sexualitat.
La Royal Opera House oneja una bandera de l’orgull, però forma part d’una cadena d’explotació. La plantilla de neteja en aquest gran teatre d’òpera lluita contra l’empresa subcontractada que es nega a pagar un salari digne.
Les instal·lacions del sistema públic de salut (l’NHS) s’esforcen per mostrar l’arc de Sant Martí. Però les seves plantilles encara estan sobrecarregades de feina i pateixen de la subcontractació. Mentrestant, la greu falta de finançament posa límits als serveis LGTBI+ i suposa que hi hagi llargs temps d’espera.
L’any 2020, l’operador de trens Avanti West Coast va presentar el seu tren Pride. Estava tripulat per un equip completament LGTBI+. Altres companyies de trens es van sumar a la iniciativa, donant visibilitat al Mes de l’Orgull.
Però, per a què serveix tenir una tripulació de tren LGTBI+ si ha de viure amb la por constant de no poder pagar les factures o de perdre la feina? Tota persona de classe treballadora hauria de donar suport a les vagues actuals al sistema ferroviari per tenir interès a lluitar contra el sistema que crea l’opressió.
Les persones LGTBI+ tenen més en comú amb les persones que estan en vaga que amb els caps que van optar per la “inclusivitat LGTBI+” en benefici propi. Els caps es fan passar per amics dels oprimits, però encara mantenen baixos els salaris i els drets laborals.
Per això els sindicats haurien de lluitar des de baix per les iniciatives de l’orgull. Quan es tracta de defensar els drets, els que estan a dalt sempre faran el que sigui millor per al sistema a què serveixen, i actuaran com aquest dicti.
El Mes de l’Orgull pot ser contradictori quan es tracta de qui el recolza i per què. Però quan la dreta es reuneix per atacar-ho, és important defensar els èxits obtinguts.
