Xoán Vázquez
A l’octubre de l’any 2019, durant una actuació en un xou de la cadena NBC, el cantant i icona gai Morrisey va aparèixer lluint un pin de For Britain, un partit d’extrema dreta la plataforma del qual està basada en una persecució de l’islam i el tancament de les fronteres del Regne Unit.
For Britain acusa la Unió Europea de “conspirar per convertir Europa en un estat musulmà”.
Alguns fans es van indignar i altres ho van veure com una més de les reiterades sortides de to del cantant. En l’àmbit de l’activisme LGTBI+/Queer, l’actitud del cantant confirmava que la instrumentalització dels drets LGTBI+ per part de l’extrema dreta deixava de ser marginal per convertir-se en un greu problema.
L’any 2008, després de la seva mort en un accident de cotxe, es va difondre la notícia que Jorg Haider, líder del partit austríac d’ultradreta FPÖ, havia estat prenent copes en un local gai. Una setmana més tard, el seu successor a la direcció del partit, Stefan Petzner, va confessar haver mantingut una llarga relació homosexual amb Haider.
Quatre anys després, un altre gai Florian Philippot va ser nomenat vicepresident del Front Nacional, mà dreta de Marine Le Pen i encarregat d’estratègia i comunicació, càrrec que ostentarà fins al setembre de l’any 2017 que abandona el partit per fundar la seva pròpia organització d’extrema dreta, Els Patriotes.
Però Philippot no era l’únic gai als òrgans de direcció del Front Nacional. Steeve Briois, exsecretari general del partit o Sebastien Chenu, fundador del moviment Gay Lib, formen part del que els sectors més ultres del partit anomenen despectivament “la comitiva de jueus i maricons de Marine”.
No obstant, no es tracta de casos puntuals. Hem assistit atònits a la creació de col·lectius LGTBI+ de suport a Trump dies després que fos coneguda la seva proposta que els empresaris poguessin acomiadar un empleat per ser gai o lesbiana. O les enquestes prèvies a les últimes eleccions al Brasil que donaven xifres de fins al 29% de població no hetero que donaria el vot a l’homòfob Bolsonaro.
No ens enganyem, l’extrema dreta ha estat i és profundament anti-LGTBI+, però la seva hostilitat envers els musulmans i els migrants sembla superar el menyspreu envers les persones LGTBI+. De fet, allò que ells consideren l’amenaça musulmana expressada en la “teoria del reemplaçament” serviria per explicar parcialment el seu canvi de rumb en haver trobat entre el col·lectiu un important percentatge conservador i homonormatiu receptiu als seus missatges islamòfobs i antiimmigració.
Això no ha passat als països de l’Europa d’Est, on la UE ha estat un instrument del neoliberalisme que ha empobrit països, retallant serveis públics i prestacions alhora que promovia els drets LGTBI+. Això fa que a països com Hongria o Polònia, a l’homofòbia heretada de l’estalinisme o del catolicisme, les organitzacions d’extrema dreta afegeixin un extra i presentin gais i lesbianes com a col·lectius privilegiats i, per tant, justificats blancs de la ira popular.
Una extrema dreta gai-friendly?
Ni l’elecció de la lesbiana Alice Weidel com a portaveu federal del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) ni la reiteració entre els dirigents d’extrema dreta d’un discurs islamòfob per defensar el col·lectiu LGTBI+ fan creïble que es tracti d’un acostament sincer. És simplement una manera oportunista d’aconseguir vots del col·lectiu.
Marine Le Pen a França, Martin Bosma als Països Baixos, Flip Dewinter a Bèlgica o Jimmie Åkesson a Suècia utilitzen el col·lectiu LGTBI+ per atiar la por i l’odi contra la població estrangera difonent el missatge que “l’hostilitat cap als homosexuals impregna tota la cultura musulmana”.
En diversos articles recollits al seu blog La diversió i la fúria, l’escriptora queer Lisa Duggan assenyala que aquest discurs de l’extrema dreta forma part d’un altre de defensa de la família més ampli i va dirigit a aquells gais i lesbianes que enyoren una homo-normativitat que els permeti integrar-se a les institucions familiars existents.
Encara que Jasbir Puar, teòrica queer, centra l’anàlisi del seu llibre Assemblatges terroristes: l’homonacionalisme en temps queer a EUA, la seva teoria és aplicable als països europeus. Parla Puar d’un fenomen que ella anomena homonacionalisme, una maniobra per presentar el món occidental com el garant suprem dels drets de dones i del col·lectiu LGTBI+, invisibilitzant la violència que aquest món occidental exerceix en nom del patriotisme. Puar denuncia la complicitat de feministes, gais i lesbianes conservadors amb les polítiques d’immigració i com s’ha convertit les dones musulmanes en víctimes que cal salvar i els que semblen terroristes (àrabs, sikhs…) com a subjectes que han de ser detinguts i deportats.
Una anàlisi similar a la de Jasbir Puar la trobem a Sar a R. Farris a la seva obra En nom dels drets de les dones, on critica l’ús instrumental que els partits d’extrema dreta fan dels drets de les dones (i per tant del col·lectiu LGTBI+), presentant els homes musulmans com a enemics perillosos i les dones com a necessitades d’alliberar-se del jou de les seves cultures patriarcals.
La classe dominant ha frenat reiteradament els drets de les persones LGTBI+ i quan va començar a concedir-los una acceptació social més gran, aquest estatus estava condicionat a la conformitat amb una estructura familiar tradicional.
Moltes persones LGTBI+ pensen que la batalla s’ha acabat perquè tenen una certa igualtat legal i aquest conservadorisme provoca que se sentin atretes per certs missatges de l’extrema dreta. Obliden que els seus drets són indivisibles dels de totes les víctimes que pateixen atacs per part del sistema.
Solidaritat
Com l’esquerra anticapitalista pot mobilitzar les persones LGBTI+ contra l’extrema dreta?
Generant solidaritat amb altres grups que ara són al punt de mira de l’extrema dreta igual que ho va estar, i ho continua estant, el col·lectiu LGTBI+.
Com assenyala el marxista queer Peter Drucker:
“La clau és la solidaritat, unida a tàctiques de front únic flexibles i creatives. Necessitem estar preparats per unir-nos a l’acció amb qualsevol grup i gent LGBTIQ que estigui disposada a mobilitzar-se contra l’extrema dreta. Això significa en particular defensar i construir aliances amb els musulmans i altres grups racialitzats amenaçats per l’extrema dreta, mostrant com estan vinculats el racisme i l’heteronacionalisme. Quan l’extrema dreta afirma protegir les persones LGBTI contra els musulmans i els africans, les persones LGBTIQ han de respondre, alt i clar: No en el nostre nom!”
