Jesús M. Castillo
La participació en les darreres eleccions andaluses, del diumenge 19 de juny, es va quedar en tan sols un 58% del cens.
Es tracta de les eleccions andaluses amb la tercera participació més baixa, després de les del 1990 quan la participació va ser del 55% i les de l’any 2018 amb el 57% d’abstenció. Les majors participacions han estat al voltant del 70-75% el 1996, 2004 i 2008.
Aquesta forta abstenció ha tingut un component de classe social molt acusat: l’abstenció ha augmentat fins a un 2% als grups socials amb menys renda, mentre que ha disminuït fins a un 3% als grups de més renda. L’alt nivell d’abstenció registrat significa que el Partit Popular (PP) governarà amb majoria absoluta només amb el 24% del vot censal.
A això cal sumar-hi les milers de persones que viuen a Andalucía i no tenen dret a vot com, per exemple, gran part de la població migrant.
Per tant, el PP governarà en solitari amb menys del 20% del suport de les persones grans que viuen a Andalucía.
Crisi de la socialdemocràcia
La participació ha caigut 18 punts de l’any 2004 al 2022, una caiguda que ha anat en paral·lel a la pèrdua de 1.376.838 vots del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). El PSOE ha passat del 51% del vot (2.260.545 vots) l’any 2004 al 24% (883.707 vots) en 2022.
Aquesta desfeta gradual del PSOE és un reflex de la crisi de la socialdemocràcia a nivell internacional, que es mostra especialment a Andalucía. Andalucía és tractada com un territori subaltern, a nivell polític i econòmic, per les classes dirigents estatals i europees.
Aquestes classes dirigents utilitzen Andalucía com a territori d’exportació de primeres matèries sense transformar i mà d’obra barata i/o ben qualificada. A més, també usen Andalucía per a l’assentament de poques indústries altament impactants socialment i ambientalment, com refineries, mines i, ara, megaparcs fotovoltaics i d’aerogeneradors.
El PSOE ha estat clau per impulsar aquest paper subaltern d’Andalucía, que unit al neoliberalisme econòmic de la socialdemocràcia moderna, han anat provocant altes taxes de desocupació, precarietat laboral, degradació ambiental i emigració. A més, el PSOE es va veure afectat per nombrosos escàndols de corrupció els últims anys.
Aquests factors, units a un candidat gens carismàtic, un buròcrata del partit de tota la vida desconnectat del sentir de la gent treballadora, Juan Espadas, han acabat amb el pitjor resultat electoral a la història del PSOE andalús.
A l’esquerra del PSOE
Els partits a l’esquerra del PSOE no han estat capaços d’atreure les persones votants que han anat abandonat el PSOE des de l’any 2004.
Izquierda Unida (IU) va obtenir els seus millors resultats (prop d’un 20% del vot) el 1986 i 1994. Des d’aleshores, es va mantenir al voltant del 10% del vot fins a l’any 2015. A més, IU va entrar a governar amb el PSOE de l’any 2012 a 2015, quan Susana Díaz va avançar les eleccions.
L’any 2015, Podemos va irrompre amb el 15% dels vots, que sumava fins a un 22% amb el 7% obtingut per IU. L’any 2018, la unió d’aquestes dues formacions polítiques sota el disputat nom d’Adelante Andalucía va obtenir el 16% del vot, percentatge que s’ha reduït al 13% en aquestes darreres eleccions, sumant els vots de Por Andalucía (on s’integra IU) i Adelante Andalucía (on s’integra Anticapitalistas que vénen de Podemos).
Com veiem, els millors resultats electorals a l’esquerra del PSOE es van obtenir amb la marca Podemos després de les fortes lluites socials i el terratrèmol polític del 15M, desencadenades arran de la crisi econòmica que va començar el 2008. Des de llavors, la dinàmica centralista contra la democràcia des de baix desplegada al si de Podemos, la seva dretanització programàtica, i la seva entrada a diferents governs del PSOE a nivell autonòmic i estatal, ha convertit Podemos en el que era, i segueix sent, IU. Una deriva de Podemos cap a IU a tots els nivells, també en el pla dels resultats electorals.
Les dretes a Andalucía
En temps del bipartidisme, conforme els vots al PSOE van anar caient des de les primeres eleccions andaluses del 1982 (53%) fins al 1994 (39%), els vots al PP van anar augmentant d’un 17% de vots d’Alianza Popular el 1982 fins a un 34 % el 1994, arribant a un 41% del vot l’any 2012.
A partir de llavors, la ruptura del bipartidisme amb la irrupció, primer de Podemos, i després de Ciudadanos i Vox, va fer que el vot al PP caigués fins a un 21% l’any 2018 quan, paradoxalment, va poder entrar al govern andalús sumant amb Ciudadanos (Cs) i Vox.
En aquestes darreres eleccions, el PP ha aconseguit els seus millors resultats electorals a Andalucía amb el 43% dels vots i majoria absoluta en escons.
Com veiem, el desplegament de pedagogia i pràctica política neoliberal per part del PSOE durant més de tres dècades ha abonat el terreny per a aquesta majoria absoluta del PP. Una majoria absoluta que ha arribat amb la desaparició de Cs que ha patit l’“abraçada de l’ós” al si del govern andalús. Així, el PP continua el camí de privatitzacions de serveis públics impulsat pel PSOE.
Encara que el canvi des d’una majoria absoluta del PSOE a una del PP sembli molt brusc en mapes que passen de tenyir-se de vermell a fer-ho de blau, ha estat, en el fons, un canvi polític gradual en un context neoliberal amb Andalucía com a territori subaltern.
La ultradreta cau a les seves quartes eleccions a Andalucía
Vox ha perdut 400.000 vots a Andalucía des de les darreres eleccions generals de l’any 2019 fins a aquestes eleccions andaluses, i només ha augmentat un 2% del vot des de les eleccions andaluses de l’any 2018 (11%) fins a les del 2022.
Tanmateix, sembla que la ultradreta racista, masclista, islamòfoba i LGTBIfòbica ha tocat el seu sostre electoral en les condicions sociopolítiques actuals. Un sostre que és màxim (prop del 20%) a zones que viuen de la mà d’obra migrant, com el Camp de Adra a Almería, i mínim a barris i pobles de classe treballadora (5-15%).
Així, el vot a Voz continua tenint un fort component de classe social. A la ultradreta la voten, especialment, gent jove i de mitjana edat de renda alta i els que volen tenir les persones migrants en condicions administratives irregulars per poder explotar-les més.
Tot i això, la ultradreta podria trencar aquest sostre en qualsevol moment a Andalucía, ja sigui quan el PP no respongui a les necessitats de molta gent treballadora que l’ha votat i/o quan es mobilitzi l’alta abstenció actual.
En aquest context, continua sent molt important impulsar espais unitaris de lluita contra el feixisme i el racisme com els festivals antiracistes i la Red de Respuesta a Agresiones de Ultraderecha (RRAU) a Sevilla, i Unidad Contra el Fascismo y el Racismo (UCFR) a Andalucía. La unitat en l’acció de col·lectius i persones progressistes en pro de la democràcia i els drets humans frena la ultradreta i el seu discurs d’odi, més enllà que hi hagi alternatives electorals atractives per a la gent treballadora o no.
El futur és als carrers
Tenim per endavant un futur ple de reptes, urgències i incerteses en relació amb la crisi ecològica global, especialment l’emergència climàtica, les crisis econòmiques capitalistes i moltes altres crisis que integren una crisi civilitzatòria.
Andalucía és un dels territoris del món més afectats pel canvi climàtic. Si es continua aprofundint l’escalfament global, centenars de milers, si no milions, de persones, hauran d’emigrar d’Andalucía a finals d’aquest segle a causa de la manca de feina. Carestia de llocs de treball que esdevindrà, per exemple, de la finalització del turisme massiu per escassetat de querosè barat per als avions, fortes i extenses onades de calor que faran Andalucía un territori poc habitable, i la pèrdua de platges per la pujada del nivell del mar.
A això se sumarà un col·lapse de l’agricultura intensiva de regadiu, i part de la de secà, per la desertització, l’augment de les plagues, la pujada del preu dels insums agrícoles i l’esgotament de les reserves hídriques en el marc del canvi climàtic.
És clar que ni el PP ni el PSOE tenen les respostes a aquestes complexes problemàtiques socioambientals. I la ultradreta només intenta dividir la gent treballadora amb el seu discurs d’odi per beneficiar els rics.
Les respostes a les crisis actuals, i a les que han de venir properament, crec que haurien de basar-se en el repartiment de riqueses. Un repartiment de riqueses que esdevindria de les lluites socials durant les quals s’establirien xarxes resilients de suport mutu i mitigació/adaptació a la crisi ecològica global. Un repartiment de riqueses que provocaria un decreixement econòmic planificat democràticament i pilotat per la gent treballadora andalusa.
La vaga general indefinida del sector del metall de Cadis només és un bon exemple de les lluites que construeixen i construiran aquestes xarxes de suport mutu.
Davant la majoria absoluta del PP al Parlament Andalús, amb menys del 20% del suport de la població més gran que viu a Andalucía, l’oposició política clau està en les lluites als centres de treball i als carrers.
