ES CA

David Karvala

El brutal atac de Rússia contra Ucraïna és totalment injustificable. Ja dura quatre mesos, i se n’han cobrat milers, potser desenes de milers, de vides. A més, amenaça el món amb la conflagració nuclear d’una tercera guerra mundial.

I encara que no arribi a aquest extrem, Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, ha advertit que la guerra d’Ucraïna pot durar anys. Això significa incomptables morts més, i terrible patiment per part de gran part de la població de la resta del món: es dedicaran enormes quantitats de diners a armes a costa de les nostres condicions de vida, cosa que ja hem començat a veure.

Per poder respondre davant aquesta situació, és essencial analitzar bé què està passant, i trencar les mentides fabricades pels qui promouen la guerra.

Les guerres revelen com és el món actual en realitat. També deixen en evidència problemes a l’esquerra.

Nazis?

Putin i els seus seguidors menteixen cínicament, dient que l’objectiu de la guerra és combatre el nazisme.

És cert que hi ha feixistes a Ucraïna, com n’hi ha en més o menys grau a cada país d’Europa. Si hi ha més a Ucraïna que en altres llocs, és en part perquè els ultres van créixer fent front als atacs de la policia antiavalots del llavors govern pro rus en 2013-14.

Però els neonazis han jugat un paper important al costat rus també, des dels combats a Donbass el 2014 fins avui. A més, fa anys que la Rússia de Putin recolza a grups ultres a Europa, per exemple, amb préstecs importants al partit feixista de Marine Le Pen.

Valors europeus?

Als inicis del conflicte, Pedro Sánchez va apel·lar a la unitat i fortalesa de la Unió Europea com una defensa dels “nostres valors i principis” davant de l’atac rus.

Sánchez va intentar presentar el rebuig a la invasió d’Ucraïna com la versió actual del no a la guerra de l’Iraq l’any 2003. Però a ningú del moviment antiguerra se li va acudir enviar quantitats enormes d’armes a l’Iraq. Si ara, EUA i els Estats europeus sí que estan enviant armes a Zelensky, no és per principis antibèl·lics, sinó tot al contrari. Les mateixes forces que van envair l’Afganistan l’any 2001 ara estan armant Ucraïna.

Per descomptat que el poble ucraïnès vol resistir l’atac de Rússia, el poder colonial durant segles, del qual es van lliurar només fa tres dècades.

Però la intervenció (per ara indirecta) de l’OTAN no respon a la defensa de la democràcia o els drets dels pobles. Si aquests els importessin, tindrien tasques que atendre molt més a prop de casa; també deixarien de donar suport a l’Estat israelià en la seva brutal ocupació de Palestina, i deixarien d’armar l’Aràbia Saudita a la seva guerra contra el Iemen.

No, els valors europeus que s’expressen en aquest conflicte formen part del mateix lot que les tanques mortíferes a les fronteres i els brutals programes d’austeritat; neoliberalisme i imperialisme.

Imperialisme

Molts polítics declaren el seu rebuig a l’imperialisme, però limiten aquest concepte a l’atac rus; de fet, alguns sectors de l’esquerra radical ara fan una cosa semblant, a això hi tornarem.

D’altra banda, gran part de l’esquerra solia identificar l’imperialisme únicament amb Estats Units i els seus aliats, excloent-ne del concepte l’URSS de Stalin. En realitat, l’imperialisme no és simplement una potència militar o una altra; és el sistema de competència econòmica i bèl·lica entre blocs d’Estats i de capital.

Els dirigents occidentals estan aprofitant el conflicte d’Ucraïna per enfortir el seu bloc.

Finlàndia i Suècia tenien una llarga tradició de neutralitat; ara tots dos països demanen l’entrada a l’OTAN. Amb la inclusió de Finlàndia, l’OTAN augmentarà en més de 1.300 km la frontera directa amb Rússia; ja tenia fronteres directes gràcies a les seves ampliacions cap a Europa de l’est durant les darreres dècades.

Dinamarca s’havia mantingut a part de la política de defensa comuna de la Unió Europea des de la seva creació mitjançant el tractat de Maastricht fa 30 anys; ara ha acordat sumar-s’hi. Destaquem de passada que la UE demostra que, en el món actual, allò econòmic i allò militar són inseparables.

Rússia havia perdut moltíssima influència amb la caiguda del mur de Berlín i la dissolució de l’URSS. El gran projecte de Putin és recuperar allò que pugui d’aquest poder, almenys en allò que era la seva zona d’influència.

Mentrestant, la Xina ja és la segona economia del món, i va de camí a convertir-se en una potència imperialista global, amb les seves enormes inversions a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. I això comença a tenir el seu aspecte militar, amb el desenvolupament d’armes avançades, i l’extensió de la seva presència a l’est del Pacífic.

D’això, n’hem de treure dues conclusions urgents.

Primer que encara que tingui el seu aspecte local —dins la relació abusiva de l’Estat rus cap a Ucraïna— no es pot entendre aquest conflicte aïllat del xoc entre potències imperialistes. De manera directa, els dirigents d’EUA i l’OTAN estan recolzant a Ucraïna per intentar debilitar Rússia. I de manera indirecta, en fer front així a Rússia, envien un senyal a la Xina respecte a qualsevol temptació seva d’ocupar Taiwan. Així que, com va explicar recentment Alex Callinicos, el conflicte a Ucraïna és una “guerra proxy”, en què els desitjos de la població ucraïnesa de defensar-se són utilitzats en interès propi per EUA i els seus aliats.

Segon, que davant dels conflictes interimperialistes, una esquerra conseqüent no pot donar suport a cap de les potències, sinó que les ha de denunciar a totes. Però, dins d’això, és essencial donar una importància especial al rebuig a les pretensions militars de la “pròpia” classe dirigent. Com va dir davant la primera guerra mundial el 1914 Karl Liebknecht —revolucionari alemany i company de lluites de Rosa Luxemburg— “l’enemic principal és a casa”.

Ni Putin ni OTAN

Reconstruir el moviment antiguerra és una tasca urgent.

Però una lluita “antiguerra” en un país de l’OTAN que se centrés única o principalment en el rebuig a Rússia, en efecte faria el joc a l’enemic a casa. Ja hem vist com els Estats, els mitjans, les empreses… occidentals s’han omplert aquests mesos de missatges “antiguerra” que són realment un suport a la posició de l’OTAN. Els sectors de l’esquerra radical que defensen l’enviament d’armes de l’OTAN a Ucraïna i les sancions occidentals a Rússia cometen un error gravíssim.

Cal deixar clar que l’oposició a la guerra ha d’incloure un rebuig molt clar a l’OTAN i al militarisme del “nostre bàndol”. Això s’aplica especialment aquestes setmanes, ja que a finals de juny se celebra a Madrid la cimera de l’aliança militar atlàntica.

Dit això, aquesta necessària condemna a l’OTAN no es pot convertir en cap justificació per a la Rússia de Putin. Cap moviment antiguerra seriós no pot excusar la invasió russa.

El corrent del qual forma part Marx21 té com a lema “Ni Washington Ni Moscou”. Aquest principi és més necessari ara que mai. Per sort, moltes persones del moviment antiguerra ho entenen i comparteixen aquest sentiment.

Però tenim molta feina per fer front a l’amenaça bèl·lica, i davant les retallades socials que s’aplicaran amb l’excusa de la guerra.