Xoán Vázquez
La presidència de Colòmbia es decidirà en una segona volta el 19 de juny entre Gustavo Petro —candidat de la coalició de centreesquerra Pacto Histórico (PH) i vencedor a la primera volta amb el 40,32% dels vots— i el multimilionari populista de ultradreta, Rodolfo Hernández, que a la primera volta va obtenir el 28,15%. El gran derrotat de la jornada va ser Federico Gutiérrez, candidat d’una coalició de forces afins a l’oficialisme que va obtenir el 23,91%.
El candidat de Pacto Histórico va vèncer als grans centres urbans i als departaments costaners. Als del Pacífic, una de les zones més empobrides, d’on és originària Francia Márquez, candidata a la vicepresidència pel Pacte Històric, la coalició de centreesquerra va obtenir percentatges de fins al 73%.
Rodolfo Hernández va aconseguir majoritàriament els seus vots a l’orient i a les regions centrals, mentre que Federico Gutiérrez només va aconseguir un suport indiscutible al departament d’Antioquia, amb la seva capital Medellín.
Més de vint anys de governs conservadors, una oligarquia corrupta compromesa amb el militarisme nord-americà, i amb el complex paramilitar encarregat de fer callar i perseguir a les i els lluitadors socials, han contribuït a convertir Colòmbia en el segon país d’Amèrica Llatina amb més desigualtat i un de els de més percentatge d’homicidis.
Aquesta estructura paramilitar que imposa el vot a punta de fusell sobreviu a l’empara del poder com ho demostra l’agreujament de la violència als departaments d’Antioquia, Cauca i Arauca i el fet que la campanya del Pacto Histórico hagués de cancel·lar la seva gira pel eix cafeter en conèixer-se un pla per atemptar contra Petro i Francia Márquez. Sobreviuen també els vincles d’importants sectors dels cossos de seguretat amb el crim organitzat, mentre que al Congrés s’aproven lleis, com la de seguretat ciutadana, dirigida clarament a criminalitzar la protesta.
La total impunitat amb què actuen aquests grups ha donat com a resultat un veritable genocidi polític. Segons l’informe del Centre Nacional de Memòria Històrica (CNMH) Todo pasó frente a nuestros ojos. Genocidio de la Unión Patriótica 1984-2002, la violència contra la Unión Patriótica va deixar, almenys, 4.153 persones assassinades, segrestades o desaparegudes. La Jurisdicció Especial per a la Pau va comptabilitzar, en un informe publicat l’any 2022, 5.733 militants de la Unión Patriótica assassinats entre 1984 i 2016, incloent-hi dos candidats presidencials, advocats, diputats i regidors.
L’atur nacional i els resultats històrics de l’esquerra
El 28 d’abril de l’any 2021, els i les joves de Colòmbia, desafiant la pandèmia i la repressió, van prendre els carrers de les ciutats del país per expressar la seva oposició al projecte de reforma tributària presentat pel Govern del president conservador, Iván Duque. A poc a poc, el malestar social va començar a estendre’s.
Com a resultat de tretze mesos de pandèmia, Colòmbia havia registrat una caiguda del 6,8% del producte intern brut (PIB) i un augment de la desocupació per sobre del 16%. El projecte de reforma tributària empitjorava la situació, ja que la mesura més controvertida de l’anomenada “Llei de Solidaritat Sostenible” era l’aplicació de l’impost sobre la renda a les persones que guanyessin més de 2,4 milions de pesos al mes (622 euros). Això significava gravar amb impostos els ingressos laborals de la classe mitjana-baixa.
L’esclat social, iniciat ja a finals de l’any 2019 i que va culminar a l’Aturada Nacional de l’any 2021, va tenir el seu reflex a les eleccions legislatives del març passat, en què la coalició de centreesquerra va aconseguir un resultat històric, i també a la primera volta de les presidencials amb triomfs significatius a Cali (epicentre de l’Aturada Nacional) i els departaments de la Costa Pacífica amb important població afrodescendent.
Però on el factor de l’Aturada Nacional va tenir un efecte més gran va ser a la consulta popular interpartidista per triar els candidats a les presidencials.
Davant els reiterats intents per part de Petro d’oferir una imatge moderada, tranquil·litzant el món empresarial i tractant d’arribar a acords amb sectors del liberalisme, els sectors més compromesos amb les lluites socials, molts d’ells integrats a les assemblees populars locals (creades durant l’aturada) van decidir enviar un missatge a Gustavo Petro i amb prop de 800.000 vots per a Francia Márquez aconseguien imposar a aquesta com a candidata a la vicepresidència, formant tàndem amb Gustavo Petro.
El Pacte Històric i el petrisme
L’odi dels rics i els seus bufons mediàtics cap als candidats del Pacto ha estat una constant a la campanya, traient a la llum la passada militància de Petro al grup guerriller M-19 i dirigint a Francia Márquez tota mena d’insults racistes i classistes.
Similar a altres projectes que intenten humanitzar el capitalisme des de les institucions, el PH integra des de comunistes a liberals, passant per grups verds o de centreesquerra, com Colombia Humana el partit del propi Petro.
I com en altres candidatures electorals, acaben primant els acords electorals i la presència de figures mediàtiques per sobre de les i els activistes, com va passar a les legislatives.
Sebastián Roderos, analista polític colombià, va parlar del que significa Petro i el seu moviment polític en una entrevista publicada a la revista Jacobin el 18 de maig:
“El petrisme… apareix com un rescat del clam del liberalisme popular i plebeu: el liberalisme de la reforma agrària, de la revolució productiva, de la mitigació de la desigualtat en l’àmbit rural i urbà… es consagra a la modernització democràtica i productiva de Colòmbia en oposició al gran latifundi improductiu alineat amb el narcotràfic, ara visiblement representat a l’uribisme.”
Segons Roderos, a aquest liberalisme popular i agrari, Petro afegeix noves demandes que han començat a sorgir al voltant dels Acords de Pau: “l’agenda LGBTQ+, el moviment feminista, els camperols, els indígenes, els joves precaris que treballen com a repartidors… en definitiva, els mateixos actors que, la majoria, van sortir al carrer amb les seves famílies en les mobilitzacions dels darrers anys contra Iván Duque”.
La indignació per la crisi, la corrupció i la repressió s’expressa en la necessitat d’un canvi radical i aquest canvi el representa Francia Márquez, dona negra, treballadora, d’origen humil i que s’atreveix a parlar als capitalistes d’igual a igual. Va ser guardonada amb el Premi Nacional a la Defensa dels Drets Humans i destacada per la BBC a la llista de les 100 dones més influents pels seus èxits mediambientalistes per aturar la mineria il·legal. Als seus mítings ha fet èmfasi en la importància de la sobirania alimentària i en la necessitat d’amplificar les veus de les comunitats afrodescendents.
A les eleccions legislatives, Petro i els seus aliats van acordar llistes tancades, traint el pacte amb Francia Márquez al no incloure candidats afrodescendents en els primers llocs de les llistes. L’acord quan Márquez es va unir al Pacto Histórico incloïa que cada cinc candidats n’hi hagués un afro.
Petro va preferir atraure la coalició a l’exalcalde de Medellín, fet que va motivar l’abandonament de la coalició dels dos candidats afro que aspiraven al lloc. Ara Petro la necessita perquè té la capacitat de convocar, emocionar i mobilitzar per atraure una part d’aquell 45% d’abstencionistes que l’esquerra necessita per guanyar.
El candidat antiestablishment recolzat per l’establishment
La nit del 29 de maig, primera volta de les eleccions presidencials, ningú no entenia per què l’elit colombiana celebrava els resultats i el pas de Rodolfo Hernández a la segona volta del 19 de juny com si fossin una victòria. Més quan Hernández havia repetit fins a la sacietat que no volia acords ni suport d’altres forces.
El misteri es va resoldre l’endemà quan el candidat oficialista, Federico Gutiérrez, va demanar el vot per a Hernández. De fet, alguns analistes polítics ja havien detectat un alineament de l’elit i els seus mitjans cap a Hernández a meitat de la campanya. Això li ha valgut el sobrenom de “llanta de recanvi de l’uribisme”.
Un patrimoni de 100 milions de dòlars obtinguts com a especulador immobiliari, el seu caràcter colèric i violent suficientment documentat, un projecte ultraconservador en allò econòmic i liberal en allò moral i un prestigiós equip comunicacional (que també va formar part de la campanya de Trump) és el poc que es coneix d’un candidat que no acudeix als debats i fa la seva campanya a través de les xarxes socials, especialment a TikTok i Twitter.
El que, segons les últimes enquestes, es pot convertir en el proper president de Colòmbia, s’ha apropiat del discurs anticorrupció pel qual ha lluitat l’esquerra. Tot i això, és l’únic dels candidats que té oberta una investigació per irregularitats en contractes públics i diversos processos disciplinaris.
Segons el politòleg Yann Basset, “per guanyar els dos candidats hauran d’anar en contra del seu propi discurs. Rodolfo haurà de comptar amb les xarxes clientelistes, malgrat el discurs anticorrupció; i Petrov s’haurà de mostrar com un defensor de les institucions”.
