ES CA

David Robles

El 25 d’abril passat, el president de la Junta d’Andalucía, Juanma Moreno (PP), va convocar eleccions anticipades autonòmiques per al proper 19 de juny.

Aquest avenç semblava agafar a l’esquerra andalusa a contrapeu, però no és del tot cert. L’avançament de les eleccions era un secret de domini públic i sembla més enfocat a contrarestar l’ascens de l’extrema dreta, cada vegada més fort a cada enquesta que es publica, que a sorprendre els partits d’esquerres. El PSOE ja havia elegit candidat, el poc carismàtic alcalde de Sevilla, Juan Espadas, i partits com Izquierda Unida (IU) i Podemos ja havien arribat a un acord programàtic per a unes futures eleccions.

En aquestes properes eleccions, els partits i les coalicions a l’esquerra del PSOE semblen haver assumit la normalitat de la derrota de les esquerres i veuen com a inevitable l’entrada de l’extrema dreta al govern.

A les eleccions autonòmiques del 2 de desembre de l’any 2018, VOX va arribar amb força, amb 11 escons, i per primera vegada va entrar en un parlament. En canvi, la seva influència legislativa ha estat relativament insignificant fins ara.

Però aquesta vegada ho han advertit; vénen per fer mal. Al punt de mira de VOX hi ha els programes de coeducació a l’escola pública, les lleis contra la violència masclista, les ajudes i subvencions a dones víctimes de violència de gènere, la llei Trans o de Memòria Democràtica d’Andalucía, la lluita contra el canvi climàtic, la protecció del medi ambient (per exemple, estan disposats a dessecar Doñana per afavorir la indústria agrària del fruit vermell de Huelva)… Respecte al racisme, es proposen fomentar la islamofòbia amb l’exaltació de la presa de Granada (exigeixen canviar el dia nacional del 28 de febrer al 2 de gener, dia de la presa) i amenacen la tutela dels centres de menors no acompanyats (competència de la Junta) entre altres coses.

Esquerra fragmentada

Ni l’esquerra reformista (Unidas Podemos) ni l’anticapitalista (Adelante Andalucía) semblen il·lusionar l’electorat. Tampoc la precampanya ha començat amb gaire bon peu.

Tot i existir un acord programàtic, la coalició “Por Andalucía” —formada per Izquierda Unida, Más País, Podemos i altres forces minoritàries andalucistes— va ser tensada al màxim per les exigències de Podemos. Aquestes incloïen: imposar al seu candidat, el guàrdia civil Juan Antonio Delgado; encapçalar les majories de llistes per les diferents províncies; una quota més gran en la representació en les comissions parlamentàries o en el repartiment econòmic… Les negociacions van continuar fins a l’última hora del tancament del termini per presentar la coalició. Es va arribar així al punt surrealista que Podemos es va quedar fora de la coalició, per no presentar els acords signats dins del termini. Així, els seus candidats i candidates hauran de presentar-se com a independents a les llistes.

El procés, una vegada més, ha estat tutelat per Madrid, com si els andalusos i les andaluses no tinguéssim veu pròpia i necessitéssim constantment l’aprovació de Madrid.

Podemos amb prou feines té representació territorial a Andalucía —s’ha quedat sense bases ni militància— però ha intentat imposar les seves candidatures i arraconar IU. Ja no estem a l’any 2015 i d’això Podemos no se n’ha adonat. IU d’Andalucía disposa de 64 alcaldies governades en solitari i força més en cogovern, amb més de 1.100 regidores i regidors i una àmplia implantació territorial, sobretot als pobles, però ha renunciat a tot per nomenar la candidata presidenta de la Junta d’Andalucía, Inma Nieto. Sense militància ni bases, no és possible fer front a lluites ni campanyes electorals i el resultat de la coalició ha provocat un profund malestar entre les bases d’IU.

La confecció de les llistes de la coalició “Por Andalucía” també han servit com a camp de proves i experiment del projecte polític de la ministra Yolanda Díaz, que al final s’ha hagut de plantar davant les exigències de Podemos d’encapçalar les llistes i imposar Inma Nieto. Les lluites d’egos i els personalismes continuen. Un exemple han estat les declaracions de Pablo Iglesias a la Cadena Ser, en parlar de “punyalades i ditades” en el procés de confecció de les llistes. Quelcom és cert, de punyalades, ditades i llistes en bloc, Iglesias sap tela.

Anticapitalistas, és a dir Adelante Andalucía, el partit liderat per Teresa Rodríguez, ni ha aconseguit mobilitzar la ciutadania, ni impulsar lluites, ni obrir-se a les bases. La seva única proposta sembla l’obediència a Andalucía. Les expectatives tampoc no són gaire favorables: només a Cádiz poden obtenir algun escó.

Unitat contra la dreta

Davant d’això, l’escenari més probable és un govern de PP i VOX. L’altre —en cas de no obtenir la dreta i l’extrema dreta majoria absoluta— seria un acord de totes les forces d’esquerres amb el PSOE. Un mal menor i amb el perill de convertir-se en crossa dels socialistes. Hem de ser conscients dels límits del reformisme, però cal que el proper 19J hi hagi una mobilització de la ciutadania per evitar l’entrada al govern de l’extrema dreta.

Per això qualsevol vot a l’esquerra del PSOE és benvingut. Cal ampliar i estendre els moviments unitaris contra el feixisme i el racisme, com ara UCFR. Ara, més que mai, cal promoure la mobilització popular que sigui capaç d’arrelar-se als barris populars —amb associacions veïnals, AMPAS, organitzacions de persones migrades i de gent gitana, sindicats de classe, organitzacions polítiques…— per fer front al feixisme i al racisme.