Xoán Vázquez
La desintegració del sector públic i els principals problemes a què s’enfronten les llars es deuen només en part a l’alta inflació. La crisi actual també posa de manifest les conseqüències de dècades de polítiques neoliberals.
Segons un estudi de The Food Foundation, durant els darrers tres mesos a la Gran Bretanya, la quantitat de famílies que tenen dificultats per alimentar-se va augmentar en un 57%. Més de set milions d’adults se salten menjars o van reduir la mida de les racions i hi ha 2,6 milions de menors de 18 anys que no tenen accés a una dieta saludable.
A França, després d’un hivern sense pluges i una primavera històricament calorosa, les collites estivals s’anuncien catastròfiques. Un mal auguri per a productors i consumidors. Som a mitjans de maig i la sequera ja és una amenaça real. La recàrrega de les capes freàtiques acusa un dèficit del 20% i el dèficit de pluviometria és del 25% comparat amb els anys 1981-2010.
I mentrestant, la potència econòmica alemanya s’ensorra. Després d’una caiguda espectacular del seu comerç exterior fruit dels confinaments i una recuperació miraculosa fins al començament de la guerra d’Ucraïna, el conflicte ha posat de manifest que el miracle alemany no era tal i que la puixança del seu sector industrial es basava en part a l’energia barata russa i a les seves bones relacions comercials amb la Xina. El fort impacte de la inflació (del 7,3% al març, el nivell més alt des del 1990) anunciada pel grup d’economistes que assessora el govern alemany, i la caiguda històrica de l’índex de confiança empresarial, han portat el govern a presentar un pla d’emergència social dirigit a evitar o suavitzar la conflictivitat social que s’acosta.
Segons el Banc Central Europeu, la inflació històricament alta és només el resultat d’una sèrie de coincidències i només és qüestió de temps abans que torni a caure.
Aliments
La inflació va començar a repuntar com a conseqüència dels problemes de proveïment provocats per la crisi de la Covid. A això s’hi va sumar el bloqueig del canal de Suez i ara la guerra a Ucraïna, que està fent pujar no només els preus dels combustibles sinó també els dels aliments.
A més, la bombolla de bitcoin ha contribuït a l’escassetat de matèries primeres per als xips informàtics, ja que els criptominers compren targetes gràfiques en massa. S’espera que aquests problemes persisteixin fins a l’any 2023.
Cal preguntar-se fins a quin punt aquests esdeveniments són en realitat una coincidència.
Les tensions geopolítiques creixents són un factor estructural en el període en què vivim, igual que l’aparició de nous virus i les males collites com a resultat del canvi climàtic.
L’escassetat també ofereix oportunitats per als especuladors, que aprofiten amb entusiasme l’augment dels preus, fent llenya al foc i enriquint-se amb la misèria social.
La nova austeritat
A l’Estat espanyol, cada cop són més les famílies que tenen dificultats per afrontar les despeses quotidianes.
Si l’any 2021 era un 8% de la població, els darrers estudis de solvència familiar posen en relleu que aquest percentatge no deixa d’augmentar, bona prova que la crisi s’ha instal·lat de manera permanent a les llars espanyoles.
Només 1 de cada 3 famílies viu amb comoditat i segons un informe de l’Organización de Consumidores y Usuarios, omplir la cistella de la compra és un 10% més car que fa un any. Si segueix així, l‘any 2022 cada llar gastarà 500 euros més només en aliments bàsics.
El preu de la llum, el gas i els combustibles disparen l’IPC, però els aliments bàsics no es queden enrere.
La inflació, que va assolir el mes de març un 9,8%, la taxa més alta des del 1985, té causes que són força òbvies com la capacitat limitada d’extracció de petroli o gas i l’especulació amb les pujades de preus al consum molt superiors a l’increment real del preu en origen. Però totes dues ja existien abans de la guerra d’Ucraïna i el conflicte només les ha aguditzat.
Després hi ha el tema del preu de la llum del qual no podem donar-li la culpa a Putin. La fixació de preus al mercat elèctric no es fa amb el càlcul del cost real, sinó que es paga tota l’energia al preu del mètode de producció més car.
Semblava que el govern comprenia que això era un despropòsit i el setembre de l’any passat aprovava un decret temporal per limitar els beneficis de les empreses elèctriques. Mes i mig després, el mateix govern va aprovar un altre decret deixant sense efecte aquesta retallada de beneficis. Així que Iberdrola va poder tancar l’any passat amb uns guanys de 3.880 milions d’euros, un 7,6% més que l’any 2020, mentre que la gent feia malabarismes buscant les hores més barates per posar la rentadora.
El 13 de maig, en una reunió extraordinària, el Consell de Ministres va aprovar el mecanisme d’ajustament de costos de producció per reduir el preu de l’electricitat al mercat majorista. La reacció de les empreses elèctriques no s’ha fet esperar i com va passar l’any passat, han mobilitzat els seus despatxos d’advocats per defensar-se del que han qualificat, sense enrojolar-se, com a “expropiació dels seus beneficis i ruptura de les regles del mercat”.
Apretar-nos el cinturó
L’augment del cost de la vida sempre afecta primer i més durament les persones més pobres que les polítiques neoliberals de les últimes dècades han deixat cada vegada més vulnerables.
D’una banda, el projecte neoliberal ha intentat estimular per tots els mitjans l’autoenriquiment de les grans empreses. Com a resultat, es va limitar la càrrega fiscal de les empreses i les persones adinerades i es va transferir unilateralment a les persones empleades.
Dels 701 contribuents a l’Estat espanyol que van declarar l’any 2019 una fortuna superior als 30 milions d’euros, només 240, el 34% del total, van pagar l’impost sobre el patrimoni. La resta no ho van pagar per residir a Madrid, l’única comunitat autònoma que avui dia bonifica el 100%, i per tant suspèn, l’impost que grava les grans fortunes.
Amb les reformes laborals, els drets de les persones treballadores van ser retallats per augmentar els guanys. I aquí també hem d’incloure la reforma laboral del “govern més progressista de la història”.
En el primer mes d’aplicació íntegrament de la reforma laboral, les empreses s’han dedicat a cercar receptes per preservar la flexibilitat dels contractes temporals, ara restringits. I així ens trobem amb que, dels 698.646 contractes indefinits subscrits aquest mes, més del 60% van ser a temps parcial o discontinus.
Les coses que beneficien els sectors més precaris i indefensos com les pensions no contributives, l’ingrés mínim vital o l’atenció sanitària a migrants irregulars es mantenen sota mínims. Això vol dir que les persones han de caminar permanentment a la corda fluixa per tirar endavant i poden caure amb la més mínima bufada de vent.
L’Estat neoliberal no només ha de ser tan barat com sigui possible, sinó també ha d’actuar activament com a arma de les grans empreses en la lluita de classes. Això ha conduït a la guerra permanent actual contra els pobres.
Congelar preus, no a les persones
Cada dia veiem com l’electricitat, les hipoteques o els aliments augmenten els preus.
Mentrestant el govern fa poc o res. Això, malgrat que té el poder d’imposar controls màxims de preus i revertir les polítiques que han posat l’especulació per davant de les necessitats de les persones.
Necessitem protestar i articular plataformes contra l’elevat cost de la vida perquè el canvi ha de ser forçat a través de la lluita, i s’ha de fer tant a nivell polític com econòmic.
