Marie Fauré
Els dies 10 i 24 d’abril es van celebrar les eleccions presidencials franceses, amb la victòria d’Emmanuel Macron per al seu segon mandat, amb el 58,55% des vots, davant el 41,45% de la Marine Le Pen, candidata del Rassemblement National, partit d’extrema dreta.
Es la tercera vegada que aquest partit feixista arriba a la segona volta de les eleccions presidencials a França, després del de Jean-Marie Le Pen l’any 2002 i la seva filla Marine l’any 2017. La tendència sembla malauradament cada vegada més positiva pel Front National, ara disfressat rere el nom de Rassemblement National, que a cada elecció es troba més a prop del poder.
Recordem que l’any 2002 el candidat Jacques Chirac es va beneficiar d’una onada de rebuig vers Le Pen pare, gràcies a la qual va guanyar amb el 82,21% dels vots. Aquest rebuig va funcionar també a l’any 2017, amb una victòria de Macron amb el 66,10% dels vots, es veu que aquest any el candidat de La République en Marche ja no es podia presentar com un defensor de la República davant del feixisme. Els 5 anys de maltractament als drets de la població, especialment el dret de manifestació (recordem la violència de la repressió del moviment de les armilles grogues) i els atacs als drets laborals que es presenten encara més intensos per als 5 anys que venen, han passat factura.
El posicionament de “Ni Macron, ni Le Pen” es va ampliar durant les 2 setmanes que separen les dues voltes de votació, especialment va ser el jovent el que va multiplicar les ocupacions de universitats i manifestacions, i la que va portar l’abstenció a un nivell històric de més del 28% el 24 d’abril. Al final, en Macron és el president escollit amb menys suport des de fa 60 anys, cosa que li dona poca legitimitat al moment de desmuntar el sistema de pensions.
Aquestes eleccions també ens demostren tres fets importants.
El primer es el col·lapse dels partits tradicionals, del Parti socialiste a Les Républicains (la dreta tradicional). Fa 30 anys, aquests partits rebien la gran majoria dels vots; aquesta vegada no en van sumar ni el 10%.
El segon, molt preocupant, és el creixement i la normalització de les idees d’extrema dreta. Si mirem els resultats de la primer volta, ens adonem que entre la Le Pen i el Zemmour, els feixistes arriben a més del 30% dels vots expressats. Més enllà, tots els debats de campanya van girar al voltant de les idees predilecctes de l’extrema dreta, la seguretat i la immigració, amb temps de paraula als mitjans molt desequilibrats a favor de les formacions reaccionaries. A més a més, és obvi que es toleren cada vegada més actuacions violentes de bandes feixistes al carrer, com l’assassinat a Paris del ex jugador de rugbi Martin Aramburu per haver intervingut per posar fi a una agressió racista, o les irrupcions de grups neonazis durant les manifestacions com les del 8M.
Malauradament, ja triga molt a organitzar-se un moviment ampli i unitari contra el feixisme i el racisme, com s’ha creat en altres països com Gran Bretanya, Grècia o Catalunya. Mentre la lluita contra el feixisme i el racisme es queda entre els pocs militants “antifa” de sempre, les idees de l’extrema dreta creixen.
Algunes iniciatives s’estan desenvolupant, com la Marche des Solidarités, amb el lema “El nostre país es diu resistència”. Aquest moviment, que va néixer per defensar les persones sense papers a Paris, va guanyant espais a poc a poc, especialment gracies als companys i les companyes del grup germà a França de Marx21, Autonomie de Classe. Les reaccions de la joventut després de la primera volta poden ser també un motiu d’esperança.
El tercer fet té a veure amb la molt poca visibilitat de les candidatures de l’esquerra revolucionària, l’NPA i Lutte Ouvrière, que van aplegar un total del 1,3% dels vots expressats. És el vot més baix a l’esquerra revolucionària en eleccions presidencials des del 1969. Vist això, i tota l’organització poc democràtica que s’intueix veu darrere d’aquest tipus d’eleccions, ens podem preguntar si realment calia presentar-hi candidatures, tant des d’un punt de vista estratègic com polític.
Alternativa?
El punt positiu, però, és el bon resultat de La France Insoumise, amb el seu candidat Mélenchon, que va arribar a la tercera posició a la primera volta, amb el 22% dels vots expressats. Tot i ser un partit reformista, ens ensenya que bona part de la població esperava un canvi “radical” de la situació. Això s’aplica especialment a les zones obreres de les ciutats, on Mélenchon va obtenir els millors resultats. En canvi, les zones rurals es van posicionar majoritàriament a favor de l’extrema dreta, cosa que ens obliga a reflexionar sobre la sensació d’abandó de la població rural per part dels polítics.
Mélenchon pot realment ser una alternativa per a les treballadores i els treballadors? Si bé el seu discurs va en el sentit de facilitar la vida de la classe treballadora, augmentant el sou, posant la jubilació als 60 anys, entre altres, la seva voluntat no va en el sentit de posar fi l’explotació i les opressions lligades al capitalisme. Més aviat, parla de crear una sisena República; potser més social, però sense dur a terme una ruptura real amb el sistema actual.
Enfortit pel seu resultat electoral —i en el sentit de la seva campanya de culpabilització dels altres partits d’esquerra per no haver retirat les seves candidatures abans de la primera volta presidencial, entenent que acumulant tots els vots podria haver sobrepassat a la Le Pen— s’ha constituït al seu voltant una “Nova Unió Popular Ecològica i Social” (NUPES).
Aquesta nova coalició, amb vistes a les eleccions legislatives del mes de juny, agrupa el Partit Socialista, el partit ecologista, el Partit Comunista i la France Insoumise. El seu objectiu és guanyar la majoria a l’assemblea nacional per poder bloquejar la política ultra liberal de Macron, i formar una coalició de govern.
Ja sabem, mirant el que està passant a l’Estat espanyol, que no podem esperar massa d’aquest tipus de coalició. Més enllà, no podem esperar que el canvi vingui de les institucions de l’estat burgès capitalista, sinó des de baix, dels propis treballadors i treballadores, sense dependre de cap ajuda des de dalt.
