David Karvala
El cas d’espionatge a gran escala conegut com a Catalangate és un escàndol enorme.
Segons les primeres xifres, revelades per l’entitat canadenca, Citizen Lab, unes 65 persones van ser infectades o atacades amb programes espia de dues empreses israelianes, NSO Group i Candiru.
Citizen Lab explica que “El programari espia penetra de forma encoberta als telèfons mòbils (i altres dispositius) i és capaç de llegir textos, escoltar trucades, recopilar contrasenyes, rastrejar ubicacions, accedir al micròfon i la càmera del dispositiu de destinació i recopilar informació de les aplicacions. També es poden vigilar les trucades i els xats encriptats.”
Les dues empreses de vigilància afirmen que els seus productes es venen exclusivament a governs i només per lluitar contra la delinqüència greu i el terrorisme. Però en aquest cas es van fer servir contra dirigents independentistes, per combatre l’autodeterminació de Catalunya.
S’ha utilitzat Pegasus contra tots els presidents catalans des de l’any 2010, contra diputats/des, contra líders d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, contra diversos advocats que exercien la defensa als judicis a dirigents independentistes…
Del Catalangate al Moncloagate
La ministra de defensa de la coalició PSOE-Podemos, Margarita Robles, efectivament va justificar l’espionatge com a arma de l’Estat contra el desig de gran part de la població de Catalunya de decidir-ne el futur, i va expressar el seu “orgull” pel CNI.
En resposta a la diputada de la CUP, Mireia Vehí, la ministra es va preguntar al Congrés “Què ha de fer un Estat quan algú vulnera la Constitució, declara la independència, talla les vies públiques…?”
Després les coses van canviar. En ple dia festiu madrileny, el 2 de maig, el govern va convocar una roda de premsa urgent per denunciar que els telèfons mòbils de Pedro Sánchez i de Margarita Robles, havien patit “escoltes il·lícites i externes” a través del programa Pegasus. Es veu que això sí que els semblava preocupant.
Encara no sabem si els seus mòbils van ser espiats per un govern estranger, o pel mateix Estat profund espanyol, però és evident que el problema encara és més ampli que el cas del Catalangate.
Indignació
No hem de perdre la capacitat d’indignar-nos davant d’aquests fets.
Ja sabem que ocorren coses dolentes, però no hem de permetre que es normalitzin. Si ens resignem i callem, s’obre el camí perquè els abusos empitjorin.
Hem de denunciar aquests casos, i molts més. Els abusos per part de les suposades “forces de seguretat” estan molt estesos, i no es limiten a les persones famoses.
Per posar només un exemple, en el cas de Raval Vs VOX s’acusen 8 persones del barri popular barceloní de delictes d’odi arran d’una protesta veïnal contra VOX. Doncs bé, tant la Policia Nacional Espanyola com els Mossos d’Esquadra —la força policial del Govern de Catalunya— van dur a terme investigacions polítiques de les persones acusades, estudiant els comptes de xarxes socials, recollint fotos de càmeres de vigilància… Fins i tot reconeixen a les seves informes la contribució a les seves perquisicions d’un antic líder neonazi.
Tots aquests casos són un escàndol, tots han de ser investigats i cal prendre mesures perquè no tornin a passar.
Tot i això, es mou
Però la necessària indignació no ens ha de fer perdre de vista un altre fet molt important.
Tot i aquest espionatge, l’Estat espanyol va ser incapaç d’evitar la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de l’any 2017, la vaga general massiva contra la repressió del 3 d’octubre, les innombrables i enormes manifestacions…
El que és increïble i realment impressionant és que ni tan sols van ser capaços de trobar les urnes i paperetes del referèndum. No en coneixem els detalls, però s’entén que la gestió de les urnes sí que depenia d’accions discretes per part d’un grup limitat de persones, i per tant hauria estat potencialment vulnerable a l’espionatge. Les escoltes són encara menys efectives davant de les mobilitzacions massives.
És un fet que, per ara almenys, Catalunya no ha aconseguit la independència. Però això no és degut als programes espia, ni tan sols a la violència policial que va deixar més de mil persones ferides l’1-O.
Canvi real
La clau del problema la tenim a la paradoxa que els partits del Govern que protesten —amb raó— pel cas del Catalangate, són els mateixos partits que envien els mossos a reprimir i investigar activistes d’esquerres.
El fracàs del procés es deu al fet que l’han dirigit forces polítiques que es fan enrere en els moments decisius. No és una falta de valentia personal; aquesta l’han mostrada en enfrontar-se a la presó o a l’exili. El problema és que els partits establerts busquen la independència sense trencar amb el sistema que impedeix la independència.
Per significar alguna cosa, la independència hauria d’implicar un canvi de model social, el pas a una societat més justa, basada en les necessitats humanes, i del planeta. Però els principals dirigents del procés bàsicament volen canviar de bandera, dins del capitalisme.
Només amb la perspectiva de canvi real es podria “ampliar la base” de debò, per inspirar la gran majoria de la gent treballadora, i no només de Catalunya sinó d’altres parts de l’Estat. Només així es podrà sortir del dilema entre “declaracions unilaterals” buides i “taules de diàleg” que no porten enlloc.
I per tornar al tema central. L’escàndol del Catalangate revela, una vegada més, la cara real del sistema actual. És un motiu més per a la indignació, i per lluitar per un món diferent.
