Brian Champ
La brutal invasió russa d’Ucraïna, després de dècades de tensió al voltant de l’expansió de l’OTAN cap a l’est, ha posat el món a un pas d’una escalada del conflicte.
Estan en disputa els blocs imperialistes, cadascun amb arsenals nuclears amb el potencial de deixar grans àrees del planeta inhabitables per a diverses generacions.
I un conflicte que a més té el seu epicentre a Ucraïna, que compta amb 15 reactors nuclears distribuïts en quatre centrals actives, cosa que fa possible que, fruit d’una acció militar, es trenquin les estructures de contenció de radiació, cosa que suposa un risc afegit.
Tot i això, l’impacte ambiental de la guerra no només està relacionat amb l’arsenal nuclear.
Les anomenades armes convencionals tenen un impacte ambientalment destructiu: napalm, defoliants com l’agent taronja, urani empobrit utilitzat per a projectils perforants. La destrucció immediata es veu agreujada per la degradació ambiental en curs a les àrees on s’han utilitzat aquestes armes.
El perill a Ucraïna d’una escalada cap a una guerra directa entre blocs imperialistes rivals podria magnificar la destrucció amb la perspectiva que economies senceres es dirigeixin a produir per a fins bèl·lics, escalant el conflicte a una possible guerra mundial. L’escala de destrucció ambiental seria molt més gran.
Però amb la crisi climàtica, l’impacte ambiental de la guerra no són només els efectes de l’armament al camp de batalla, sinó les emissions de carboni associades amb les operacions de la maquinària de guerra. L’exèrcit nord-americà a les seves operacions en “temps de pau” emet més carboni que països sencers com Dinamarca o Portugal.
Amb l’equipament militar, la potència és més important que l’eficiència del combustible i la intensitat de les emissions és molt alta. No tenim manera de saber amb certesa quant de carboni alliberen a l’atmosfera els militars de tot el món, perquè estan exempts d’informar.
Si aquests números són alts durant les maniobres militars, la intensitat del carboni alliberat augmenta dramàticament durant una guerra.
La guerra no és compatible amb l’objectiu d’evitar que les temperatures globals augmentin més d’1,5 graus, aspecte al que es van comprometre els líders mundials, una vegada més a les reunions de la COP del novembre passat a Glasgow. Hi va haver molta decepció al voltant que els líders ni tan sols es poguessin posar d’acord per deixar de produir i cremar carbó, i encara menys eliminar gradualment els combustibles fòssils.
Fer guerres no és compatible amb el compliment dels compromisos. Queda força clar que les guerres lliurades pel control dels combustibles fòssils posen el món en una trajectòria cap a resultats climàtics molt pitjors. El fet que els subministraments russos de GNL (gas natural liquat) a Europa exerceixin un paper en aquest conflicte demostra, encara més, la dificultat que té el capitalisme per allunyar-se dels combustibles fòssils.
Transició justa i guerra
Durant la pandèmia, les campanyes dirigides a la desinversió en projectes de combustibles fòssils per part d’institucions financeres i companyies d’assegurances van aconseguir avenços, en part perquè els preus més baixos del petroli i l’augment dels costos de producció a causa dels bloquejos i d’altres resistències havien fet que els inversors es preguntessin si veurien un retorn de la inversió.
Però després de la invasió russa d’Ucraïna, hi va haver un article al Financial Post sobre com la crisi energètica europea i el conflicte havien donat nova vida a un projecte de GNL a la costa est del Canadà, amb la perspectiva de subministrar energia a Europa.
L’impacte de la guerra als preus del petroli també ha canviat l’economia de la construcció d’oleoductes i del desenvolupament de sorres bituminoses, mitjançant preus més alts que sobtadament van fer que aquests projectes fossin més rendibles.
I hi ha una contradicció enorme entre l’augment de les despeses de guerra del govern canadenc i els seus plans climàtics.
El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha demanat als països membres que gastin almenys el 2% del PIB a les seves forces armades.
Al març, la ministra de Defensa del Canadà, Anita Anand, va anunciar la investigació entre les opcions per augmentar la despesa militar “per sobre del nivell del 2%, aconseguint el nivell del 2% i per sota del nivell del 2%”. La veritat és que el Departament de Defensa Nacional (DND) és el departament més gran de l’Estat canadenc: gasta 24.300 milions de dòlars i consumeix el 7,1% de la despesa federal. Elevar el pressupost del DND al 2% del PIB elevaria aquesta suma a 41.400 milions de dòlars (el 12% de la despesa federal). A principis d’abril, els liberals van anunciar que “només” augmentarien la despesa militar fins a assolir l’1,5% del PIB, un augment d’uns 8.000 milions de dòlars.
El nou pla climàtic liberal és terrible perquè canalitza milers de milions de dòlars cap a solucions falses com ara CCUS (tecnologia per reduir les emissions de carboni) i que pretén que els mecanismes del mercat poden liderar la transició. Aquest pla no aturarà la crisi climàtica, però és instructiu saber que si el pressupost del DND s’eleva al 2% del PIB, l’augment de 17.100 milions de dòlars és gairebé el doble dels diners pressupostats per a tot el pla climàtic (9.000 milions). L’augment pressupostari anunciat de 8 mil milions de dòlars per al DND és gairebé tant com tot el pla climàtic.
En què més es podria gastar aquests diners?
El govern federal ha promès 6 mil milions de dòlars, durant deu anys, per solucionar els problemes d’aigua potable a les comunitats indígenes, després de dècades d’inacció. Això només és el 3% de l’augment en la despesa militar.
17 mil milions de dòlars podrien utilitzar-se per construir 600 km de trànsit ràpid lleuger de trens de superfície a les nostres ciutats; instal·lar panells solars en 450.000 llars que podrien alimentar completament aquestes llars; construir 20 nous hospitals cada any; augmentar la despesa en educació i salut.
Al Canadà, si s’assoleix la meta d’augment de la despesa militar del 2%, seria aproximadament el mateix que la Transferència de Salut del Canadà (dels programes de salut federals als provincials) de 43 mil milions de dòlars per any. Si s’eliminés el pressupost militar, la transferència a salut es podria duplicar per millorar dràsticament els hospitals amb fons insuficients. Els números són similars per als pressupostos d’educació.
L’activisme climàtic , l’ambientalisme i la construcció del moviment contra la guerra
El fet és que, si esperem poder assolir la transició justa a una economia de carboni zero pel bé del planeta i les generacions futures, la campanya de guerra dels nostres governants s’ha d’aturar.
Simplement no ens podem donar el luxe de desaprofitar l’oportunitat i els diners en programes que augmentaran la crisi, quan necessitem que aquests recursos es destinin a aturar el tren desbocat de l’economia capitalista que soscava la capacitat de sustentar la vida a la terra.
El moviment fantàstic contra la guerra a Rússia, on desenes de milers han estat arrestats i potencialment s’enfronten a anys de presó, és un far d’esperança. Necessitem continuar construint oposició a l’impuls de guerra dels nostres governants, seguint l’exemple d’aquells que arrisquen tant a Rússia.
Això vol dir demanar la fi de l’OTAN com a força imperialista i demanar que Canadà surti de l’OTAN. Significa demanar que es posi fi al subministrament d’armes i soldats a Europa de l’Est, mentre recolzen els esforços humanitaris a la regió.
El poble ucraïnès té dret a l’autodeterminació i l’autodefensa, però si això significa donar suport i ampliar la participació massiva de les persones ucraïneses per fer front a l’ocupació russa. Establir vincles entre les forces contra la guerra sobre el terreny a Rússia, Ucraïna i els estats de l’OTAN pot ajudar a pressionar els nostres dirigents perquè abandonin les seves estratègies bèl·liques.
Però també significa la fi dels enviaments d’armes des d’Occident als seus aliats com Israel i l’Aràbia Saudita a l’Orient Mitjà. Israel utilitza el seu poder militar per estendre el seu poder a la regió, però també per fer la guerra a la població palestina.
L’Aràbia Saudita ha liderat l’assalt al poble del Iemen del Sud utilitzant armes subministrades pel Canadà i altres potències occidentals, una guerra que amb prou feines s’esmenta als mitjans occidentals.
Hi ha molts altres conflictes a tot el món, i la principal rivalitat interimperialista és realment entre el bloc liderat per Estats Units i la Xina, encara que abunden les contradiccions a causa de la interpenetració de les seves economies.
El soroll de sabres en una regió pot augmentar les tensions en altres llocs i poden esclatar guerres de poder o guerres més directes entre les principals potències en el context de les crisis superposades del capitalisme tardà.
Els moviments climàtics i ambientals a tot el món són un terreny fèrtil per construir les forces que s’oposen a la guerra perquè ja hi ha un clam per aconseguir un canvi de rumb del sistema, però la transició no està passant, o no està passant prou ràpid, i les i els activistes ja estan demanant més diners per a una veritable transició, lluny dels combustibles fòssils.
Quan els governs vacil·len i provoquen confusió respecte a les solucions climàtiques, però després gasten diners amb entusiasme a la guerra, això té el potencial de provocar la ira en el moviment climàtic i la predisposició per prendre mesures que s’oposin a la campanya de guerra, relacionant-la amb la necessitat de finançar la transició cap a una economia de carboni zero.
Això és part d’un marc de justícia climàtica que cerca solucions climàtiques que condueixin a una transició real del capitalisme de combustibles fòssils cap a una economia de zero emissions, on cap comunitat o treballador es quedi enrere.
Mobilitzar-se per oposar-se a l’impuls de guerra dels nostres governants, ja sigui per combustibles fòssils o per alguna altra raó, és una part clau de la mobilització de masses d’indígenes, treballadors, persones de comunitats racialitzades i altres comunitats marginades, ambientalistes i activistes climàtics crear una força per al canvi des de baix que pugui transformar el món per tenir un futur sostenible.
Climate Voice, una nova xarxa que inclou grups indígenes, laborals, climàtics, ambientals i estudiantils, es va unir en el procés d’organització de la concentració del 6 de novembre, el Dia Mundial per la Justícia Climàtica, durant la cimera de la COP26 a Glasgow. Les nostres principals demandes de justícia climàtica van ser: Respectar la sobirania indígena; Eliminar gradualment els combustibles fòssils; Transició justa per a comunitats i persones treballadores; Justícia global.
A mesura que els nostres governants persegueixen l’impuls cap a la guerra, hem d’afirmar que el “No a la guerra” també és una demanda de justícia climàtica, que cerca justícia per a les víctimes del conflicte, però també per a les generacions futures que suportaran la pitjor part de les prioritats de la despesa de guerra que les condemnarà a un futur ombrívol.
Brian Champ és militant d’International Socialists, el nostre grup germà a l’Estat canadenc. Aquest article va aparèixer a la seva web.
