Jesús Melillero
En aquest article, tractaré els punts següents. D’una banda, el perquè de la decisió de Sánchez, més enllà de fer-lo veure com un titella al servei de la tirania de Mohammad VI. De l’altra, aportar humilment la meva visió sobre quines condicions polítiques i socials s’haurien de donar perquè la victòria, l’alliberament del poble sahrauí, tingués lloc.
Abans de res, i malgrat que la decisió del govern de coalició —perquè el govern no és només del PSOE, per a les coses bones i dolentes és el govern del PSOE amb Unidas Podemos— constitueix un salt qualitatiu en l’abandonament i la traïció a un poble que va ser colonitzat i subjugat durant gairebé 100 anys per diferents règims espanyols —República, dictadura feixista, monarquia parlamentària—, des de fa gairebé 50 anys podem qualificar l’actitud dels diferents governs —ja democràtics— com a passiva en el millor dels casos. Com acostumo a insistir, no és perquè ho diguin les Nacions Unides, és l’obligació del Regne d’Espanya, com a antiga potència ocupant, organitzar un referèndum d’autodeterminació; tasca de la qual han passat, per interessos econòmics i geoestratègics en connivència amb el règim marroquí.
Pel que s’ha apuntat, i malgrat les fanfarronades del sàtrapa alauita —vegeu la rojigualda al revés— seria no veure què és un país i un altre afirmar que Espanya està sotmesa. Perquè l’Estat espanyol és una potència mitjana d’Occident, que pertany a la UE i a l’OTAN, i encara que el Marroc sigui una potència regional, no constitueix un perill real per a Espanya. Es parla molt del rearmament marroquí —gràcies a la condició d’aliat incondicional d’Estats Units i recentment de l’estat d’apartheid d’Israel—; la realitat és que encara que destini més percentatge del seu pressupost i tingui més efectius no està encara al nivell de l’exèrcit espanyol, integrat a l’aliança militar més poderosa del món.
La classe dirigent espanyola, en connivència amb els ressorts de l’Estat —no oblidem com l’anterior monarca acompanyava alts empresaris en els viatges internacionals— actua també d’una manera colonial al Marroc. I aquesta explotació de recursos i mà d’obra —amb el benefici del Majzén, l’oligarquia marroquina— va rondar l’any 2020 els 14.000 milions d’euros, havent augmentat exponencialment en els darrers 25 anys. Aquesta explotació colonial, la víctima de la qual és el poble marroquí i els beneficiaris l’oligarquia espanyola i marroquina, pretén ser estesa al Sàhara Occidental. La riquesa en fòsfor, gas natural o pesquera no trobarien cap problema per ser esquilmades si, d’un cop, acabem amb l’heroica resistència del poble sahrauí i deixem que l’estat marroquí controli la totalitat de l’antiga colònia espanyola.
Però ens topem amb els interessos geoestratègics de les potències occidentals, que no són menys importants i potser sí que han estat més determinants. Passos en aquest sentit han estat el reconeixement del Sàhara Occidental com a territori sota la sobirania del Marroc per part de Trump a finals de l’any 2020 o l’actitud per part de França o Alemanya favorable al pla “d’autonomia” beneït per Sánchez. En què beneficiaria això els països esmentats? Europa necessita un gendarme a la Frontera Sud, que no respongui a una opinió pública d’un estat mitjanament democràtic i per tant que tingui mans lliures per massacrar els éssers humans que fugen de la fam; gana i drets humans que els mateixos estats capitalistes que es fan anomenar democràtics han violentat. D’aquí els gairebé 86,8 milions d’euros que entre els anys 2019-2021 l’Estat espanyol va lliurar al Marroc, perquè el Marroc posés fora de la nostra vista els seus ciutadans i la gent de l’Àfrica subsahariana, com Putin està fent a Ucraïna.
D’aquí també la gran mentida que aquest acord sigui per garantir la sobirania de Ceuta i Melilla, no perquè no hagi estat especificat per escrit, sinó perquè no hi pot haver sobirania quan aquesta depèn de la força militar, de convertir més encara totes dues ciutats autònomes a casernes militars. Com pots ser lliure mentre la teva existència depèn de la repressió a altres pobles? Com pots ser lliure quan ets tractat per l’estat a què pertanys com un carceller? Per molt que enganyin els residents d’ambdues ciutats, Ceuta i Melilla mai no seran com altres ciutats de l’estat, perquè la seva gènesi i la seva funció és la del control per part de l’imperialisme Occidental del nord d’Àfrica, sent bases imprescindibles per fer-ho.
He vist necessari exposar això perquè la posició del nostre govern o el nostre Estat no ha de ser criticada des d’una posició de “patriotisme”. Des d’una concepció marxista no hi ha un interès general a defensar, sinó que l’abandonament i l’aliança de la nostra classe dirigent amb la classe dirigent de l’altra banda de l’Estret per explotar el Sàhara també és una mala notícia per a la gent corrent espanyola. Un escenari al qual els que guanyen són les multinacionals espanyoles i els milionaris marroquins vinculats al seu estat, mentre que els que perdem som les classes treballadores espanyoles, marroquines i el poble sahrauí. El principal enemic és a casa, és la nostra classe dominant, contra la qual hem de combatre en primer lloc, denunciant els seus negocis bruts que abandonen un poble germà als designis d’un tirà.
Atesa la responsabilitat i les raons criminals dels nostres dirigents, què podria ajudar el poble sahrauí a vèncer? Si com hem dit abans l’exèrcit marroquí no està a l’alçada de poder vèncer l’exèrcit espanyol, en el cas sahrauí la superioritat de les hosts de Mohammad VI són més grans. L’exèrcit ocupant compta amb més de 300.000 efectius, mentre que segons diferents estimacions l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí compta amb entre 5.000 i 7.000 membres. I, malauradament, no és una mera qüestió quantitativa; com hem comentat l’exèrcit del Marroc compta amb el suport de les potències occidentals i els seus avenços tecnològics corresponents, mentre que el poble sahrauí compta amb un armament més obsolet, confiscat a l’exèrcit espanyol abans de la seva retirada o armament soviètic.
La via armada ha estat imposada per l’ocupant. No és una opció, entre moltes, a les que pogués optar el poble sahrauí. Però aquesta via no és la millor opció per a l’alliberament davant de l’invasor marroquí. Sense un moviment popular des de baix al Marroc, que qüestioni el seu règim, la seva posició serà inamovible sobre l’ocupació del territori sahrauí.
Crec que moviments com el 20 de febrer, que va tenir lloc l’any 2011, la versió marroquina de les Primaveres Àrabs, són claus. Tot i que no va ser tan massiu com en altres estats de la regió, va fer que almenys estèticament el règim fes algunes reformes. L’Hiraq, desenvolupat al Rif des de l’any 2016, també demostra com la pobresa i la manca d’oportunitats que el govern marroquí ofereix als seus ciutadans no pot anul·lar les protestes socials, malgrat la repressió brutal a què sotmet el seu poble.
Finalment, també voldria posar en qüestió el paper d’Algèria. Encara que hagi estat el màxim garant i suport que la direcció política i el poble sahrauí hagin tingut en els darrers gairebé 50 anys, els interessos econòmics i geoestratègics també pesen en aquest altre gegant del Magrib. A causa de la política de blocs moltes vegades l’Estat algerià ha donat suport a causes justes a nivell internacional —com a diferents moviments d’alliberament nacional— mentre reprimia el seu propi poble. Un Estat també amb una classe política lligada a l’exèrcit, que davant de moviments com el que va començar l’any 2019 no veu més sortida que canvis estètics que mantenen l’essència del règim. Un estat que tracta així els seus ciutadans serà un suport fiable per a l’alliberament sahrauí?
Després d’això, simplement acabar demanant disculpes per la decisió del govern espanyol, i com els sahrauís saben la majoria de la gent del nostre Estat us recolza i està compromesa amb la vostra victòria final.
