Isabel Ringrose
“Vesteixi’s adequadament amb faldilles curtes i botes de saló, deixi les seves joies i varetes d’or al banc i compri un revòlver.”
Aquest va ser el bon consell que la comtessa Constance Markievicz va donar a les dones irlandeses que lluitaven contra el domini colonial britànic. Markievicz va ser una líder desafiant en la lluita pel nacionalisme irlandès, la primera dona elegida al parlament britànic, i compromesa amb el dret al vot de les dones i el socialisme. Va néixer a la família terratinent de Goore-Booth el 1868 i es va criar a la seva finca.
Després d’estudiar art a Londres, es va mudar a París i es va casar amb el comte Casimir Markievicz, un ric artista ucraïnès de família polonesa, el 1901. Es van establir a Dublín el 1903 i van socialitzar amb artistes que volien preservar la cultura irlandesa. Però els diaris que advocaven per la independència d’Irlanda la van inspirar a unir-se a la causa republicana. Es va unir al partit nacionalista Sinn Fein el 1908 i a l’organització revolucionària Inghinidhe na hEireann, (Filles d’Irlanda).
L’any següent, va formar i dirigir Na Fianna Eireann (Soldats d’Irlanda), un camp d’entrenament juvenil paramilitar que ensenyava els i les adolescents a fer servir armes. “Res més trist que veure el jovent saludant la bandera que onejava triomfant per cada derrota que ha conegut la seva nació”, va explicar. Markievicz va jugar un paper central a combatre i derrotar la campanya electoral de Winston Churchill a l’elecció parcial per a l’escó del nord-oest de Manchester el 1908. En particular, conduïa un carruatge amb quatre cavalls blancs que simbolitzaven la campanya pel sufragi femení.
Un home li va cridar preguntant-li si sabia preparar un sopar. Markievicz va respondre: “Sí. Vostè sap conduir un carruatge amb quatre cavalls?”
El 1911 va ser empresonada per primera vegada després de parlar en una manifestació de 30.000 persones de la Germandat Republicana Irlandesa contra la visita del rei Jordi V. Allí va cremar una enorme bandera britànica presa del parlament irlandès.
Markievicz també va ser una de les fundadores de l’Exèrcit Ciutadà Irlandès (ICA) juntament amb el socialista James Connolly el 1913. Aquest va defensar milers de persones treballadores que van ser expulsats dels seus llocs de treball per unir-se a un sindicat.
A més de fer campanya per mantenir Irlanda fora de la Primera Guerra Mundial, Markievicz va participar a l’Aixecament de Pasqua de 1916 quan el moviment republicà va combatre el domini britànic. Va lluitar a la línia del front i va supervisar les barricades. Després de sis dies, l’aixecament va ser derrotat. Segons el seu parer, Markievicz va dir: “Vaig sortir a lluitar per la llibertat d’Irlanda i no importa el que em passi. Vaig fer el que vaig pensar que era correcte”. Va ser condemnada a mort, però a diferència de lluitadors com Connolly, la seva sentència va ser commutada per cadena perpètua perquè era dona.
En assabentar-se’n, va exclamar: “Tant de bo la seva colla tingués la decència d’afusellar-me”. Markievicz va ser alliberada el 1917 com a part d’una amnistia, però va ser empresonada novament el 1918 per activitats contra el servei militar obligatori.
Elegida
A les eleccions generals de 1918, mentre estava a la presó, Markievicz va ser elegida al parlament de Westminster com una dels 73 diputats del Sinn Fein.
En lloc d’ocupar els seus escons, les i els republicans van establir el govern provisional irlandès Dail Eireann.
Markievicz va exercir com a ministra de Treball del 1919 al 1922. Va ser la segona dona ministra d’un govern a Europa. Però, després del Tractat Anglo-Irlandès a finals de 1921 —pel qual es va dividir Irlanda, establint l’Estat Lliure Irlandès al sud i deixant el nord en mans britàniques— Markievicz va deixar el govern.
Va continuar treballant per la causa republicana durant la Guerra Civil Irlandesa i va realitzar una gira per Estats Units. Markievicz va ser novament triada al Dail el 1923, però en protesta no va ocupar el seu seient. Es va unir al nou partit Fianna Fail el 1926 i va ser triada per al cinquè Dail el 1927, però va morir un mes després.
Al seu funeral, el seu antic camarada de l’IAC, Sean O’Casey, va comentar: “Una cosa que ella tenia en abundància era coratge físic. Ella vestia el coratge com una peça de vestir.”
