Un document del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament revela que més de 2.800 milions de persones encara no estan protegides davant de la Covid-19.
John Bell
En el segon aniversari de l’emergència pandèmica, podem fer un pas enrere i veure com els interessos governamentals i corporatius han dut a terme una campanya estratègica per normalitzar la mort i les greus complicacions per a la salut a llarg termini de la Covid-19.
Recordem la primera resposta a la pandèmia: confinaments durs, les presses per adaptar-se al teletreball i l’ensenyament en línia, i una proliferació d’accions de suport mutu i solidaritat. Algunes persones treballadores de primera línia van obtenir bons especials per continuar treballant en serveis essencials. I tots vam començar a assabentar-nos del que l’epidemiologia ha estat advertint durant anys.
Des del principi escoltem la necessitat d’un “equilibri” entre la salut pública i l’economia, entre la vida humana i els guanys comercials.
La pandèmia va agafar per sorpresa els governs. Però van donar suport a les persones que no podien treballar. Mai no va ser suficient, i va excloure massa gent, però va ser alguna cosa. I van dedicar recursos a l’adquisició de vacunes.
Per altra banda, van ignorar els consells sobre com contenir una plaga global. Van recórrer a solucions nacionals o regionals davant d’un problema internacional. En lloc d’eliminar les patents farmacèutiques per permetre vacunes de baix cost per a tothom, van insistir a defensar els beneficis de les grans empreses. Com a resultat, les nacions industrialitzades més riques van acaparar les mesures per contenir i aturar la malaltia, mentre que la majoria de la població mundial va quedar a la deriva. El virus s’ha aprofitat contínuament de la cobdícia del capitalisme; el sud global es va convertir en una placa de Petri perquè la Covid-19 creixés i mudés en nous ceps.
La conclusió principal de la classe dominant va ser que la Covid-19 era virulenta però que el nombre de morts era relativament baix, especialment entre les persones que prenien precaucions. Aleshores van promocionar en veu alta la vacunació com la solució. La lletra petita admetia que les vacunes no eren perfectes sinó un aspecte d’un programa de mesures defensives.
El que la majoria de la gent va escoltar va ser que les vacunes eren la solució màgica. I quan no van complir aquesta expectativa, la petita però sorollosa minoria d’escèptics de la ciència i teòrics de la conspiració van trobar combustible per als seus arguments.
Aleshores, el primer pas per normalitzar la Covid-19 va ser descobrir que el nombre de morts era significatiu, però no prou per amenaçar el sistema.
El pas següent va ser treure importància al nombre de morts i centrar l’atenció en el patiment de les empreses. Els mitjans de comunicació es van centrar en les pèrdues de les petites empreses sense dedicar el mateix temps a les famílies de les víctimes o als pacients que es van “recuperar” però van desenvolupar una lletania de nous problemes crònics de salut.
L’enfocament a les petites empreses locals va ser deliberat. No tenen importància per a l’economia, però el veritable poder econòmic sempre resideix a les grans empreses corporatives de producció i distribució. És difícil generar simpatia pel que pateixen Walmart, Loblaws o Amazon. Però la teva pizzeria preferida o el teu carnisser local? Es van convertir en el símbol del patiment del capitalisme.
Aleshores, el segon pas crucial per normalitzar la Covid-19 va ser desviar la balança de la salut pública i generar simpatia i identificació amb “els nostres” negocis.
Un altre pas cap a la normalització va ser destacar les “condicions de salut preexistents”. Cada vegada que s’esmentava a contracor el creixent nombre de morts, sempre hi havia un asterisc: ja estaven malalts, eren vells, eren febles. Ningú ho va dir en veu alta, però el suggeriment hi era: potser “el ramat” estigui millor sense ells.
El virus és una cosa molt adaptable. Es presenta mitjançant onades: dissenyem defenses, sembla que prenem la davantera, muda per evadir la nostra defensa i el cicle de malaltia i mort torna a disparar-se.
Davant de cada baixada en mortalitat, els governs i les corporacions van respondre amb l’abandó de les mateixes mesures que havien aconseguit aquesta baixada. Després, amb el retorn inevitable, les noves mesures de salut pública van ser menys estrictes, menys universals. Després de tot, se’ns va recordar, gràcies a les vacunes, que fins i tot si contraus la Covid-19, no et farà un mal greu.
El pas ver la idea de “contagiar-te i oblidar-ho” en la normalització requeria centrar-se en el “suau” de les noves variants com Omicron i ignorar el creixent cor de persones que pateixen de “Covid prolongat”. Es va prestar encara menys atenció al nombre de morts que creixia implacablement.
Aquest enfocament jo-jo li va donar confiança a la franja d’extrema que s’alimenta de teories conspiratives i exalça l’egoisme individual com un dret humà. També s’alimenta de la lleialtat i el finançament encobert de la indústria del petroli i el gas. I fa ombra sobre els defensors de la salut pública i sobre la ciència mateixa.
Així que vam entrar a la fase final del procés, quan els experts, els polítics i els líders titulars de la salut pública van sortir i ho van dir obertament: acostuma’t, aprèn a conviure amb això.
Van deixar de fer proves. Gairebé van deixar de recopilar dades. Fins i tot van admetre que les dades que van publicar van ser una gran subestimació.
L’anomenat equilibri entre la salut i els guanys ha estat abandonat. Ara, els experts mèdics són pràcticament unànimes i demanen que es mantinguin les màscaretes i les proves de vacunació ara quan la propera onada és a la cantonada. Però els governs els ignoren.
Els i les educadores i expertes en salut infantil preguen que les màscares siguin obligatòries a les escoles; molts governs es neguen.
En alguns països, certes comunitats van intentar imposar les seves normes sanitàries. La resposta dels governs centrals és que és il·legal que ho facin.
Ens aconsellen que fem la nostra pròpia avaluació de riscos (sense dades útils o suports socials).
Si ets vulnerable, tens éssers estimats vulnerables o simplement ets una o un veí preocupat, bé… estàs sol. La resta de nosaltres estarem aquí fingint que la Covid-19 s’ha acabat perquè hem acabat amb la Covid. Just a temps per a la festivitat que toqui.
El procés és complet. Milions de persones vulnerables queden a la deriva: la susceptibilitat a la Covid-19 és el seu problema. El que va començar com “Estem tots junts en això” s’ha convertit a “Estàs sol”.
I això, sota el capitalisme, és com normalitzar la Covid-19: la privatitzes.
John Bell és militant del nostre grup germà al Canadà, International Socialists. Aquest article va aparèixer a la seva web, Socialist.ca.
