Pamela Navarrete
“No són vacances, són mancances” és la frase que més succintament defineix una vaga del professorat que, durant aquest mes de març, ha omplert els carrers de Catalunya com a senyal inequívoc del descontenta-ment acumulat per tot el col·lectiu durant els últims anys.
Es tracta d’una vaga històrica que ha aconseguit posar d’acord a tots els sindicats, i gràcies a la qual hem vist anar plegats no només el personal docent, sinó també les direccions, l’alumnat, les famílies…
“Ja n’hi ha prou” és el crit unànime que empeny un batibull de reivindicacions que s’han anat acumulant al llarg dels anys, des de les primeres retallades, i que ara són la benzina d’un moviment que no sembla defallir, ans al contrari; per cada ofensa de Josep González-Cambray, titular del departament d’educació de la Generalitat de Catalunya, el moviment creix i es magnifica encara més.
Mediació
En les darreres setmanes ha fracassat l’intent de mediació del Departament de Treball en les negociacions, davant la delirant fugida cap endavant de la institució.
No només no s’accepten la major part de les reivindicacions del personal docent, sinó que es proposen nous canvis difícils d’entendre i d’entomar, com l’augment de les hores de permanència als centres.
El context, molt resumidament, és el treball ingent i ingrat de docents que s’hi deixen la pell en un ambient cada cop més precari i més complicat socialment. La càrrega és molt gran, i no es limita només a la preparació de classes, les correccions i el contacte amb l’alumnat. També s’hi afegeix la càrrega burocràtica, les reunions, l’atenció a la diversitat, el treball sense llibres i, per tant, la confecció d’unitats didàctiques, de programacions, de rúbriques d’avaluació, la recerca de recursos…
Autoritarisme
La mesura que el departament ha posat sobre la taula, i que ha destapat la Capsa de Pandora, ha estat una modificació del calendari que preveu un avançament de l’inici del curs i que obligarà els docents allargar les hores de permanència al centre durant la primera setmana de juliol.
La decisió s’ha pres sense previ avís, sense negociació ni consens, dinamitant la pau social en una mostra d’autoritarisme impropi d’un govern que es defineix d’esquerres.
Aquest anunci, a mitjan curs, ignora totes les circumstàncies que fan, a hores d’ara, inviable la preparació del nou curs en condicions. La mesura trenca a més les regles del joc en matèria laboral; el mes de juliol es dedica a la formació i el sou, per categoria, és inferior a canvi d’aquests dies de no permanència al centre, per la qual cosa és evident que els docents perdran drets.
Tanmateix, aquest no és l’únic desfici. La imposició d’un nou currículum —on hi tenen més a dir les patums pedagògiques que el professorat que haurà d’aplicar-lo—, la consolidació de les retallades —amb una inversió que es troba molt lluny del desitjat 6% del PIB, que permetria acabar amb l’infrafinançament dels centres—, el greuge d’haver de desplegar un decret d’inclusió sense un cèntim de més, el decret de plantilles i les discriminacions que el text provoca, la no recuperació de les retallades salarials, i un llarg etcètera…
Totes aquestes circumstàncies han acabat provocant una decadència del sistema educatiu que ha despertat entre els i les docents la següent incògnita: estem assistint a un desmantellament de la xarxa pública, amb la degradació de la seva qualitat i a favor de la privatització de l’educació? Bo seria que, abans de conèixer la resposta, hi posem remei per tal d’evitar-ho.
Pamela Navarrete treballa en ensenyament i va participar en la vaga.
