David Karvala
El brutal atac de Rússia contra la seva antiga colònia Ucraïna dura més d’un mes. Han mort fins a sis mil civils a Ucraïna, i les estimacions de baixes militars van de mil a quatre mil al bàndol ucraïnès, i de mil a 15 mil al bàndol rus. Hi ha més de 4 milions de persones refugiades i 6,5 milions de desplaçades internes.
Per una vegada, els mitjans de comunicació han donat molta cobertura a les víctimes civils dels bombardejos, amb imatges dels blocs de pisos, escoles, etc. destrossats, i entrevistes amb supervivents.
El contrast amb altres guerres és xocant. No es van visibilitzar així les víctimes dels bombardejos a l’Afganistan i l’Iraq en 2001 i 2003. Ara mateix, l’aliat d’occident Aràbia Saudita està bombardejant Iemen, on han mort més de 300.000 persones, però aquest conflicte i les seves víctimes estan gairebé absents als mitjans occidentals.
Hi ha un consens força ampli —abasta des de la dreta fins i tot sectors de l’esquerra radical— pel qual la guerra d’Ucraïna és culpa únicament de Putin i Rússia, i que la solució passa per utilitzar gairebé qualsevol mitjà per fer-hi front.
Ara com ara, no hi ha acord en l’enviament de soldats i avions de l’OTAN per combatre directament dins d’Ucraïna (per sort, perquè això probablement deslligaria la Tercera Guerra Mundial). Però el “consens” inclou enviar a Ucraïna armes de l’OTAN i aplicar sancions econòmiques a Rússia.
Putin menteix quan diu que la invasió busca combatre el feixisme —els neonazis no són la majoria del poble ucraïnès, i el cert és que Putin fa anys que col·labora amb l’extrema dreta a Rússia i a la resta d’Europa— però centenars, potser milers, d’ultres ucraïnesos han rebut armes i entrenament occidental; això ens ha de preocupar.
Se suposava que les sancions es dirigien contra els multimilionaris russos, però s’informa des de Rússia que perjudiquen la gent treballadora en aquest país, que no té la culpa de la guerra. Així funcionen aquest tipus de sancions sempre. A més, mai no es van plantejar sancions contra EUA i els seus aliats per les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, mentre que els poders imperialistes sempre s’han oposat a l’aplicació de sancions contra l’Estat d’Israel pels 70 anys d’ocupació i guerres contra el poble palestí.
Aquest cop, excepcionalment, el lema de no a la guerra i la invasió s’ha convertit en el relat oficial, repetit des de les institucions, les grans entitats esportives i culturals i els mitjans gairebé sense excepció. On abans esportistes havien estat sancionats per mostrar samarretes en solidaritat amb el poble palestí, amb l’argument que no calia barrejar l’esport i la política, ara els missatges de solidaritat amb Ucraïna són gairebé obligatoris.
Imperialisme
Per descomptat que el poble d’Ucraïna es mereix la nostra solidaritat… i també els pobles de Palestina, Iemen, etc. És que el contrast en com són tractats aquests conflictes el que ens ha de fer reflexionar.
També el fet que Joe Biden, president nord-americà, comentés de manera espontània que volia un canvi de règim a Rússia; com si EUA tingues el dret a decidir qui ha de liderar altres països.
Mentre que Rússia no està lluitant per combatre el feixisme, l’OTAN tampoc no es dedica a defensar els drets humans o l’autodeterminació dels pobles. Si aquests fossin els seus objectius, tots dos bàndols imperialistes tindrien tasques pendents molt més a prop de casa.
En realitat, el poble d’Ucraïna té la mala sort de trobar-se a la línia del front entre els poders imperialistes occidentals —més o menys alineats, segons el tema, amb EUA— i Rússia. No és un conflicte sobre drets humans, sinó al cap i a la fi, sobre el repartiment de poder; ara mateix a Europa de l’est, però més generalment al món. Té a veure amb els combustibles; Europa es planteja reduir la seva dependència de l’Estat repressor de Rússia i augmentar-la de l’Estat repressor algerià. Té a veure amb les empreses armamentístiques, les accions de les quals van pujar vertiginosament en esclatar el conflicte. Té a veure, en el fons, amb la contesa entre EUA i la Xina.
El conflicte a Ucraïna és un xoc entre poders imperialistes. El principi del corrent internacional del qual Marx21 forma part ha estat sempre “Ni Washington ni Moscou, sinó socialisme internacional”. Durant la guerra freda, a diferència de gran part de l’esquerra, no van donar suport a l’URSS. I avui, a diferència de gran part de l’esquerra, no donem suport —per activa o passiva— a l’OTAN.
Estem en contra de totes les potències imperialistes però, igual que l’esquerra revolucionària a la Primera Guerra Mundial, tenim clar que “el principal enemic és a casa”. La nostra tasca principal és combatre el militarisme del “nostre costat”. No n’hi ha prou amb cridar contra Putin, ens hem d’oposar clarament també a l’OTAN.
Dit això, dins d’aquesta situació tràgica hi ha algunes poques coses que podem i hem de celebrar; coses que ens indiquen el camí per seguir.
All Refugees Welcome
La població civil de molts països s’ha abocat en solidaritat amb les persones refugiades d’Ucraïna; des de Polònia fins a pobles rurals de Catalunya on viuen importants comunitats ucraïneses.
Aquesta solidaritat ciutadana també s’ha vist altres vegades i en altres llocs, des de les illes gregues fins a Calais, i fins i tot a la frontera de Polònia amb Bielorússia.
El que és diferent aquesta vegada és que els mateixos governs europeus han obert les fronteres i han promès una acollida digna a aquestes persones tan necessitades.
Però no podem oblidar les desenes de milers de persones que han mort a la mar intentant arribar a Europa, per culpa de les polítiques migratòries racistes d’aquests mateixos governs.
No hem d’oblidar que fa anys que literalment criminalitzen la solidaritat amb la gent migrada i refugiada. Han condemnat a la presó activistes per fer el que ara se celebra amb magnificència; viatjar amb cotxe per recollir i ajudar persones refugiades.
Així que celebrem la solidaritat humana, però denunciem el doble raser d’aquests governs racistes, repressors i hipòcrites.
Resistència popular a Ucraïna
Si bé, i com hem comentat, la presència a Ucraïna de mil feixistes amb entrenament militar i armes de l’OTAN és preocupant, la mobilització ciutadana davant dels tancs i camions russos és una cosa que hem de celebrar totalment.
Molts soldats russos són joves reclutes, portats a Ucraïna mitjançant mentides (anaven a “alliberar els seus germans ucraïnesos del feixisme”). Si topen amb el regiment Azov, compost per neonazis ucraïnesos, això només reforçarà la mentida. Però si es veuen cara a cara amb civils que rebutgen la seva presència mitjançant la mobilització, fent-los entendre la situació real, això sí que pot ser un factor important per debilitar la màquina bèl·lica de Putin.
Aquesta resistència no es pot basar a donar suport als oligarques ucraïnesos enfront dels russos, ni en un odi nacionalista vers tot el que és rus. Per ser efectiva, ha de basar-se en el principi que la gent de baix, sigui ucraïnesa o russa, no té res a guanyar i molt a perdre en una guerra imperialista. Suposa una visió que és —de manera explícita o implícita— de classe, i que trenca amb la lògica nacionalista.
Requereix una mobilització independent; cap govern no té cap interès en promoure arguments d’aquest tipus.
Moviment antiguerra a Rússia
Tot i la repressió, amb unes 15 mil detencions i lleis que prohibeixen parlar de la guerra, hi ha hagut protestes increïbles, dins de Rússia, contra la guerra de Putin.
Ara sembla que les protestes inicials, força espontànies, però sovint dominades per idees liberals, s’han reduït. Però activistes d’esquerres a Rússia posen les esperances a relacionar la resistència als efectes de la crisi econòmica amb el rebuig a la guerra, en un ressorgiment de les protestes, amb un contingut de classe.
És que una oposició liberal amb il·lusions a occident —el mateix occident les sancions del qual estan colpejant la gent treballadora russa— no té alternatives reals davant del neoliberalisme autoritari de Putin. A Rússia, igual que a la resta del món, cal enfortir una esquerra coherent, basada en la lluita des de baix i el poder de la pròpia gent treballadora.
Moviment antiguerra aquí
Hem de saludar la resistència a la guerra de Putin que s’ha produït a Rússia. Però als Estats que formen part de l’OTAN, no podem limitar-nos a cridar contra Putin. Si no ens oposem també al militarisme del “nostre” costat, els crits contra la guerra seran només paraules buides i hipòcrites.
No implica excusar l’atac rus assenyalar el paper de l’extensió de l’OTAN, cap a l’Europa de l’est, en el foment d’aquest conflicte. No és justificar Rússia denunciar la hipocresia de l’OTAN, que condemna aquest atac quan la mateixa aliança atlàntica ha protagonitzat incomptables agressions militars des de fa anys.
Se suposava que l’OTAN només existia per contrarestar el bloc soviètic; es va haver de dissoldre fa 30 anys, i hem d’exigir la seva dissolució ara mateix. Almenys l’Estat espanyol —sota un govern que s’autodefineixi d’esquerres— hauria de sortir de la coalició militar.
Això requereix impulsar un moviment antiguerra. No es tracta miraculosament de reconstruir el moviment contra la guerra de l’Iraq de l’any 2003. La situació és diferent, i en tot cas aquest moviment no va sorgir de cop i volta, sinó que va ser producte de llargs debats i molta feina.
El conflicte d’Ucraïna (que esperem acabi aviat) subratlla que la guerra és un element sempre present en aquest sistema, i oposar-nos al militarisme és essencial per a qualsevol moviment social o qualsevol esquerra que cerca crear un món millor.
Les bases d’un moviment antiguerra ara mateix han d’incloure el rebuig tant a Putin com a l’OTAN, però tenint clar que on cal incidir més és contra el militarisme del “nostre costat”. Això alhora requereix construir i enfortir una esquerra coherent que entengui que l’imperialisme no és només EUA o Rússia, sinó un sistema mundial que cal enderrocar. En això estem a Marx21.
