Jesús Melillero
El passat divendres 18 de març, el govern del Marroc va fer públic el reconeixement del govern de Pedro Sánchez de l’autonomia del Sàhara dins aquest Estat nord-africà. Segons el govern espanyol, la proposta d’autonomia seria la solució més “seria, creïble i realista” per solucionar el problema de l’ocupació del Marroc del Sàhara Occidental.
Amb aquesta decisió, el Regne d’Espanya aprofundeix en l’abandó dels habitants d’un territori que va ser colònia espanyola —fins i tot Franco la va convertir a província— durant gairebé 100 anys. Perquè, encara que la decisió de Sánchez és el reconeixement de facto de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, cap dels governs anteriors va complir amb les seves obligacions com a antiga potència colonial.
Començant pel rei Juan Carlos I, que va consentir —en connivència amb Estats Units— l’ocupació del territori sahrauí, passant pels diferents governs, cap va complir el mandat de les Nacions Unides —i més important la voluntat del poble sahrauí— d’organitzar un referèndum d’autodeterminació, que com a potència administradora li corresponia fer.
La decisió de Trump de reconèixer el Sàhara Occidental com a part del Marroc l’any 2020 no va ser l’acció aïllada d’un president ultradretà, sinó el mandat de la classe dirigent d’Estats Units. El país magribí és un aliat històric del país nord-americà, a més és un dels pocs estats de majoria musulmana que han establert relacions diplomàtiques i de col·laboració amb l’Estat d’apartheid d’Israel.
Les classes dirigents d’Occident —aliades d’Estats Units— intenten convèncer-nos que cal aïllar Rússia per la brutal invasió del govern de Putin i ajudar el poble ucraïnès en nom dels valors democràtics… però en el cas del Regne Alauí cal mirar cap a una altra banda.
El règim del Marroc no té res a envejar quant a brutalitat al rus. Persecució d’opositors, plans expansionistes, no reconeixement de la plurinacionalitat del país —llegiu el cas del Rif— o repressió a la gent que només demana pa, com les revoltes en Alhucemas que van començar l’any 2016.
Però novament els interessos de les classes dirigents nord-americanes i europees estan per sobre de qualsevol dret humà. Les riqueses de fosfats, de petroli, de gas natural o els caladors de pesca del Sàhara Occidental podran ser explotats per aquests països, en connivència amb la classe capitalista marroquina. Com ha recordat Pedro Sánchez, l’Estat espanyol és el soci comercial més gran del Marroc.
No només això, un altre factor important és el control de la migració africana. Les paraules de Pedro Sánchez el passat dimecres 23 de març a Melilla, vinculant migració i màfies, com si fossin sinònims, no tenen res a envejar a les posicions racistes de VOX al control fronterer.
El paper de les i els revolucionaris
Com a persones socialistes revolucionàries, hem de donar suport incondicionalment i siguin quins siguin els seus mètodes a la resistència del poble sahrauí. Quan un poble ha estat colonitzat, saquejat i abandonat per una potència colonial europea —el Regne d’Espanya— i després envaït i saquejat per una potència regional aliada de l’imperialisme europeu i nord-americà —el Regne del Marroc— no hi caben ambigüitats.
Però com podria guanyar el poble sahrauí? És clar que, en el terreny militar, malgrat l’heroica lluita que porten lliurant primer des del 1975 fins al 1991 i després des de l’any 2020 fins a l’actualitat, poc poden fer davant d’un exèrcit cada dia més fort gràcies al suport d’Estats Units i Israel. No hi ha dubte que el combatiu poble sahrauí continuarà resistint, com ho fa el poble palestí per més de 70 anys.
El suport d’Algèria, que fa gairebé 50 anys que dóna suport a la direcció política del Front Polisario com a representant del poble sahrauí, no és suficient en aquest pla militar. Així mateix, un Estat com l’algerià, repressor del seu propi poble —com les mobilitzacions massives de l’any 2019— no és un soci fiable per a l’alliberament sahrauí. Algèria vol erigir-se com a potència regional, per això aquesta pugna amb el Marroc; un estat sahrauí aliat amb sortida a l’Atlàntic seria un pas de gegant per a la dirigencia algeriana en aquesta disputa geopolítica.
És clau la mobilització al Marroc davant la guerra contra el poble sahrauí. Mentre es dediquen milions per crear un exèrcit poderós que derroti i extermini els sahrauís, la gent corrent marroquina es veu abocada a l’atur o la migració. Per molta propaganda que faci Mohammad VI, el seu regnat només es manté per la repressió al seu propi poble. El dia que la gent de baix del Marroc prengui confiança i sigui capaç d’enderrocar el seu règim, no només hi sortirà ella guanyant, també ho farà el poble sahrauí.
Per això el racisme vers la gent marroquina no és només èticament repugnant, sinó que no és funcional als propis interessos del poble colonitzat. També hem de rebutjar des de l’Estat espanyol aquesta retòrica, la que pinta les i els marroquins com el problema; no hem d’oblidar allò del “principal enemic és a casa” prenent les millors lliçons del marxisme revolucionari.
La gent corrent de l’Estat espanyol tampoc no guanyem amb aquesta traïció. Perquè més enllà de les relacions amb Algèria i el subministrament de gas natural —amb el qual no sortim de la política energètica que ens ha conduït a l’actual situació de canvi climàtic—, qui continuarà guanyant amb aquesta bona relació amb el Marroc seran els Amancio Ortega o els Roig de sempre.
Ni tan sols de manera substancial la situació de la gent corrent de Ceuta i Melilla millorarà, encara que l’obertura de fronteres per al comerç alleugi l’economia de les dues ciutats autònomes. Els comentaris de Sánchez sobre la migració reforcen el paper imperialista de les dues ciutats i les redueixen a casernes subjectes als vaivens de la geopolítica. El dret a la lliure autodeterminació i un encaix no al servei dels de dalt d’aquestes ciutats a un Magrib multicultural, queda totalment anul·lat.
Després del que hem exposat, el que ens toca a casa és exigir al nostre govern que reverteixi aquesta traïció. Hem d’acompanyar la diàspora sahrauí a les nostres fronteres en les seves protestes a diferents ciutats espanyoles, que culminaran a la manifestació del dissabte 26 de març a les 12h del matí davant del Ministeri d’Exteriors a Madrid. El Sàhara vencerà!
