En plena crisi climàtica l’Ajuntament de Sevilla ha disfressat de “verd” i “ecològic” el projecte d’un nou tramvia que eliminarà més de 120 arbres madurs de la mitjana d’una gran avinguda. Arbres que es trauran per no reduir l’espai dedicat als cotxes.
Jesús Castillo
Estem en plena crisi ecològica a nivell global. Tenim al davant una gestió molt complicada de les nostres relacions amb el nostre entorn a nivell planetari. En aquest context, és més important que mai el que és glocal, és a dir, pensar globalment i actuar localment.
Si pensem globalment, recolzant-nos en dades científiques, ens hem d’adonar que el petroli i el gas barat arribaran al final d’aquí a l’any 2030 (sí, has llegit bé). Aquesta carestia energètica dificultarà l’extracció, el transport i la purificació de minerals rics en elements claus per a l’economia actual i la seva electrificació (fosfats, urani, liti, manganès, terres rares, etc.). Per tant, a la disminució de l’oferta energètica se sumarà una disminució de materials claus a nivell socioeconòmic. Això implica, per exemple, unit al coll d’ampolla tecnològic de la recàrrega i la durada de les bateries, que un escenari on el parc automobilístic actual se substitueixi per cotxes elèctrics és pura ciència ficció. Els cotxes elèctrics només arribaran a uns quants entre els que, molt possiblement, no estiguis tu. A més, per posar un altre exemple, la producció, el transport, la instal·lació i el manteniment de dispositius d’energies renovables per produir electricitat a escala industrial també es veurà afectada per la carestia energètica i de materials claus.
Alhora, si tot continua com fins ara, al voltant de l’any 2030 serà massa tard per frenar el canvi climàtic. És a dir, l’escalfament global s’autoalimentarà, més enllà del que fem, camí d’una fase d’escalfament brusc que colpejarà especialment fort el sud de la Península Ibèrica. Estem en una emergència climàtica i, en general, ambiental.
Pensant científicament, més enllà de mites, fakes, fatalismes i autoenganys tecno-optimistes, les ciutats són claus per actuar localment en aquest escenari global. És a les ciutats on es concentra, per ara, la major part de la humanitat. L’actuació glocal metropolitana hauria d’anar en dues direccions: la mitigació, és a dir, intentar solucionar les problemàtiques ambientals i l’adaptació, és a dir, fer front a aquestes problemàtiques per minimitzar-ne els efectes negatius.
Pel que fa a la mitigació, alcaldes i alcaldesses de grans ciutats haurien de, per exemple, estar prenent mesures dràstiques per reduir les emissions contaminants, incloent-hi els gasos d’efecte hivernacle. Alhora, haurien d’estar plantant massivament arbres en carrers i noves zones verdes per segrestar carboni atmosfèric. No té sentit continuar dissenyant les ciutats per als cotxes quan d’aquí pocs lustres circularan pocs vehicles privats pels carrers de les nostres ciutats. Els ajuntaments haurien de donar exemples que inspirin la ciutadania per construir i viure a ciutats més amables. Alhora, la ciutadania hauria de pressionar políticament els governs municipals perquè actuessin, alhora d’actuar independentment. Afortunadament, hi ha exemples, encara que insuficients, de ciutadania autoorganitzada en aquest sentit.
Amb vista a l’adaptació a la crisi ecològica, també cal inundar les nostres urbs de vegetació que filtri partícules contaminants i reguli el clima urbà, disminuint l’efecte “illa de calor” de les ciutats. Vegetació que sigui hàbitat de biodiversitat urbana que, per exemple, reguli possibles plagues de mosquits que portaran malalties catalogades fins ara com a “tropicals”. En aquest sentit, és important tenir clar que un arbre gran no és igual que un, dos o tres arbres joves. Un arbre madur ofereix més serveis ecosistèmics i amb més intensitat que els joves.
Aterrant a la meva àrea metropolitana, l’Ajuntament de Sevilla ha disfressat de “verd” i “ecològic” el projecte d’un nou tramvia que arribarà fins al Centre Comercial Nervión Plaza i eliminarà més de 120 arbres madurs de la mitjana d’una gran avinguda. Arbres que es trauran per no reduir l’espai dedicat als cotxes. Es tracta d’un projecte que segueix santificant l’ús de cotxes privats, incloent la construcció d’un costós túnel. Un projecte per insistir en els pitjors errors de disseny urbanístic del segle XX i que mostra que l’Alcalde de Sevilla no ha après res de l’experiència bioclimàtica de l’Expo92.
Un projecte de “tramvia verd” al servei de les grans empreses constructores que costarà més de 31 milions d’euros. L’alternativa és senzilla i molt més barata, per la qual cosa es podria estendre a més superfície. Només caldria escoltar els moviments socials per trobar-la: no eliminar cap arbre, sinó plantar més arbres que se sumessin als ja existents, ampliar la superfície de carrils bici i les zones de vianants amb pèrgoles vegetades, eliminar espai per als cotxes (carrils de circulació i aparcaments), col·locar fonts i altres punts amb aigua, instal·lar passos de vianants elevats amb guals i altres estructures que disminueixin la velocitat dels cotxes, i instal·lar carrils per a ús exclusiu de busos elèctrics. Però per començar a dissenyar una ciutat del segle XXI cal posar les persones davant dels beneficis de les constructores. Cal pensar glocalment.
Jesús M. Castillo és professor d’Ecologia a la Universitat de Sevilla, i militant de Marx21. Aquest article es va publicar originalment a El Salto.
