Baixar aquest suplement en format PDF per imprimir:
A CASA (DIN A4) A LA COPISTERIA (DIN A3)
Trotsky deia: “Per canviar les circumstàncies de la vida, hem d’aprendre a veure-les a través dels ulls de les dones”.
Però, a través dels ulls de quines dones? El món es veu molt diferent a través dels ulls d’una dona rica que a través dels d’una mare soltera treballadora, i a través dels ulls d’una dona negra diferent dels d’una blanca. És important adonar-se de com s’interrelacionen aquestes distintes formes d’explotació i opressió: per classe, sexualitat i gènere, color de pell i origen.
Per explicar aquestes interrelacions Kimberlé Crenshaw, una advocada afroamericana, va utilitzar el terme interseccional a la Conferència Mundial contra el Racisme del 1989. Ella li va donar un nom a una cosa articulada 140 anys abans per Sojourner Truth, una dona nascuda a l’esclavitud:
“No sóc una dona? Aquell home d’allà diu que les dones necessiten que les ajudin a pujar a les carrosses, que les alcin per damunt dels clots i que els donin els millors llocs allà on vagin. A mi ningú m’ha ajudat mai a pujar a una carrossa ni a passar per damunt de basses de fang, ni em dona cap lloc bo. És que jo no sóc una dona? Mireu-me! Mireu el meu braç! He llaurat i he plantat, he recollit en graners, i cap home podia superar-me! No sóc una dona? Podia treballar el mateix, i menjar el mateix que un home —quan n’aconseguia— i també suportar les fuetades! I jo no sóc una dona?”
Les dones blanques de classe mitjana de la seva època patien de la idea sexista que eren fràgils, febles, emocionals, necessitades i dependents. Però de les paraules de Sojourner Truth, és clar que les dones negres enfrontaven problemes molt diferents segons el color de la seva pell: explotació, violència racial i pobresa.
L’experiència de l’opressió varia de persona a persona perquè les persones experimenten diverses formes d’opressió en diversos graus i de diferents maneres. L’opressió d’un individu o grup està formada per l’opressió basada, entre d’altres, en la classe, el gènere, el color de la pell, la religió, la preferència sexual en un moment i un lloc determinat.
Això és diferent d’una suma d’opressions, on una dona està més oprimida que un home o una dona negra està més oprimida que una blanca. Després de tot, les persones no es poden dividir en les característiques individuals.
L’opressió de les dones pren una forma diferent segons la classe social. El mateix es pot dir del sexisme basat en el color de la pell o la “raça”. Les dones musulmanes a molts països europeus no experimenten sexisme, per una banda, i a banda d’això també racisme, si volen treure’ls el dret a fer servir un vel. La forma de sexisme que experimenten és determinada per la seva religió i origen.
Ser dona, i per tant l’opressió de la dona, vol dir moltes coses diferents per a diferents dones.
La història de la lluita contra l’opressió de les dones mostra que aquesta comprensió és important per organitzar moviments amplis i exitosos. En la reactivació de les lluites dels moviments obrer, estudiantil, pels drets civils i contra la guerra a les dècades de 1960 i 1970, les dones van ser molt actives.
Tot i això, no se’ls va donar accés a rols protagònics i els temes que les dones volien discutir, sobre sexisme, violència sexual i família, no es van posar a l’agenda. El fet que les seves veus no fossin escoltades va portar les dones a sentir-se obligades a organitzar-se en el moviment de dones, de vegades per separat dels homes. Això va ser cert tant per a les dones blanques com per a les dones negres dins del moviment de drets civils.
De la mateixa manera, el tipus de feminisme que s’enfoca només a trencar el sostre de vidre i en el dret de les dones a accedir als càrrecs més alts en els negocis i la societat ignora els obstacles que enfronta la majoria de les dones treballadores: el cost i l’accessibilitat a la cura dels nens i nenes, els salaris relativament baixos en ocupacions predominantment femenines com la cura, etc.
A continuació, una sèrie d’històries de dones i la seva manera d’entendre la lluita pel seu alliberament.
Audre Lorde: feminisme, raça i classe
Françoise d’Eaubonne: l’ecofeminisme
Carmelita Torres: la Rosa Parks mexicana
Berta Cáceres: assassinada per defensar el planeta
Nina Simone i les xerrades de noies
Audre Lorde: feminisme, raça i classe
En una conferència a Nova York el 1979 titulada Les eines de l’amo mai no desmunten la casa de l’amo, Audre Lorde assenyalava: “Si la teoria feminista nord-americana no necessita explicar les diferències que hi ha entre nosaltres, ni les resultants diferències en la nostra opressió, llavors com expliques el fet que les dones que us netegen la casa i cuiden els vostres fills mentre vosaltres assistiu a congressos sobre teoria feminista siguin, majoritàriament, dones pobres i dones de color? Quina teoria dóna suport al feminisme racista?”
Lorde no parava d’incidir sobre aquesta qüestió: “Com a dones, alguns dels nostres problemes són comuns, d’altres no. Vosaltres, les blanques, temeu que en créixer els vostres fills homes se sumin al patriarcat. Nosaltres, en canvi temem que els nostres els treguin d’un cotxe i els disparin a boca de canó al mig del carrer, mentre vosaltres doneu l’esquena a les raons per les quals estan morint.”
Audre Lorde, escriptora nord-americana filla de migrants caribenys, es va descriure a si mateixa com una “negra, lesbiana, mare, guerrera, poeta”. També va ser treballadora d’una fàbrica, treballadora social, tècnica de rajos X, artesana, escriptora, activista pels drets civils, comunista i molt més. A la dècada de 1960, es va graduar a la Universitat de Columbia i va començar a participar en el moviment feminista, LGBT+ i pels drets civils de l’època, on va impugnar el classisme i el racisme existents en el moviment feminista, que generalment se centrava en les experiències de les dones blanques.
Lorde va identificar les àmplies i variades experiències de les dones en qüestions de classe, raça, edat, sexe i fins i tot salut, cosa que sovint s’anomena avui dia “interseccionalitat”, i va assenyalar que “no hi ha res com una lluita d’un sol perquè no vivim vides d’un sol tema”.
Va patir l’homofòbia a la seva pròpia pell en intentar als anys 50 formar part de l’associació d’escriptors, Harlem Writers Guild, va ser codirectora de la revista lèsbica Chrysalis i el 1980, juntament amb Cherríe Moraga i Barbara Smith, va fundar Kitchen Table-Women of Color Press, la primera editorial per a dones de color a Estats Units. Posteriorment, va desenvolupar una important tasca d’activisme revolucionari en el moviment afro-alemany, quan va impartir classes a la Universitat Lliure de Berlín.
Va morir el 1992 després d’una llarga lluita contra un càncer, experiència que va plasmar a Els diaris del càncer un text adreçat als qui han viscut o viuen l’experiència.
Françoise d’Eaubonne: l’ecofeminisme
Per mostrar el seu rebuig als Estats nació, a Françoise d’Eaubonne li agradava aclarir que era filla de mare aragonesa i pare bretó, i criada en una família amb interessos socials amb tints llibertaris. En la seva adolescència a Tolosa va conviure amb exiliats de la dictadura franquista i amb els alliberats dels camps de concentració del nazisme. Aquestes experiències, unides a un fort esperit crític, van marcar la seva vida.
Es va afiliar al Partit Comunista que va abandonar el 1958 per les consideracions polítiques en relació amb l’ecologisme, la guerra a Algèria, el feminisme i la diversitat sexual.
En aquesta decisió, sens dubte, va influir la publicació el 1949 de El segon sexe i la seva amistat amb Simone de Beauvoir que es va estendre al llarg d’anys. El 1951 va publicar Le complexe de Diane, el seu primer assaig feminista en què analitza mites clàssics per explicar les raons que van portar a l’exclusió de les dones de la política, i planteja la idea d’una bisexualitat originària, que després és disciplinada socialment en parells binaris masculí-femení.
Al llarg dels anys següents, des d’una òptica llibertària, va escriure diversos assajos sobre temes feministes i de diversitat sexual, compaginant aquesta producció teòrica amb un frenètic activisme al Mouvement de Libération des Femmes (MLF), al Front Homosexuel d’Action Révolutionnaire (FHAR) ) i al “Manifeste des 343” (també conegut com el manifest de les guarres), un escrit en contra de la penalització de l’avortament i a favor del dret a decidir, que va causar gran commoció dins la societat francesa.
Els primers anys dels 70 van ser molt importants en temes ambientals, quan l’anomenat Grup de Roma va encarregar a científics de Massachusetts un estudi sobre els problemes que generava el desenvolupament de la indústria i la globalització.
Dos anys després es va publicar The Limits of Growth, un document que analitza els primers 60 anys del segle XX i explica com els efectes de la modernització influiran negativament en els propers 140 anys, mostrant un panorama extremadament negatiu per a l’any 2100 si no es prenen mesures sobre això.
Aquell mateix any, el 1972, l’ONU va convocar la Conferència d’Estocolm. Per primera vegada es va discutir en un organisme politico-internacional, com a tema principal, la crisi mediambiental. A partir d’aquests fets van esclatar els moviments ambientalistes.
El 1972, va publicar el libro Histoire et actualité du féminisme, en el qual analitza el desenvolupament de la falocràcia (terme la creació del qual se li atribueix). A la conclusió d’aquest text anuncia les seves preocupacions ecològiques que va desenvolupar el 1974 a l’assaig Le féminisme ou la mort. En aquest assaig, d’Eaubonne esmenta per primera vegada el terme ecofeminisme i argumenta que és el patriarcat el que s’apropia del potencial reproductiu de la dona, explotant-lo, com explota un recurs natural, per tenir més i més fills. Aquesta explotació és la que ha portat a la sobrepoblació.
Per això, l’ecologia necessita del feminisme per lluitar pel seu bé, i el feminisme necessita de l’ecologia per justificar, una vegada més, els mètodes de control de natalitat, a favor del planeta i la humanitat. “El feminisme, en alliberar la dona, allibera tota la humanitat”, va escriure d’Eaubonne al seu assaig.
El 1978, Françoise va fundar el moviment Ecofeminista participant en boicots i defensant l’acció directa com a mesura legítima de protesta. A l’assaig Contre violence ou résistance à l’état, publicat el 1978, es va esplaiar sobre aquest tema.
Durant la seva prolífica carrera com a activista i escriptora, Françoise d’Eaubonne va escriure més de 50 textos, entre poemes, assajos i novel·les. Va donar càtedres sobre ecofeminisme a Estats Units. El seu llegat va marcar les generacions posteriors en la defensa dels drets de la dona i del medi ambient.
Carmelita Torres: la Rosa Parks mexicana
Un 28 de gener de 1917 Carmelita Torres, una serventa mexicana de 17 anys que treballava a Estats Units, es va enfrontar a les abusives i inhumanes polítiques racistes del Govern nord-americà, negant-se a prendre el bany de gasolina obligatori donat als i a les jornaleres a la frontera, mentre el Govern Mexicà guardava silenci.
Després del 9 de març de 1916, quan Pancho Villa va envair Estats Units, les autoritats nord-americanes en represàlia, van establir una sèrie de requisits indignes perquè les persones treballadores mexicanes poguessin creuar la frontera.
Amb el pretext de prevenir epidèmies, totes les persones mexicanes que desitgessin ingressar a terra nord-americana havien de passar, com si fossin animals, per un procés de desinfecció amb banys de gasolina i querosè, així com una revisió mèdica per detectar malalties físiques o mentals.
Aquestes mesures es van recrudir quan el recent elegit batlle del Paso, Texas, Tom Lea Jr., va enviar un telegrama al Cirurgià General d’Estats Units on li va sol·licitar que s’implementessin quarantenes per prevenir la propagació del tifus. Al seu telegrama va escriure: “bruts i pudorosos mexicans plens de polls arriben a El Paso cada dia i sens dubte portaran i propagaran el tifus llevat que s’implementi una quarantena”.
En resposta Estats Units va construir dutxes a les seves fronteres per rapar i desinfectar totes les persones mexicanes que creuaven per elles.
A més de ser tractades com a bestiar, les dones eren fotografiades nues pels soldats nord-americans.
Carmelita, en un acte de resistència, es va negar a sotmetre’s a aquesta humiliació que incloïa banys de gasolina i querosè i l’ús de pesticides com el Zyclon B, la mateixa substància alemanya que es va fer servir a l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial.
Després de refusar aquest humiliant i perillós procediment, Carmelita va sol·licitar passar la frontera sense haver de sotmetre’s al nu complet, sol·licitud que per descomptat li va ser negada. Molesta, va demanar que li tornessin els diners del seu passatge, cosa que també li va ser negada, així que va convèncer 30 dones més que anaven al tramvia a baixar-se’n i no passar pel bany ni la desinfecció.
Les dones que treballarien en tasques domèstiques a les cases de residents a Estats Units es van sumar a la seva protesta i el que va començar amb 30 dames a les poques hores ja congregava prop de dues mil persones.
Per acabar amb la “sublevació”, van ser enviades al lloc tropes del General Pershing, i del govern titella carrancista. Quan van aparèixer les tropes, les dones dirigides per Carmelita es van enfrontar amb pedres, ampolles i altres objectes.
La premsa nord-americana va al·legar que els mexicans eren persones “brutes, ingrates que no els agradava banyar-se”, mentre que els diaris oficials de Mèxic assenyalaven que els participants en la protesta eren persones de classe “baixa” a qui no els agradava respectar la llei.
El motí finalment va ser dissolt per les tropes nord-americanes i les mexicanes a cops, pals i trets, i Carmelita detinguda.
Malauradament aquesta protesta no va acabar amb aquestes pràctiques, de fet, el tracte humiliant va continuar fins a l’any 1964.
En total 24,5 milions de persones treballadores mexicanes, empleades per Estats Units i anomenades “braceres”, van patir aquest mateix procés, només que s’hi va emprar l’avui prohibida i tòxica substància anomenada DDT.
Dolores Horta: sí que es pot
Segur que si es fes una enquesta preguntant qui és l’autor de la frase convertida en l’slogan “Sí es pot”/ “Yes, we can” la majoria diria que Obama, Pablo Iglesias o els seguidors de la selecció mexicana de futbol.
La frase és el lema d’una organització sindical de persones treballadores agrícoles, United Farm Workers o UFW. Aquest eslògan atribuït inicialment al més conegut dirigent del sindicat, César Chávez en realitat va ser creat l’any 1972 per l’activista Dolores Clara Fernández Huerta a la ciutat de Phoenix, Arizona, enmig d’una lluita sindical.
Clara Fernández Huerta va néixer el 1930 a Dawson, Nou Mèxic i va créixer a Stockton, Califòrnia. El seu activisme es va centrar a millorar les vides i les condicions de treball de les persones treballadores agrícoles, especialment entre les i els llatins i xicans que viuen a Estats Units.
Va treballar a la Vall Central com a mestra d’escola i va ser a través d’aquell temps que va passar fent classes quan va començar a interessar-se en les famílies de les i els treballadors agrícoles als fills dels quals ensenyava. En pocs anys, Huerta va deixar l’ensenyament per dedicar-se a l’organització comunitària a temps complet. El 1955 va començar a treballar per iniciar l’Organització de Servei Comunitari (CSO) a Stockton. A través d’aquesta organització, Huerta va conèixer César Chávez, que va compartir el seu compromís de defensar les persones treballadores agrícoles i així el 1962, Huerta i Chávez van fundar l’Associació Nacional de Treballadors Agrícoles (NFWA), que més tard es va unir al Comitè Organitzador de Treballadors Agrícoles (AWOC) liderat per filipins per convertir-se en Treballadors Agrícoles Units.
El 1965, la NFWA va començar una campanya de llarga durada per convèncer els distribuïdors i consumidors d’Estats Units que deixessin de comprar raïms en protesta per les condicions laborals dels que treballaven als camps de raïm. Inicialment, Huerta va dirigir el boicot a la Costa Est i Chávez a la Costa Oest. Per fer això, Huerta es va mudar a Nova York durant quatre anys i va fer servir la tàctica de començar amb petites botigues abans d’intentar liderar boicots en grans cadenes. La vaga del raïm va resultar ser una victòria en la negociació col·lectiva per als treballadors el 1970. Huerta va ser la negociadora principal del sindicat.
Però no només és una brillant negociadora sindical i organitzadora de base sinó que ha participat activament als piquets i ha estat arrestada més de 25 vegades.
El 1988, quan tenia 58 anys, Huerta va participar en una manifestació contra el llavors candidat presidencial George H. W. Bush a San Francisco, on la violència policial contra els manifestants la va deixar amb dues costelles trencades i lesions greus a la melsa.
Huerta és mare d’onze fills i una vegada va fer broma, el 1976, dient que tenia tants fills per tenir la seva pròpia línia de piquet.
A casa amb Marx i Engels
Hi ha una enorme obra de tergiversació dels punts de vista de Marx i Engels sobre les dones, però mai no es va fer cap esforç per analitzar la seva pràctica.
Al llarg de la vida, Marx i Engels van ser actius, juntament amb dones i homes, en la construcció de l’oposició al capitalisme emergent. A la dècada de 1830, mentre Marx i Engels començaven les seves carreres revolucionàries, les dones participaven en organitzacions socialistes utòpiques alhora que plantejaven les seves pròpies demandes d’igualtat. A la dècada de 1840 a Gran Bretanya, les dones es van organitzar, es van amotinar, van marxar i es van declarar en vaga a l’enorme campanya per la Carta del Poble de sis punts.
El 1848, una onada de revolucions es va estendre per Europa, i les dones no només van aixecar barricades i van prendre les armes contra reis i imperis, sinó que també van crear les seves pròpies organitzacions per exigir els seus drets. Durant la Comuna de París de 1871, les dones van crear les seves pròpies organitzacions i van lluitar a mort per defensar l’efímer govern obrer de la ciutat. A la Gran Bretanya del 1860, les republicanes irlandeses van recolzar l’acció militant contra la dominació britànica. Marx i Engels van interactuar amb dones activistes d’aquestes lluites. Les dones van influir en el desenvolupament del marxisme, igual que el marxisme va influir en algunes de les dones socialistes més entregades.
Al seu llibre La Sagrada Família, Marx va citar el socialista i feminista utòpic Charles Fourier: “El canvi en una època històrica sempre pot estar determinat pel progrés de la dona cap a la llibertat… El grau d’emancipació de la dona és la mesura natural de l’emancipació general.”
Marx, Engels i el seu cercle no només van asseure les bases teòriques per comprendre l’opressió de les dones; també van construir organitzacions que van demostrar com les dones podien guanyar el seu alliberament.
L’esposa de Marx, Jenny von Westphalen, no era una mestressa de casa oprimida i abandonada, encara que va haver de fer front a la persecució política, a la mort de quatre fills i a la pobresa absoluta. Les seves cartes mostren com va fer malabarismes per dedicar temps a la seva jove família i al seu compromís polític, una situació frustrant coneguda per moltes dones socialistes.
A l’estiu de 1871, quan milers de refugiats de la derrotada Comuna de París van acudir en massa a Londres. Jenny va jugar un paper clau en la mobilització de la família Marx per oferir suport pràctic als refugiats. Sempre hi havia almenys un comuner que es quedava amb els Marx, així com altres que trucaven a la porta.
Jenny va assistir a actes polítics, de vegades emportant-se els seus fills i filles amb ella i les seves cartes sempre estan relacionades amb debats polítics, vagues, congressos socialistes i nous moviments radicals. El 1872, tota la família Marx, incloses les filles de Marx i els seus amants, juntament amb Engels, van viatjar a un congrés de la Primera Internacional celebrat a l’Haia. Jenny estava tan absorta en els debats que un delegat va marxar creient que era Jenny qui inicialment havia atret Marx a la política radical.
Jenny també estava compromesa amb els aspectes teòrics del treball de Marx. La publicació de El Capital no va ser un assumpte menor per a la pròpia Jenny, ja que va copiar a mà el manuscrit alemany original, desxifrant la terrible lletra de Marx. Al llarg de la vida, Jenny i Karl Marx van ser socis emocionals i polítics.
Marx ha estat acusat d’actuar com un patriarca victorià amb les filles quan en realitat les va animar a estudiar matèries considerades inadequades per a les dones, com a història i política, i les portava sovint a les sales de lectura de la Biblioteca Britànica, on poques dones s’aventuraven. També les va animar a participar en les discussions polítiques que eren al centre de la casa de Marx. Van créixer per estar entre els principals socialistes de la seva època.
La petita Jenny (Jennychen) va escriure una sèrie d’articles per a un diari republicà francès, The Marseillaise. Laura va participar activament en el moviment socialista francès i va col·laborar en revistes socialistes europees. Una carta d’Engels a Laura escrita durant la vaga portuària de Londres de 1889, demostra com de prop estava Laura seguint els desenvolupaments en el moviment de la vaga. El 1904 el seu marit, Paul Lafargue, va publicar un fullet, La qüestió de la dona, en què analitzava la contradicció entre les dones que ingressen a la força laboral i la ideologia domèstica: “El capitalisme no ha arrencat la dona de la llar domèstica i no l’ha llençat a la producció social per emancipar-la, sinó per explotar-la encara més ferotgement que l’home; i també s’ha guardat bé de demolir les barreres econòmiques, jurídiques, polítiques i morals que s’havien erigit per enclaustrar-la a la residència matrimonial.” La parella va ser molt estimada pel moviment socialista internacional i Lenin va pronunciar el seu discurs fúnebre el 1911.
Eleanor Marx, coneguda com a Tussy, va ser una activista política extraordinàriament eficaç entre les persones treballadores explotades de l’est de Londres i l’organitzadora sindical més capaç del “nou sindicalisme”. El 1891, Engels va escriure a Laura Lafargue que Tussy tenia la “reputació de ser la líder del Sindicat de Treballadors del Gas i Obrers Generals”. Tussy va impulsar debats sobre l’actitud del moviment socialista britànic i internacional cap a l’alliberament de les dones i es va barrejar amb les activistes principals. Elizabeth Garrett Anderson, germana de la sufragista Millicent Garrett Fawcett, era la doctora de Tussy i una visitant habitual de la casa de Marx.
A Engels se’l sol retratar com un faldiller que va abusar del seu poder per explotar les dones obligant dues dones de classe treballadora, Mary i Lizzie Burns, a tenir relacions sexuals.
La descripció de les germanes Burns com a víctimes passives de les concupiscències d’Engels i com els seus inferiors intel·lectuals revela més sobre les mandroses suposicions dels biògrafs que sobre les formidables germanes. La relació d’Engels amb Mary Burns va durar 20 anys i la seva influència sobre Engels i el comunisme ha estat molt subestimada. Les germanes Burns van tenir un gran impacte a Engels quan va ser enviat a Manchester el desembre de 1842 per la seva rica i conservadora família. Les germanes eren filles de migrants irlandesos que vivien als barris marginals més superpoblats de Manchester. Engels podia haver conegut Mary a l’Owenite Hall of Science de Manchester, per la qual cosa és possible que ella ja fos una radical. Sense les germanes Burns com a guies, és poc probable que Engels hagués pogut passar dos anys familiaritzant-se personalment amb les “alegries, tristeses i lluites de la classe treballadora”, com va escriure al seu famós estudi La Situació de la classe obrera a Anglaterra, que té un capítol dedicat a la vida de les persones migrants irlandeses a Manchester.
El llibre es va publicar per primera vegada el 1844 a Alemanya, on va tenir un gran impacte entre les feministes socialistes com Louise Otto, que el va utilitzar com a base per a la seva novel·la Castell i Fàbrica.
Quan Engels va viatjar a Brussel·les a l’agost de 1845, Mary Burns ho va acompanyar i la parella es va mudar a la casa del costat de la família Marx. Després de defensar les barricades a la revolució alemanya de 1848, Engels va tornar a Manchester el 1850 i va intentar viure en secret amb Mary i Lizzie. El maig del 1854 es va queixar a Marx, “els filisteus han sabut que estic vivint amb Mary”, per la qual cosa es va sentir obligat a mudar-se. Alguns dels rebels més respectables van sentir que Engels era “massa confiat” en permetre que Mary assistís a les reunions de treballadors, ja que podria exposar-los a acusacions d’immoralitat.
El 1870, Engels i Lizzie es van mudar a Londres, on van viure a prop de la casa dels Marx. Aquestes dues llars estaven dominades per la política i la cultura, i dones poderoses i compromeses.
Les revolucions del 1848 van provocar una explosió d’activisme de les dones i de les idees socialistes i feministes. Algunes destacades dones revolucionàries formaven part del cercle de Marx i Engels com les alemanyes Matilde Anneke o Emma Siegmund, les feministes anticapitalistes angleses Anna Wheeler i Emma Martin o la radical feminista Sophia Dobson Collet.
L’activisme femení que van presenciar Marx i Engels a les dècades de 1840 i 1850 els va impulsar a involucrar les dones a les organitzacions que van construir. Quan es va llançar la Primera Internacional al St Martin’s Hall de Londres el 1864, molts socialistes francesos i sindicalistes britànics es van oposar que les dones s’afilissin. En contrast, Marx va animar Lizzie Burns a unir-se i va escriure altres dones animant-les a unir-se independentment dels seus marits. Marx va presumir de l’elecció de la lliurepensadora Harriet Law per al Consell General de l’organització.
Gràcies als esforços de Marx i els seus partidaris, la Primera Internacional va atreure algunes de les dones més combatives de l’època. La cosidora i socialista Jeanne Deroin va ser una de les grans figures de la Revolució Francesa de 1848. Va organitzar les dones de la classe treballadora per exigir drets polítics i socials per a les dones i per produir i vendre La Veu de la Dona als carrers de París. Quan Deroin es va convertir en la primera dona a presentar-se a la legislatura francesa l’abril de 1849, el socialista francès Proudhon va fer broma dient que una dona legisladora tenia tant sentit com un home nodrissa. Deroin va respondre exigint saber exactament quin òrgan masculí Proudhon considerava essencial per a la funció de legislador.
El 1866, un petit grup de dones, incloses les veteranes de 1848, va organitzar una associació feminista socialista a París. El grup incloïa la professora Louise Michel, Paule Mink, cosidora d’ascendència polonesa, i André Léo (la novel·lista el nom real de la qual era Victoire Léodile Béra). Tant Mink com Léo es van unir a la Primera Internacional. Una altra recluta va ser l’enquadernadora militant i líder de la vaga Natalie Lemel. Les dones de la Internacional van jugar un paper clau per assegurar que les demandes de les dones estiguessin al cor de la democràcia de la classe treballadora que va sorgir durant la Comuna de París. Quan el govern francès va intentar desarmar els ciutadans de París, es van rebel·lar i durant dos mesos, “a tota la ciutat, les dones insurgents van promulgar, inspirar, teoritzar i liderar la revolució”. Les dones, nadons als braços, van acudir en massa als nombrosos clubs polítics que van sorgir per tota la ciutat.
Una figura destacada als clubs polítics va ser la socialista russa Elisabeth Dmitrieff. Dmitrieff havia passat tres mesos a Londres, mantenint intenses discussions amb la família Marx. Marx va nomenar Dmitrieff, llavors de 21 anys, com a enviada oficial de la Internacional a París, una confiança que ella va tornar en convertir-se en una de les líders més efectives de la Comuna. A París, Elisabeth va conèixer una altra socialista russa, Anna Jaclard, activista destacada del Comitè de Vigilància de Montmartre que va fer campanya pels drets de la dona. Jaclard també va fundar un diari socialista i va mantenir correspondència regular amb Marx. Dimitrieff, Lemel, Léo i Mink van establir la Unió de Dones que tenia com a objectiu generar suport per a la Comuna entre les dones treballadores i donava suport a les ferides en les lluites de carrer. La Unió també va fer campanya per la igualtat de remuneració, l’educació de les nenes, el dret de les dones al divorci i el dret a la feina. Dmitrieff, Lemel, Michel i moltes altres dones van romandre a les barricades durant dies mentre la ciutat era bombardejada. Unes 25.000 criatures, dones i homes van ser afusellats a París. Jaclard i el seu marit van ser capturats però van aconseguir escapar a Londres, on van trobar refugi amb la família Marx.
Lissagaray va escriure una història de la Comuna, traduïda per Eleanor Marx i publicada mentre eren en parella, el 1876.
Marx va extreure conclusions organitzatives de les accions combatives de les Comunardas. Al Congrés de la Internacional de 1871, va presentar una resolució en què demanava la formació d’agrupacions de dones treballadores que poguessin arribar a les dones de la classe treballadora, encara que va destacar que no volia que les noves propostes interferissin “amb la formació o l’existència de agrupacions compostes pels dos sexes”. Marx i Engels van assegurar que les dones més combatives poguessin trobar una llar política a la Primera Internacional i altres partits socialistes i aquestes dones van demostrar el valor de l’activisme de les dones dins de la gran insurgència de la Comuna de París.
La Primera Internacional es va col·lapsar després de la Comuna i va ser reemplaçada el 1889 per la Segona Internacional. Van ser els marxistes els qui van defensar de manera més consistent que els partits que es van unir a la Segona Internacional fessin campanya per la igualtat de drets de les dones.
Engels i August Bebel, figures destacades de la Internacional, van encoratjar el desenvolupament del moviment més gran de dones socialistes de masses d’Europa. La Secció de Dones de la Internacional, amb seu a Alemanya, va organitzar les seves pròpies conferències, va fer campanya per a la votació i va establir la celebració del Dia Internacional de la Dona. Clara Zetkin va ser la líder de la Secció Internacional de Dones des de 1907, editant el diari Igualtat, que estava dirigit a dones de classe treballadora i que va aconseguir una tirada de 70.000 exemplars el 1906. Moltes dones involucrades a la Secció de Dones van passar a exercir rols importants en l’oposició a la Primera Guerra Mundial i en el suport a l’onada revolucionària que va posar fi a aquesta guerra.
Berta Cáceres: assassinada per defensar el planeta
Un mural recorda l’activista climàtica i pels drets indígenes Berta Cáceres amb una frase preciosa que diu: “No va morir, es va multiplicar”.
Berta Cáceres, intrèpida defensora de la terra i incansable lluitadora pels drets indígenes, es va mostrar desafiant fins al final. Nascuda el 1971 a la ciutat de La Esperanza, Hondures, va ser assassinada amb tot just 44 anys. Ella va ser una víctima dels extrems a què els rics arriben per dominar el nostre medi natural.
El 1993, quan estudiava a la universitat per ser mestra, Cáceres va cofundar l’organització que definiria la resta de la seva vida: el Consejo de Pueblos Indígenas de Honduras (Copinh). Copinh es va establir sobre “tres pilars de lluita: anticapitalisme, antipatriarcat i antiracisme”.
Cáceres va lliurar batalles contra la tala il·legal i la mineria a cel obert, així com es va pronunciar sobre temes més amplis d’injustícia social. La seva última batalla va ser aturar Agua Zarca, una sèrie de quatre preses a la conca del riu Gualcarque. El projecte, gestionat per l’empresa energètica Desa, amenaçava el poble indígena lenca de Càceres. Van argumentar que la represa contaminaria l’aigua potable, interrompiria l’agricultura i entelaria el significat espiritual i cultural del riu.
Des del principi, la batalla va estar sumida en el vessament de sang. Cáceres va suportar anys d’amenaces de violació, assassinat i atacs als seus éssers estimats. “No puc viure en pau, sempre estic pensant que em matin o em segrestin”, va dir una vegada. “Però em nego a anar a l’exili. Sóc una lluitadora pels drets humans i no abandonaré aquesta lluita”.
Cáceres va liderar una campanya d’establiment de bloquejos per interrompre la construcció, on l’exèrcit hondureny i les forces de seguretat privada van disparar contra els manifestants. En el discurs d’acceptació del Premi Ambiental Goldman 2015, va dir: “Despertin, se’ns ha acabat el temps. Hem d’alliberar la nostra consciència del capitalisme rapinyaire, el racisme i el patriarcat que només asseguraran la nostra pròpia autodestrucció. Construïm societats que siguin capaces de conviure de manera digna, de manera que es protegeixi la vida”.
Tot i el seu alt perfil, dos matons li van disparar mentre dormia el 2 de març de l’any 2016. La seva mort va provocar protestes i va servir per soscavar el projecte de represa al que va dedicar els últims anys de la seva vida per aturar-lo.
El juliol de l’any passat, David Castillo, excap de l’empresa d’energia Desa, va ser declarat culpable d’ordenar-ne l’execució. La seva participació, a qualsevol nivell, parla no només dels estrets vincles entre els governs d’Honduras i EUA, sinó també del poder de la indústria dels combustibles fòssils.
Castillo va entrenar a l’escola militar d’elit nord-americana West Point. Després es va construir una carrera en les forces armades hondurenyes i després va cofundar Desa. Va ulilitzar la seva experiència militar i els seus contactes per fustigar implacablement a Càceres i finalment va ordenar la seva execució.
Avui, alguns dels seus assassins han estat portats davant de la justícia. I la represa d’Agua Zarca continua sense construir-se després que els patrocinadors internacionals retiressin els fons els mesos posteriors al seu assassinat. Honduras continua sent un dels llocs més perillosos per als activistes climàtics. La organització de drets humans Global Witness diu que gairebé 140 defensors ambientals han estat assassinats al país des de 2012.
A Càceres li sobreviuen els seus quatre fills i la seva mare, que van ajudar a exposar la veritat després de morir. Ella deixa un poderós llegat de lluita ambiental al seu darrera. Extinction Rebellion va posar el seu nom a un dels seus vaixells utilitzats en les protestes en honor seu.
Les seves paraules segueixen vives: “Hem d’emprendre la lluita a totes les parts del món, on sigui que estiguem, perquè no tenim un planeta de recanvi o de reemplaçament. Només tenim aquest i hem de prendre mesures”.
Nina Simone i les xerrades de noies
La majoria de la gent associa Nina Simone amb la seva famosa cançó de 1958 My Baby Just Cares for Me després que Chanel No. 5 la utilitzés en un anunci el 1987.
Però Nina Simone és sobretot Mississippi Goddam, l’acusació apassionada i mordaç al Jim Crow (sistema de discriminació racista al sud d’EUA), que es va convertir en l’himne del moviment pels drets civils.
La va escriure el 1963, immediatament després de l’atemptat de l’església baptista del carrer 16 a Birmingham, Alabama, que va matar quatre nenes d’11 a 14 anys. Ja havia tingut el seu primer gran èxit el 1958 amb I Loves You, Porgy, una cançó de l’òpera Porgy and Bess de George Gershwin, Simone ja era una estrella. Però “Mississippi Goddamn” marcaria un punt d’inflexió en la seva carrera: el seu despertar polític.
Simone es va llançar ràpidament a la política que l’envoltava. Estava envoltada d’algunes de les figures més destacades i importants del moviment pels drets civils: La família de Malcolm X vivia al costat; James Baldwin, Stokely Carmicheal i Langston Hughes eren grans amics i la dramaturga Lorraine Hansberry padrina de la seva filla.
Però lluny de la seva història més coneguda com a activista pels drets civils i per la seva música, Nina Simone era una mica més.
Preguntada sobre què parlava amb la seva gran amiga Lorraine, la Nina va contestar: “No parlem mai d’homes ni de roba, sempre va ser Marx, Lenin i la revolució: veritable xerrada de noies”.
Aquest comentari de Nina Simone sobre no parlar de moda sinó de Marx, Lenin i la revolució ens ofereix la imatge de la vida política diària d’aquesta dona. Aquesta “xerrada de noies”, entre dues dones negres, tractava sobre la feina creativa que estaven fent i quin era el seu paper en l’alliberament de la seva comunitat.
Simone va escriure més tard una cançó amb el mateix títol en homenatge a la seva amiga i camarada.
Simone mai no va ser de les que mantenia la boca tancada. Va parlar obertament sobre les opinions polítiques, dins i fora de l’escenari. Les seves actuacions esdevingueren radicalment polítiques. “Només vull entrar en aquell cau d’aquella gent elegant, amb les seves velles idees, suficiència, i simplement tornar-los bojos”.
Encara que va coincidir i va parlar amb Martin Luther King en diverses ocasions —en una, la marxa entre Selma i Montgomery, va interpretar precisament Mississippi Goddam— la postura política de Nina Simone estava certament més propera a les tesis de Malcolm X que al pacifisme i la resistència passiva del Dr. King.
La seva ràbia sempre va estar canalitzada cap a les seves cançons com Four women, composició pròpia en què protestava perquè les dones negres no tinguessin el seu propi cànon de bellesa i es veiessin obligades a arreglar-se i vestir-se com a blanques; o To be young, gifted and black, amb lletra de Weldon Irvine, que es va convertir en una cançó bandera de l’orgull racial i en himne de la lluita pels drets civils.
El 7 d’abril, tot just tres dies després de l’assassinat de Martin Luther King, al Festival de Westbury, a Nova York, la cantant va expressar la seva voluntat de tocar una cançó que amb prou feines havia estat escrita unes hores abans i que no havien tingut temps de assajar. La va introduir dient “una cançó escrita per a ell, per ell; només vam tenir un dia per aprendre-la, però de totes maneres volia que sonés avui aquí”. La cançó portava per títol Why? (the King of love is dead), i al llarg de gairebé quinze minuts Nina Simone va acariciar el piano, amb el suport dels seus músics, mentre cantava lletres de dolor.
Simone va cantar potser un dels homenatges més bonics que s’hagin vist mai en un escenari escrit per la seva baixista, Gene Taylor.
El col·lapse del moviment pels drets civils va ser una decepció aclaparadora que va ser difícil de suportar, i Simone finalment se’n va anar d’EUA a Libèria. També va viure a altres països abans d’establir-se a França on va morir. La seva vida durant aquest temps va estar marcada per dificultats financeres i relacions volàtils.
Simone es va situar a l’esquerra perquè considerava que era l’únic camí cap a la veritable igualtat; les reformes lentes que apaivaguen un estat racista no eren una opció.
