Xoán Vázquez
El 30 de gener passat es van celebrar eleccions legislatives a Portugal en què va resultar vencedor el Partit Socialista amb una sorprenent majoria absoluta.
Els socialistes obtenien així una de les victòries més grans de la seva història en nombre de vots i la segona major victòria en nombre de diputats (117).
Aquesta victòria i el daltabaix del Bloco de Esquerda i de la coalició del Partit Comunista-Verds suposa la fi de la geringonça, paraula que es fa servir per referir-se al pacte d’esquerres que va portar el socialdemòcrata António Costa a ser cap del Govern de Portugal l’any 2015 .
Aquesta fórmula es va compondre amb un executiu en minoria del PS, recolzat al Parlament pel Bloco de Esquerda (BE) i la Coalició Democràtica Unitària (CDU), l’aliança electoral entre el Partit Comunista i el Partit Ecologista Els Verds, i va sorgir amb la finalitat de revertir les polítiques d’austeritat imposades des de l’any 2008 per l’Eurozona.
El terme “geringonça”, que es pot traduir com a “artilugi”, el va utilitzar l’exvicepresident conservador Paulo Portas de forma pejorativa com a crítica a una coalició heterogènia i a la qual presumia feble. No obstant això, alguns resultats econòmics bons i certa estabilitat institucional del país van fer de la geringonça un model de cohabitació per a les forces progressistes a Europa.
Aquesta solució va començar a deteriorar-se l’any 2020 i es va col·lapsar a finals de 2021 amb el rebuig per part del BE i de la CDU del pressupost presentat pel govern.
Entre tots els països de l’OCDE, Portugal té el sisè salari mitjà més baix, però l’augment més alt dels preus de l’habitatge. A més, Portugal va tenir la inversió pública més baixa de tota la Unió Europea entre 2020 i 2021. Aquesta va ser en part la raó per la qual els partits d’esquerra es van retirar de la coalició i el que va conduir a les eleccions anticipades del 30 de gener.
Però aquestes eleccions suposen també la fi del “somni portuguès”. Aquest somni era que Portugal fos l’únic país d’Europa sense una força d’extrema dreta significativa. L’entrada d’11 nous diputats del partit ultradretà Chega, que s’uneixen al ja existent, col·loquen Portugal en situació d’igualtat amb la resta d’Europa, amb una extrema dreta en creixement electoral continu.
En un article d’opinió publicat a Sul21 del Brasil, el sociòleg portuguès Boaventura de Sousa fa una puntualització sobre el concepte del “somni portuguès”, assenyalant que “El cert és que, en els darrers cent anys, l’extrema dreta fa gairebé cinquanta anys que és al poder. En el període restant, des de 1974 fins avui, va continuar existint com una petita minoria ressentida i nostàlgica, movent-se entre la il·legalitat, la legalitat i, sobretot amb manifestacions de vegades violentes, altres vegades simplement insultants (…) Si algun somni va acabar, va ser el del secretisme i la contenció de l’extrema dreta”.
Passa després a analitzar les peculiaritats del cas portuguès: “L’auge de l’extrema dreta és un fenomen mundial que arriba a Portugal amb cert retard, i això pot ser un avantatge, ja que s’estan fent notoris els desastres socials i polítics a què condueix l’extrema dreta als pobles quan governa. Només cal veure el cas d’EUA, el Brasil i l’Índia. La nova generació de feixistes arriba al poder democràticament, però una vegada al poder, no l’exerceix democràticament, ni l’abandona democràticament si perd les eleccions”.
A continuació, assenyala que “un pilar específic del cas portuguès és el fet de no jutjar les atrocitats i la violència del feixisme i el colonialisme, ni educar les noves generacions sobre aquest període fosc de la nostra història, un període molt més llarg que la democràcia en què hem estat vivint des del 1974. Quan no aprens el que va ser el passat, el present sembla traïdorament etern”.
El col·lapse de l’esquerra
Encara que la suma de vots dels partits que van donar suport al govern del Partit Socialista els darrers 6 anys continua sent més gran que les forces de dreta, la distància s’ha reduït a menys de la meitat.
Si l’extrema dreta (Chega) i Iniciativa Liberal van aconseguir més de 520.000 vots, a costa, sobretot, de la dreta tradicional, el Partit Socialista obté 340.000 vots nous del que sembla un transvasament dels 356.000 que perden els comunistes i BE.
El PCP, amb el pitjor resultat de la seva història en unes legislatives, perd la meitat dels diputats (6) i 96.000 vots. Els seus socis de coalició, Els Verds, es queden sense representació.
Però el daltabaix més gran és el del Bloco de Esquerda que perd 260.000 vots i 14 escons. En la seva compareixença per analitzar els resultats la portaveu del BE, Catarina Martins, va parlar de tot menys de les causes reals de la seva derrota, que no són altres que haver estat durant 6 anys la crossa del Partit Socialista, dedicant més temps a recórrer els passadissos s i despatxos del Parlament que a mobilitzar al carrer.
Com és possible que, després de diverses derrotes seguides (presidencials i municipals) i veure com el seu suport al PS es tradueix en un enfortiment dels socialistes i un debilitament del PCP i del BE, aquests van esperar a l’últim moment per canviar d’estratègia?
Potser perquè allò que va començar sent l’ant 2015 una qüestió tàctica per derrotar el duríssim pla d’austeritat imposat pel govern de la dreta des de l’any 2011 es va convertir en l’única estratègia del PCP i el BE. I mentrestant el Partit Socialista garantia l’estabilitat amb concessions mínimes a les i als treballadors.
Límits
És cert que, a la tradició marxista, l’esquerra revolucionària no ha de ser mai un obstacle perquè l’esquerra reformista arribi al poder. Però això sí, deixant sempre clares les condicions del seu vot contra la dreta i sabent que com que és una qüestió tàctica té els seus límits.
No obstant això, per a tots aquells que veuen en aquests resultats electorals el principi de la fi del PCP i del BE, no està de més recordar que els comunistes van complir el passat any els seus 100 anys d’existència i que mantenen un electorat estable de prop de 600.000 vots a nivell municipal.
Per la seva banda, el BE ja ha patit al llarg de la seva història diversos vaivens electorals. De 8 escons l’any 2005, va passar a 16 l’any 2009, va baixar a 8 l’any 2011 i va pujar de nou per obtenir-ne 19 l’any 2015 i 2019.
Dues qüestions són clares després d’aquestes eleccions.
La primera és que el PS està posant totes les seves esperances al Pla de Recuperació i Resiliència de la UE i no té intenció d’acabar amb la dependència del país del capital francès i alemany. Això, unit al risc que suposen les majories absolutes quant a la seva permeabilitat als grans interessos, fa que sigui més necessària que mai una fiscalització absoluta.
La segona és que la recomposició al camp de la dreta, amb una radicalització ultradretana i ultraliberal, fa que la lluita contra la precarietat laboral i sobretot la lluita antiracista siguin prioritàries.
