FAQ: No a les guerres!

Però l’existència d’altres conflictes no treu res del drama que pateixen persones i famílies corrents en aquesta guerra, tant les que són dins d’Ucraïna com els seus familiars aquí.

Hi haurà tota mena de reaccions emocionals davant d’una situació tan terrible, i és normal. Però si volem evitar que passin guerres així, no ens podem basar en aquestes reaccions.

Cal una resposta política i aquesta ha de basar-se en una anàlisi seriosa de la situació.

Perquè aquesta guerra no sorgeix del no-res, ni es pot explicar en termes de la maldat personal de Putin. Forma part d’un conflicte imperialista molt més ampli. La forta reacció que ha provocat la invasió russa d’Ucraïna, en comparació —per posar un exemple— amb el silenci mediàtic i polític davant el bombardeig continuat del Iemen per part de l’Aràbia Saudita (aliat d’Occident, recordem) només es pot entendre dins d’aquest context més ampli.

No podem posar fi a les guerres sense tenir aquesta visió més àmplia. Aquest suplement té com a objectiu contribuir a aquesta visió.

Contra tot imperialisme

Un punt fonamental és que vivim en un món capitalista i imperialista, on la guerra —freda o calenta; econòmica i/o militar— és permanent.

Com s’explica més extensament en altres articles, l’imperialisme no és simplement d’Estats Units. És un sistema global on s’enfronten diverses potències imperialistes: EUA, Rússia, la Xina, la UE i els principals Estats que la conformen…

Davant d’aquest fet, el corrent internacional del qual Marx21 forma part va assumir des dels seus inicis a la dècada de 1950, el lema “Ni Washington ni Moscou”. A diferència de gairebé tota l’esquerra que es definia de marxista, mai no vam donar suport (ni tan sols de manera “crítica”) a l’URSS de Stalin i als seus successors, ni la vam veure com algun tipus d’Estat obrer o socialisme.

Però també assumim el principi del revolucionari alemany, Karl Liebknecht, davant la primera guerra mundial: “l’enemic principal és a casa”. És a dir, que a cada país hem de combatre sobretot la nostra “pròpia” classe dirigent.

Una mirada situada

Aquest principi es pot entendre millor amb una broma de l’època estalinista. Com totes les millors bromes d’aquest tipus, segurament procedeixi de la pròpia URSS.

Stalin era al Kremlin parlant amb el seu convidat, el President d’EUA. El president li estava explicant les bondats de la llibertat a Estats Units. Va declarar: “mireu, algú podria sortir al carrer a Washington i criticar-me a mi, el President d’EUA, sense patir represàlies” (passem per alt si això és cert o no). Stalin va respondre: “Aquí també hi ha aquesta llibertat! Podries anar al mig de la Plaça Roja i cridar contra el President d’EUA, i ningú no et tocaria”.

Per si no s’ha entès, les crítiques al president nord-americà i Stalin serien igual de correctes per tot arreu. Però el que representaria una acció radical varia totalment segons el lloc on t’ubiquis.

Un exemple més tràgic el tenim a la Primera Guerra Mundial. Prèviament, els partits d’esquerres dels diferents països, agrupats a la Internacional Socialista, o la “Segona Internacional”, s’havien compromès a oposar-se a la guerra que es vaticinava, fins i tot mitjançant una vaga general. Però en iniciar-se la guerra el 1914, els dirigents reformistes de cada país es van dedicar a denunciar l’imperialisme i el militarisme… de l’altre bàndol, i a donar suport al seu propi govern. Així que a la Gran Bretanya van denunciar el militarisme alemany; a Alemanya van advertir de l’amenaça a la democràcia que representava el tsarisme a Rússia…

En canvi, l’esquerra revolucionària va posar l’èmfasi a oposar-se al militarisme del “seu” costat. Lenin i els bolxevics es van centrar a denunciar el tsarisme; Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a denunciar el militarisme alemany, etc. Això va significar que Lenin no s’oposava al militarisme alemany, o que Luxemburg i Liebknecht no rebutjaven el tsarisme? En absolut, això ho van deixar molt clar, però l’element clau, l’eix de la lluita, va ser l’altre, el rebuig a la pròpia classe dirigent.

Avui, cal aplicar el mateix principi.

Dins de Rússia, és essencial denunciar fortament l’atac de Putin, com ho fa el valent moviment antiguerra que ha sorgit, en què participa el grup germà de Marx21 en aquest país. A Cuba també, el govern del qual dóna suport a Putin, el punt central és rebutjar l’agressió russa, i així ho fa la nova esquerra a l’illa… sense oblidar, per descomptat, el que representa i fa l’OTAN.

En canvi, dins dels països de l’OTAN —la aliança militarista més gran del món, que està alimentant el conflicte amb l’enviament de tropes i armes— centrar totes les exigències a Rússia i Putin, ignorant el problema de l’imperialisme occidental, seria com cridar contra el president d’EUA al centre de Moscou.

Ens trobem davant del perill d’una guerra mundial i de milions de morts. On més podem incidir per a evitar que passi això és a casa, pressionant “els nostres” governs. Són aquests els que lideren l’OTAN, els que gasten els nostres impostos en guerra, en comptes de necessitats humanes.

Sancions?

Algunes de les persones que s’oposen a la guerra plantegen les sancions econòmiques com a una alternativa vàlida al conflicte militar. Tot i això, les sancions són una altra arma de guerra. La competència econòmica i la competència militar són dues cares de la mateixa moneda.

Si fos possible plantejar sancions que només afectessin els oligarques amics de Putin, semblaria una opció atractiva.

Però aquí s’hauria de preguntar per què no s’apliquen sancions contra la família reial saudita, implicada des de fa anys a la guerra contra el Iemen? I per què no es va fer contra EUA, la Gran Bretanya i l’Estat espanyol per la invasió de l’Iraq l’any 2003? Simplement perquè les forces que proposen les sancions són les responsables d’aquestes guerres, o són els seus aliats.

En tot cas, les sancions mai afecten sol o principalment els de dalt, sinó la població del país afectat. Es calcula que les sancions aplicades a l’Iraq entre les guerres de 1991 i 2003 van causar la mort a un milió de persones, la meitat criatures.

Les sancions que es plantegen contra Putin en realitat perjudicarien la pròpia població de Rússia. L’esquerra i els moviments occidentals no hem de donar suport a aquesta opció.

Una altra cosa van ser les sancions que els moviments negres van exigir durant anys contra el règim d’apartheid a Sud-àfrica. Aquestes només es van aplicar, i només en part, després de dècades de lluita i davant la resistència dels dirigents del món. Els poderosos també es neguen a aplicar les sancions que exigeixen els moviments socials palestins contra l’apartheid que practica l’Estat israelià. S’ha exclòs Rússia d’Eurovisió mentre Israel —amb els seus atacs diaris contra la població palestina— continua participant.

Els poderosos no apliquen sancions en defensa de la pau; aquestes no reflecteixen principis sinó la seva hipocresia.

Zona d’exclusió aèria?

Algunes veus proposen que l’OTAN estableixi una zona d’exclusió aèria sobre Ucraïna. Podria sonar com una manera neta per acabar amb els bombardejos russos, però no ho seria gens.

Primer de tot, per què no s’ha plantejat una cosa així davant dels bombardejos al Iemen, o Palestina? Novament és hipocresia; no es tracta de salvar vides sinó interessos imperialistes.

L’aplicació d’una zona d’exclusió aèria és un acte de guerra. A Líbia, l’ONU va acordar establir una zona d’exclusió aèria el 17 de març de l’any 2011. L’endemà, el llavors president Obama va ordenar bombardejos, i el 19 de març, França va iniciar la seva intervenció militar.

A Ucraïna, una zona d’exclusió aèria només augmentaria el risc d’un conflicte més ampli, amb xocs directes entre avions de guerra de l’OTAN i Rússia.

L’OTAN per la pau?

És evident que moltes persones a Ucraïna veuen l’OTAN com un organisme de defensa de la llibertat, la democràcia, etc. Quan cauen bombes russes, no hi caben gaires matisos.

Però com hem dit abans, si volem resoldre els problemes, és essencial mirar els fets, no limitar-nos a reaccions instintives. Després de tot, durant molts anys, davant l’imperialisme occidental, la majoria de l’esquerra mirava l’URSS com la salvadora, amb resultats nefastos.

L’OTAN es va fundar després de la Segona Guerra Mundial com un bloc militar sota el lideratge d’EUA, per fer front a l’URSS (país que aleshores es descrivia, falsament, com a comunista). L’OTAN va ser un factor clau a la guerra freda i la carrera armamentística nuclear. El Portugal del dictador Salazar va ser membre fundador de l’OTAN el 1949. Grècia seguia sent membre de l’OTAN sota la Junta militar del 1967-74, que va arribar al poder mitjançant un cop d’estat recolzat per EUA.

L’OTAN sol presentar les seves accions militars com a “intervencions humanitàries”, però les persones civils que moren sota les seves bombes segurament discreparien.

Als anys 90, l’OTAN va intervenir a l’ex Iugoslàvia. La situació ja era molt complexa, amb nacionalismes excloents creuats i abusos a tots els bàndols. Però el resultat va ser una campanya de bombardejos de l’OTAN sobre la població sèrbia, cosa que només va enquistar encara més les divisions nacionals. El 1999, l’OTAN es va instal·lar a Kosovo, territori de la minoria albanès parlant, però de nou, no va portar solucions.

L’atac occidental contra l’Afganistan l’any 2001, l’inici de la guerra contra el terror que encara continua, es va dur a terme en nom de l’OTAN. Per descomptat, els talibans que llavors controlaven el país eren horribles, però les dues dècades de domini occidental van ser una continuació del llarg conflicte que el poble afganès portava patint des de la invasió russa del 1979, no la seva solució.

Tot i això, avui hi ha fins i tot persones de l’esquerra que defensen l’OTAN. I no es tracta només de persones com Keir Starmer, dirigent del partit laborista després de la defenestració de Jeremy Corbyn. Fins i tot Paul Mason, un destacat escriptor britànic que procedeix de l’esquerra revolucionària i fins fa poc recolzava Corbyn, va respondre a la declaració del corrent del qual forma part Marx21 (reproduïda en aquest butlletí) amb una justificació de l’OTAN, descrivint els seus Estats membres com a “països globalistes i democràtics, ex imperialistes… enfront de les dictadures autoritàries i antimodernistes de la Xina i Rússia”.

No hem de tenir il·lusions en Rússia ni la Xina, que clarament són potències imperialistes, però encara menys les hem de tenir en Estats Units i l’OTAN que són forces imperialistes encara més grans (vegeu la resposta a Mason de Alex Callinicos). I com a tal, no defensen ni la democràcia ni els drets humans, sinó únicament les classes dirigents implicades.

L’autodeterminació d’Ucraïna

Fa més d’un segle, el revolucionari rus Lenin tenia molt clar que l’esquerra d’aquell país havia de defensar el dret a la independència d’Ucraïna davant l’imperi tsarista. A la dècada de 1930, Trotski va defensar els drets nacionals d’Ucraïna enfront de l’URSS estalinista. La posició marxista en aquest tema és clara, i el mateix Putin ho va denunciar en un discurs recent, en què va nomenar i criticar Lenin.

L’esquerra conseqüent ha de defensar com a principi el dret del poble d’Ucraïna a decidir el seu futur, però sobretot li toca fer-ho dins de Rússia, davant del xovinisme gran rus que fins i tot nega l’existència d’Ucraïna com a nació. El mateix principi s’aplica a l’esquerra en països aliats amb Rússia, com ara Bielorússia, la Xina o Cuba.

A Occident —si no volem ser com qui crida contra el president d’EUA al mig de Moscou— cal tenir en compte altres fets a l’hora de plantejar la qüestió, com quines són les forces que parlen de “defensar els drets nacionals i democràtics” d’Ucraïna, amb armes militars i econòmiques.

Com sabem, en primer lloc tenim EUA, que durant un segle o més ha intervingut al seu gust en país rere país. Gran Bretanya, que continua ocupant el nord d’Irlanda (fa poc es va complir el 50è aniversari de l’emblemàtica matança del Diumenge Sagnant, quan l’exèrcit britànic va assassinar a sang freda 14 persones innocents als carrers de Derry) i negant el dret d’autodeterminació d’Escòcia. Mentre que a l’Estat espanyol millor ni parlar del dret d’autodeterminació si no es vol córrer el risc d’acabar a la presó.

I més enllà de la qüestió nacional, recordem que quan el poble grec va votar en referèndum contra un dur programa d’austeritat, els dirigents de la UE, de la mà de la direcció de Syriza, ho van imposar de totes maneres.

Hem de tenir clar que quan aquestes forces parlen de defensar els drets d’Ucraïna és pura hipocresia, i no els hem de donar cap credibilitat.

Refugees Welcome

Ja ha començat la fugida de desenes de milers de persones d’Ucraïna; algunes prediccions suggereixen que podrien sortir milions de persones. És evident que no hi ha cap altra resposta humana que obrir les fronteres i acollir aquestes persones refugiades.

Però el mateix principi s’aplica a les persones que ja es trobaven bloquejades davant dels murs de l’Europa Fortalesa.

Fa mesos que Polònia va enviar el seu exèrcit per repel·lir gent afganesa, siriana, iemenita etc. a la frontera amb Bielorússia; no sabem quantes persones han mort als boscos freds allà, intentant arribar a Europa amb les seves famílies.

Fa només unes setmanes que la guàrdia fronterera grega va repel·lir un grup de persones refugiades a la frontera amb Turquia formada pel riu Evros. Dotze d’aquestes persones van morir congelades: els agents grecs els havien tret la roba, deixant-les mullades pel riu, amb roba interior, a temperatures properes a zero graus.

I com sabem, a la frontera sud de l’Estat espanyol, al nord d’Àfrica, hi ha morts, devolucions en calent, i moltes persones ferides a les cada vegada més altes tanques.

Hem d’exigir que s’obrin les fronteres a les persones refugiades d’Ucraïna, i a totes les persones que cerquen refugi. El règim racista dels controls de migració europeus s’ha d’acabar. Aquest és un motiu més per a la mobilització internacional contra el racisme i l’extrema dreta del 19 de març de 2022.

Contra la guerra: contra el capitalisme

Fa 20 anys, davant de les agressions contra l’Iraq, es va construir el moviment antiguerra més gran mai vist. Avui, en condicions més complexes, ens hem d’organitzar novament contra la guerra, en un moviment que ha de ser ampli i plural.

Tot i això, les guerres són un element permanent del món actual: sempre vivim sota l’amenaça de conflictes armats, fins i tot de la destrucció total.

Per tant, també ens hem de plantejar la necessitat de construir una alternativa al sistema que produeix les guerres: el capitalisme.

I aquesta alternativa no pot consistir a anar a viure a un “espai alliberat”, en un poble a les muntanyes. Només amb això, no es canvien les dinàmiques que amenacen el planeta amb les guerres i el caos climàtic.

Ni tan sols hi ha l’opció del “socialisme en un país”. Fins i tot en un país tan gran com l’URSS no es podia construir una societat alternativa dins un món capitalista. En realitat, l’estalinisme mai no es va plantejar això: es va construir el capitalisme d’Estat per convertir l’URSS en un competidor imperialista davant d’Occident, dins del mateix sistema mundial.

Però l’alternativa socialista sí que existeix, mitjançant la lluita des de baix, no només per canviar uns dirigents, sinó construint una societat basada en el poder democràtic de la gent corrent. Això requereix una revolució, i que no es limiti a un sol país.

Aquí no hi cap tot l’argument. Només cal dir que l’eix de la visió socialista revolucionària no és un text sagrat, ni un dirigent tot poderós, sinó que és la mobilització de la gent corrent, lluitant per poder controlar les seves vides.

I la mobilització contra la destrucció i la mort que porta la guerra forma part d’aquesta lluita. Com hem dit, el moviment contra la guerra ha de ser gran i unitari. Però dins aquesta lluita, sorgiran persones que volen canviar des de la base aquest món en crisi. A aquestes persones les animem a sumar-se a Marx21.