Jad Bouharoun
Com es podia esperar, el tema del racisme és obvi aquest any electoral a França.
El sorgiment d’Eric Zemmour i el seu moviment de “Reconquesta” és sens dubte el punt culminant d’aquesta campanya presidencial. El “polemista” que s’ha convertit en candidat demana als musulmans que “escullin entre França i l’Islam”, vol impedir que els nens discapacitats accedeixin a l’escola i retallar les ajudes estatals a les mares solteres. Marine Le Pen tampoc ha desaparegut, però sembla gairebé mesurada en comparació amb Zemmour. Òbviament, el matís entre els dos feixistes només és tàctic.
Aquestes dues candidatures feixistes haurien de, un pensaria, despertar una commoció dins les organitzacions sindicals i d’esquerra. Simplement no haurien de poder fer campanya. Però és lluny de ser el cas. Aquest article ofereix algunes pistes per entendre per què.
El problema avui és que dècades de “desdiabolització” (normalització), estratègia conscient i assumida pels feixistes del Front Nacional (després RN), ens han fet baixar la guàrdia i ens han fet delegar l’anàlisi del feixisme en acadèmics desconnectats de les lluites. Avui no hi ha un consens teòric i històric sobre el feixisme ni sobre la naturalesa del RN al nostre camp, ni tan sols una base comuna compartida que pugui servir com a plataforma de llançament d’un moviment unitari.
Massa anticapitalistes no veuen la diferència entre el feixisme i el capitalisme, i dedueixen que seria suficient lluitar “contra el capitalisme”, o que un no pot lluitar contra el feixisme sense abans haver realitzat el seu acte de fe anticapitalista.
Massa anticapitalistes pensen que les anomenades lluites “socials” (és a dir, purament econòmiques) són suficients en si mateixes per fer retrocedir el perill feixista. Massa anticapitalistes han vist en tot i en qualsevol cosa l’espectre de la “fascistització” de l’Estat i de la classe dominant, que ja no són capaços de preveure la menor autonomia dels feixistes en relació amb l’Estat, i per tant el perill específic que podrien representar organitzant-se. La manca de pràctica antifeixista massiva va acabar soscavant la nostra comprensió col·lectiva del fenomen feixista.
Sense feixisme… sense feixistes!
Les condicions objectives, el terreny sobre el qual es pot establir un moviment feixista, les ofereix la crisi multifacètica que travessa la societat capitalista. La ideologia dels feixistes, encara que indispensable per a la seva unitat i mobilització, no és allò que els distingeix fonamentalment de la resta de corrents polítics burgesos; sabem com de porós és l’entorn polític i mediàtic “republicà” al racisme i que el transmet amb entusiasme. En aquest sentit, és obvi que el capitalisme porta dins seu els “gèrmens” del feixisme.
Però allò que precisament distingeix el feixisme d’altres fenòmens reaccionaris burgesos i de la repressió per part dels serveis especialitzats de l’Estat és la seva propensió a formar un moviment violent de masses independent de les institucions de l’Estat, reclutat principalment entre els estrats intermedis de la societat i dirigit contra un “enemic intern”; aquest és el principal perill per al nostre camp social.
Aquest moviment, que seria milionari, superaria amb escreix les capacitats repressives de l’aparell estatal i seria capaç d’esclafar tota protesta i tota organització obrera i democràtica; va ser a més la primera gesta històrica dels feixistes italians i del partit nazi, un preludi necessari de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust.
Per aconseguir-ho, tota política feixista ha d’oscil·lar necessàriament, d’una banda, entre l’entusiasme seudorrevolucionari i el “xoc” necessari per a la creació d’un moviment de masses i la seva solidificació, i de l’altra, entre la forma institucional i electoral d’oferir promeses de respectabilitat a la burgesia i als seus representants tradicionals. Ja el 1921, Antonio Gramsci evocava “dos feixismes” en tensió entre l’estratègia parlamentària urbana de Mussolini, feta d’obertures a la dreta tradicional, i el moviment paramilitar violent que prevalia sobretot a les zones rurals. L’historiador Robert Paxton ha descrit extensament aquest fenomen en les seves diverses formes al seu llibre Anatomia del Feixisme.
La irrupció del candidat Zemmour podria llegir-se bé des d’aquest angle: l’estratègia electoral desitjada per Marine Le Pen, si aconseguia la “desdiabolització” d’un partit feixista i de les seves idees, sembla haver aconseguit un sostre de vidre electoral i no s’ha traduït prou a l’ancoratge local per al RN, que viu des de fa alguns anys una hemorràgia militant.
Zemmour, tot i que ell mateix és només un petit adveniment dels mitjans burgesos, sembla portar aquest entusiasme i aquesta embriaguesa que, com va dir Hitler, “els petits cucs de terra necessiten sentir-se com a part d’un gran drac”. Per això atrau cap a sí no només als desil·lusionats càrrecs del RN, sinó també als petits grups de combat de carrer que li serveixen de ordre. Tota aquesta bonica gent espera que la campanya de Zemmour els brindi l’oportunitat de multiplicar per deu la seva influència i establir la seva organització, lliures de la camisa de força que s’ha tornat massa respectable del RN.
El repte d’aquesta campanya electoral va, doncs, més enllà del recompte de vots. A través d’ell podria començar el procés de recomposició del camp feixista a França, la reconstrucció del seu ancoratge local amb Zemmour com a façana. Mentrestant, RN s’enfonsa una mica més a la seva crisi estratègica.
El naixement d’un moviment feixista de masses és lluny d’acabar, però aquest és el perill que ens amenaça actualment. Tot i això, RN no està fora de joc i la pressió de Zemmour bé podria accelerar la seva crisi interna i “solucionar-la” a través d’una reorientació.
Les anàlisis del feixisme i la suposada “feixistització” no tenen en compte aquesta dialèctica entre la respectabilitat i la construcció d’un moviment de masses. Aquests no s’enfoquen en allò que els feixistes estan tractant de fer. Per tant, aquestes anàlisis només poden desviar la nostra atenció de l’especificitat d’aquest moviment i del perill que representa. La preponderància d’aquestes anàlisis explica en gran mesura l’absència d’un moviment antifeixista de masses i les dificultats que avui dia hi hauria per construir-lo.
No obstant, no estem condemnats a la inacció. L’estratègia de xoc adoptada per Zemmour no només afecta els seus seguidors potencials: sembla haver reviscut alguns reflexos antifeixistes entre les organitzacions d’esquerra. Però les poques mobilitzacions, tot i que positives i necessàries, encara són embrionàries.
El desafiament estratègic per al nostre camp és construir un moviment de masses per contrarestar els feixistes i tot el perill que representen, però per fer això, la discussió sobre la qüestió del feixisme s’ha d’ampliar i basar en una multitud d’experiències concretes, que encara s’estan desenvolupant i construint.
Campanya antiracista
És cert que, per respondre a aquest desafiament, hem de construir una gran campanya antiracista, que sigui capaç, utilitzant els seus enllaços existents i creant-ne de nous, d’aprofitar el rebuig generalitzat suscitat entre la població per Zemmour i Le Pen. Només sobre la base d’aquest moviment ens podem convèncer seriosament de la importància d’una mobilització antifeixista de masses.
Aquesta situació exigeix que les i els activistes tinguin objectius clars i principis ferms, combinat amb la flexibilitat tàctica més gran. Per aconseguir-ho, ens correspon recolzar-nos en la mesura del possible en les iniciatives polítiques i sindicals existents, però sense esperar que es posin en marxa. Ens toca a nosaltres anar trucant a totes les portes, buscar aliances on no solem anar, com a les organitzacions veïnals, associacions humanitàries, mesquites i esglésies compromeses amb les persones migrades, etc. En altres paraules, ajudar les persones indignades a organitzar-se.
Jad Bouharoun és activista de la xarxa anticapitalista Autonomie de Classe a França
