Aquest article recull algunes reflexions fetes en converses sobre la situació a Mali entre Bakary Soumbounou (BS) i Laura Ribera (LR).
LR: Voldria començar aquesta conversa parlant de la situació política a Mali en els darrers 10 anys, ja que hi ha un escàs interès per part de la classe política i de molts moviments socials de base sobre aquest país. Sé que això dóna per a una conversa molt extensa, però ens podríem centrar en alguns fets rellevants i que tinguin conseqüències avui dia.
BS: Per aconseguir aquest objectiu, crec que podríem situar-nos entre el 2012 i el 2013, aleshores jo era un adolescent de setze anys, però no em faltava per això un esperit crític. En un context regional al nord del Sahel de moviments socials i de demandes de reformes conegut com la “primavera àrab” —deixa’m dir que casualment els aliats estratègics d’Occident no es van veure afectats—, Líbia va patir una intervenció militar estrangera l’any 2011 que va acabar amb el mandat de Gaddafi i amb la seva conseqüent mort. Aquest fet és important perquè Líbia era llegida —o almenys així ho entenc jo— com un pacificador o un estabilitzador a la zona. Però en aquell moment, molts Tuaregs que treballaven o que van lluitar per a Gaddafi, molts d’ells com a mercenaris, van tornar a la regió de l’Azawad, al nord de Mali.
LR: Deixa’m fer un incís, les fronteres actuals no es corresponen a les fronteres geogràfiques o per així dir-ho “reals”. En aquest sentit, quan els poders colonials francesos van prendre Mali van establir una clara divisió entre el nord i el sud del país, i les conseqüències actualment d’aquesta divisió tenen a veure amb els fets que estaves esmentant. Els francesos es van centrar bàsicament al sud de Mali, on van basar els centres d’extracció de minerals. Al nord, en canvi, que és on es troben les comunitats nòmades de Tuaregs, els francesos van reduir les terres de pastura de bestiar i van marginar la població, entre d’altres.
BS: Cert, i encara que aquesta relació desigual a la regió nord de l’Azawad va començar amb la colonització va continuar després de la proclamació de la pseudoindependència del país. De fet, les primeres revoltes de comunitats Tuaregs de l’Azawad denunciant aquesta situació daten de la dècada del 1890. Això ens ajuda a tornar al nostre punt de partida, a finals del 2011 tenim els Tuaregs que han tornat de Líbia amb entrenament militar i armes que denuncien la situació d’abandó nacional pre i postindependència i que reclamen una reconfiguració territorial nova amb la creació d’un nou estat i la declaració d’independència de l’Azawad. Per això es creen alguns grups d’Alliberament Nacional, altres de caràcter religiós alhora que agafen força actors externs com ara l’AQMI, Al-Qaida del Magrib Islàmic, que ja eren a la zona des de l’any 2008.
LR: La continuació és l’inici d’un conflicte armat al nord del país a principis de l’any 2012. I mentrestant, què passa a Bamako, la capital, i a la resta de Mali?
BS: El març de l’any 2012 jo estava a la meva regió natal, Kayes —a l’oest del país— quan un grup de militars descontents amb la gestió que des del Govern s’estava fent de la crisi, al nord, van prendre el poder. S’autodenominen Comitè Nacional per al Retorn a la Democràcia i la Restauració de l’Estat (CNRDR). El conflicte al nord havia agafat diversos rumbs, ja que grups autodenominats islamistes estaven tenint un rol molt actiu també.
LR: Fem un salt a l’estiu de l’any 2013 quan es van celebrar eleccions presidencials i Ibrahim Boubacar Keïta, també conegut com a IBK, les va guanyar. Recordem que IBK a finals de la dècada dels noranta era vicepresident de la Internacional Socialista —formada per partits com el PSOE— i que posteriorment ja havia exercit a Mali el càrrec de primer ministre. Prèviament a aquestes eleccions el país es trobava certament debilitat ja que hi havia el conflicte al nord i amb la presidència interina del militar Amadou Sanogo després del cop d’estat de l’any 2012. Però bé, no ens oblidem d’un esdeveniment central que va transcorre a principis de 2013, la intervenció militar francesa Serval.
BS: En efecte això marcarà un abans i un després. Aparentment va ser una intervenció militar conjunta entre Mali i les tropes franceses. Dic aparentment, ja que després de tants anys un ja coneix l’Estat francès i els seus interessos, ja sabem que mai no estarem en situació d’igualtat amb ells així que conjunta deuria estar entre cometes. El suposat objectiu d’aquesta intervenció era neutralitzar els grups autodenominats com a islamistes al nord. Tot i que és ben sabut que els francesos estaven pletòrics de poder enviar les seves tropes per protegir les zones estratègiques, mines i reserves d’or i així assegurar la seva presència estratègica en una de les regions claus del Sahel com és Mali.
LR: Alguna vegada has comentat que en el context de l’any 2013 quan aquesta operació Serval es va produir les veus que des de baix van gosar qüestionar i fins i tot criticar aquesta operació van ser difícilment escoltades i en la majoria dels casos rebutjades.
BS: A hores d’ara ja hauríem de conèixer com opera l’imperialisme i quines són les seves múltiples maneres de manifestar-se. Deixem de ser ingenus, no era la primera vegada que topàvem amb els francesos al nostre territori. Tot i això, veus crítiques com les de la reconeguda Aminata Dramane Traoré van ser apartades. A tot el país la gent va sortir en massa amb banderes franceses cridant “Que visqui França!, Visca papa Hollande!”, ja sabeu que per aquell temps François Hollande era el president de la República Francesa. No es van equivocar en dir-ho l’any 2013, les banderetes franceses agitades per engrandir el nostre antic colonitzador eren el crit desesperat d’una derrota que ja ens està explotant als nostres nassos.
LR: Recullo les teves paraules per anotar que l’operació Serval es va transformar l’any 2014 a l’actual operació Barkhane on a més de França altres estats europeus han enviat tropes, entre ells l’Estat Espanyol. Aleshores amb aquest escenari com hem arribat a la situació actual? Què ha passat entremig?
BS: Els anys han continuat sent convulsos per a Mali. L’any 2015 amb la mediació d’Algèria es van signar uns acords de pau amb les comunitats tuaregs agrupades a la Coordinadora de moviments de l’Azawad (CMA). Més enllà del paper, la situació d’inestabilitat ha augmentat al nord i s’ha expandit cap al centre del país, fins avui, en gran part a causa de la presència de diferents grups autodenominats islamistes fortament armats. Aquests grups no tenen lligams amb els Tuaregs, però van aprofitar el moment de crisi per establir-se i agafar força. A nivell polític, el president IBK va continuar al poder fins a l’agost de l’any 2020.
LR: L’any 2018, IBK va ser triat per a un segon mandat. A la primera ronda, unes set-centes meses electorals no es van poder obrir i a la segona ronda van ser cinc-centes.
BS: Entre els anys 2018 i 2019 s’intensifiquen els atacs violents per part de grups autodenominats islamistes. A més, a això se li apleguen problemes lligats al canvi climàtic, com és la desertificació del territori, que fa que sorgeixi la competició per l’accés a recursos entre diferents grups ètnics sedentaris i nòmades. Moltes persones llegeixen això com a conflictes ètnics quan en realitat es tracta d’un conflicte per l’accés als escassos recursos per part de grups que els utilitzen de manera diferent, ja siguin sedentaris o nòmades. Això afecta sobretot els Pulars i els Dogón. L’any 2019 les milícies armades van acabar amb la vida de 130 ramaders de l’ètnia Dogón.
LR: El març de l’any 2020 en plena campanya electoral per a la celebració d’eleccions legislatives el líder de l’oposició, Soumaïla Cissé, va ser segrestat al nord del país. El 30 d’abril del mateix any es van celebrar aquestes eleccions que ja portaven cert retard pels esdeveniments anteriors i no van quedar lliures de polèmica: els resultats provisionals van ser anul·lats per la Cort Constitucional que va atribuir 10 punts més al partit ja al poder. El poble malià va sortir al carrer i va començar vagues organitzades per tot el país.
BS: Arran d’aquesta situació es crea el Mouvement du 5 Juin-Rassemblement des forces patriotiques o M5-RFP. Es tracta d’una gran coalició política i de la societat civil que demana la dimissió d’IBK i que són crítics amb la gestió pèssima que té de la situació de violència estesa al nord del país. A més, ho acusen de corrupció, clientelisme i de no poder fer front als desafiaments econòmics del moment. És important destacar que un dels principals líders del M5-RFP és l’imam Dicko.
LR: Arran d’això el president IBK dissol la Cort Constitucional, però ell segueix al poder. Paral·lelament IBK reprimeix amb virulència les manifestacions on moren almenys onze manifestants. Violència policial i ús desproporcionat de la força són alguns dels balanços de les manifestacions que tenen lloc al llarg de juliol de l’any 2020. La culminació de la situació arriba el 18 d’agost del mateix any quan es produeix un motí militar i es prenen com a ostatges el president IBK i el líder de l’oposició, Soumaïla Cissé. L’endemà, el president IBK dimiteix formalment i s’estableix una junta militar encapçalada per Ba N’Daou, que havia estat ministre de Defensa.
BS: Ba N’Daou ja no continua liderant el país. Quan ell i el primer ministre estaven intentant reorganitzar el gabinet el juny de l’any 2021 sense consultar els militars, el coronel Assïmi Goita els va expulsar dels seus càrrecs i els va detenir en una base militar. Van ser posats en llibertat uns quants dies després d’haver accedit a renunciar al seu càrrec.
LR: Abans que parlem dels militars, d’Assími Goita i dels moviments de base a Mali. És important tancar aquest recorregut dels darrers deu anys al país parlant dels successos de gener de 2022. Quan la junta militar va assumir el poder a l’agost de 2020 van prometre una transició cap a la democràcia amb eleccions previstes per al 27 de febrer de 2022. Tot i això, el gener d’aquest mateix any el president Assïmi Goita va presentar un nou pla de transició fins a possiblement finals de l’any 2026 i que anul·lava els comicis previstos per al febrer. Un dels motius pels quals s’indica que no es poden dur a terme les eleccions és la contínua inestabilitat al nord i al centre del país que no assegura la possibilitat de poder obrir tots els col·legis electorals. Segons activistes basats al país aquesta decisió no comptava amb el suport dels partits polítics ni de molts moviments de joves. Tot i això, el debat actual ha pres un gir i ja no se centra en com dur a terme aquesta transició ni en les eleccions, sinó en com respondre a les dures sancions imposades per la CEDEAO i altres. Fet que també és molt rellevant per tenir en compte, però una cosa no treu l’altra.
BS: Al meu entendre per poder tenir una millor perspectiva del que està passant cal fer una distensió entre els esdeveniments. D’una banda, parlem de la junta militar liderada per Assïmi Goita. La seva inspiració panafricanista, el seu estil revolucionari —alguns militars vesteixen inspirant-se en Che Guevara o Thomas Sankar— o els seus discursos antiimperialistes amaguen una por a la resistència des de baix. Goita ho va dir obertament quan el maig de l’any 2021 va afirmar que la junta militar havia presidit —obro cita— “una consternació general marcada per la persistència de les vagues”. A tall d’exemple, el 17 de maig de 2021, la federació sindical UNTM va convocar una vaga nacional de cinc dies que va ser un gran èxit. De fet, a Bamako el 96% de les i dels treballadors cridats van participar. Les demandes eren un augment dels salaris, la creació de 20.000 llocs de treball addicionals en el servei civil i altres millores per a la gent treballadora. Després va arribar la destitució interna —que França anomena el cop del cop— i Assïmi Goita va prendre el poder. Els líders que s’inspiren en el pensament marxista no es poden convertir en líders suprems i intocables, els canvis s’han de fer des de baix i de la manera més unitària possible. Tampoc volem sectes revolucionàries al país que no tinguin en compte la nostra realitat social i cultural.
LR: Comparteixo la teva visió de lluita unitària i de la importància dels moviments de base. Les altres opcions que es presenten com a revolucionàries però que no els tinguin en compte suposaran una asfíxia per al poble. D’altra banda, l’altra asfíxia actual del poble malià estan sent les sancions de la Comunitat Econòmica d’Estats d’África Occidental (CEDEAO). Aquestes no es poden entendre sense veure que l’anunci de posposar eleccions de la junta militar ha suposat un xoc per als interessos francesos a Mali. És a dir que la pressió francesa exercida a altres estats i organismes llegits com a aliats està darrere d’aquestes dures sancions que s’han imposat no només als dirigents malians sinó a tota la població.
BS: Podem mostrar certa desconfiança en les accions de Goita i de la junta militar, i alhora estar totalment en contra de les sancions de la CEDEAO que ja reben el suport de la Unió Europea.
LR: La població de Mali és la principal afectada per aquestes sancions, ja que la base és el tancament de fronteres i l’aïllament econòmic del país. La veritable preocupació dels països que sancionen Mali no és de caràcter humanitari. Tampoc no ho són les intencions de França que reacciona així en un atac de pànic en veure tremolar la seva influència econòmica, militar i geopolítica a la regió.
BS: En relació amb això, França també vol estar a la competició per la presència territorial amb Estats Units, Rússia i la Xina. Amb això, torno al tema del coronel Goita i la junta militar, vull que parlem dels acostaments a Rússia i sobre la presència de mercenaris russos de Wagner en territori malià. De vegades em fa por viure un déjà vú, quan a tot el país i a la diàspora han tingut lloc grans manifestacions en contra de les sancions de la CEDEAO hi ha hagut una gran presència de banderes russes i d’eslògans a favor de Putin i demanant la intervenció militar russa al país. Em permeto la ironia que la bandera de França i la de Rússia tenen els mateixos tres colors —vermell, blau i blanc— només que les seves franges estan disposades de manera diferent. Un de vegades té la impressió que demanem canviar de l’imperialisme francès a l’imperialisme rus.
LR: Mentre que les accions de la junta militar no estiguin enfocades a la construcció d’un procés de pau que inclogui una transició democràtica efectiva amb la participació de tots els actors, i on els moviments de base tinguin un poder de baix cap a dalt, Mali seguirà sent un lloc on els interessos estrangers tenen un rol massa clau en la decisió del seu rumb.
BS: Això traduït a la pràctica és el continu debilitament dels moviments socials i dels sindicats, el d’una joventut que hem crescut en crisis polítiques cícliques que no aporten solucions i que veiem el nostre país en mans de potències imperialistes que operen amb el vist i plau dels nostres dirigents. Tants i tantes joves ofegats a la Mediterrània i l’Atlàntic, altres que han perdut la vida creuant el desert. En paraules del senegalès Boubacar Boris Diop cito “l’estat actual del món mostra simplement l’aterridora facilitat amb què els aparells ideològics poden tornar contra els ciutadans els seus sentiments més bells”. No deixem de clamar justícia per això, no deixem de lluitar per una Àfrica unida.
