El primer de juny del passat any, la Sala Social del Tribunal Suprem va reconèixer el dret de les prostitutes a formar un sindicat, donant així la raó a l’Organització de Treballadores Sexuals (OTRAS) en considerar que els seus membres tenen dret a sindicar-se sense que això determini “la legalitat (o il·legalitat)” de l’activitat, una decisió que correspon al Poder Legislatiu.
La sentència va ser el resultat d’un procés rocambolesc que va començar el 4 d’agost de l’any 2018 quan la Direcció General de Treball va registrar els estatuts del sindicat OTRAS, registre que es va convertir en un assumpte polèmic quan a finals d’agost es va difondre a la premsa la notícia.
Com un govern declaradament abolicionista permetia la inscripció d’un sindicat de treballadores sexuals? El més curiós és que les associacions d’empresaris i propietaris de locals estaven registrades a la DG de Treball des de l’any 2004, això sí, via sentència del Suprem.
Audiència Nacional
Com si es tractés del “Camarote” dels germans Marx, en tot aquest llarg procés han estat involucrades l’Audiència Nacional, la Comissió de Recerca de Maltractaments a Dones (CIMTM), la Plataforma 8 de Març de Sevilla, la Plataforma Estatal d’Organitzacions de Dones per l’Abolició de la Prostitució (PAP), la Fiscalia, els Ministeris de Treball i Igualtat, l’expresidenta de la Junta d’Andalusia i el president del govern. Tots ells formant un front comú abolicionista contra les treballadores sexuals.
La decisió de registrar el sindicat OTRAS el 4 d’agost de l’any 2018 va costar-li el lloc a la directora general de Treball, Concepción Pascual. La llavors ministra, Magdalena Valerio, va considerar que formalitzar la seva creació al BOE va ser “un gol per l’escaire”.
Amb menys cobertura i una setmana abans, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) presentava a Barcelona la primera secció sindical de l’Estat de treballadores sexuals. La secció sindical s’ha proposat que tots els i les treballadores del sexe de l’Estat estiguin sindicades perquè “una puta sindicada és una puta empoderada”.
Sobre aquest tema tan polèmic conversem amb Mónica Blanco, activista de llarga tradició i col·laboradora en activitats d’OTRAS.
Creus que normalitzar o dignificar la prostitució com una feina més suposa veritablement dignificar la dona o realment només dignifica la indústria del sexe?
El primer és definir-ho com a treball sexual i no prostitució, paraula que té connotacions socials de rebuig. Reconéixer que és una feina és el primer pas. Cal tenir clar que la dignitat no és a l’entrecuix, sinó que és que la persona sigui lliure per exercir mil facetes laborals. Si sóc lliure per vendre els meus coneixements per a qualsevol feina també sóc lliure per llogar el meu cos.
El que és indigne és que em treguin la possibilitat de parlar com a treballadora sexual i sí que ho facin altres dones en nom meu, i ens tractin com a inferiors i incapaces d’actuar amb un criteri propi.
I també és indigne el tracte dels poders públics que permeten que no tinguem drets i miren cap a una altra banda quan som agredides, insultades o expulsades als afores de les ciutats. El que és indigne és voler rentar la consciència d’aquesta societat només portant-nos menjar i preservatius. El que és indigne és no ser considerades grup de risc per a la vacuna de la Covid-19. El que és indigne…
Quina opinió us mereix l’afirmació de les abolicionistes que la prostitució és una forma extrema de violència de gènere?
És voler justificar la seva actitud com sigui. Violència de gènere són altres coses que ja sabem i es recullen al Codi Penal. Jo decideixo què fer amb el meu cos, no has de decidir per mi. Volen atacar el masclisme a través de nosaltres.
Com a dona m’he sentit violentada per salaris de misèria i per l’explotació laboral patida en moltes feines de les considerats “dignes”. Això sí que va ser una explotació vers la meva persona.
Les dades que es coneixen d’aplicació de la Llei Mordassa a les treballadores sexuals per “exhibició obscena” parlen de 329 multes en 18 mesos. Ha canviat alguna cosa l’actitud i el tracte de la policia amb relació als anys 80 i 90?
L’“exhibició obscena” la veiem cada dia en els nostres polítics i administradors del públic en tots els seus estaments. Veure una dona al carrer treballant és obscè?
Abans era escàndol públic i les batudes eren contínues i ara s’acarnissen amb les persones migrants. Quan recapten punitivament els nostres diners per a les arques de l’Estat, sembla que aquests diners no són immorals.
Intimiden els nostres clients per dissuadir-los amb campanyes públiques o amb multes. Hem passat de les batudes intimidatòries a les multes. Al final res no ha canviat.
Un bon exemple del diferent interès que posa la policia a reprimir les considerades diferents conductes delictives ho veiem a EUA. Segons l’Oficina d’Estadística de Justícia el 2012 hi va haver 56.000 arrestos per prostitució enfront a només 18.000 persones per violació. Les xifres estimades per aquesta oficina de violacions superen les 248.000.
Sembla que dins de l’avantprojecte de llei del Govern de llibertat sexual hi ha recuperar el castigar la terceria locativa o lucre per llogar un local o habitatge on es prostitueix una persona. Com afectaria això les treballadores sexuals que comparteixen casa? I a les treballadores sexuals migrants que tenen dificultats d’accés a habitatge i necessiten companyes amb habitatge per poder treballar?
Com que no poden prohibir la llibertat de moviments de les treballadores sexuals al carrer, tracten que tot el que es relacioni amb nosaltres sigui penalitzat. La inclusió de la terceria locativa farà que la nostra situació sigui crítica i ningú no vulgui llogar-nos res per por de les multes, empobrint encara més les dones, promocionant la clandestinitat, fomentant les màfies i fent-nos dependents dels propietaris dels locals i, a més, sense drets laborals.
L’aplicació del model suec de criminalitzar el client no només suposa una disminució d’ingressos, sinó també un major perill i inseguretat a l’hora de treballar?
La criminalització del client suposa per a nosaltres no només més dificultats per guanyar-nos la vida, sinó el risc afegit que el client cerqui llocs allunyats de la intervenció policial; llocs on estem més indefenses.
Som les noves esclaves socials de certes ideologies hipòcrites que ni tan sols deixen que ens expressem en els fòrums de debat com va succeir l’any 2019 a la Universitat de la A Coruña. O l’estigmatització soferta quan participem a les manifestacions del 8 de març. Així es fomenten les màfies i ho saben.
A les discussions i debats tant interns com externs en què he participat, el model que en general gaudeix de més acceptació és el de Nova Zelanda de despenalització i que dóna a les treballadores sexuals la possibilitat d’autoorganització, i, sobretot, d’actuar com a interlocutores en totes les elaboracions legals.
L’única crítica que hi podria haver és que no permet a les migrants ser treballadores sexuals.
L’Estat capitalista que genera precarietat, com afirmen les abolicionistes de la indústria del rescat, pot donar una sortida real a les treballadores sexuals que volen deixar la prostitució?
Em sembla perfecte que es pugui triar entre estar o no a la feina sexual, però les sortides són: una renda mínima que no dóna gairebé ni per menjar i escasses o nul·les sortides laborals.
Entrevista realitzada per Xoán Vázquez, militant de Marx21.
