ES CA

Roudy Joseph

L’existència d’un racisme molt estès i amb expressions polítiques i institucionals és innegable.

Alhora, a tots els nivells de la vida nacional, s’ha desenvolupat un negacionisme. Moltes vegades aquest empra la pregunta retòrica: Com hi pot haver racisme en una societat mestissa?

Un estudi realitzat per l’Acadèmia Dominicana d’Història, conjuntament amb la National Geographic Society i la Universitat de Pennsylvania, l’any 2016, va estimar que la població dominicana posseeix de mitjana un 49% d’ADN d’ancestres africans, un 39% europeu i 4 % indígena. Al cens del 1950 i l’enquesta d’autoidentificació racial de l’any 2006, el 87% de la població es va identificar com a mestissa o negra.

Aquesta majoria d’ascendència africana ha intentat ésser negada per la burgesia i els seus intel·lectuals. Durant la dictadura de Trujillo, es va fer més sistemàtic l’esforç oficial per exaltar l’herència hispana, identificar allò mestís amb allò indi i rebutjar la negritud. Segons l’historiador Frank Moya Pons, des del segle XIX hi ha registres de la tendència de la població dominicana mestissa a negar la seva ascendència africana.

Dins aquest constructe ideològic va tenir un rol important l’odi a tot allò relacionat amb Haití, nació que reivindica l’herència africana, amb una població negra, i amb el qual la classe dominant dominicana des dels seus inicis va tenir un gran ressentiment per l’abolició de la esclavitud i la reforma agrària dutes a terme durant els anys 1822-44, quan es va unificar en un sol Estat tota l’illa. Aquest és l’origen de l’antihaitianisme actual.

Neteja ètnica

La Masacre del Perejil és una de les fites del racisme oficial dominicà. L’octubre del 1937, Trujillo va ordenar una campanya genocida de neteja ètnica contra la comunitat haitiana a la frontera. El canceller trujillista, Balaguer, va reconèixer 17 mil morts, altres estimacions arriben a les 30 mil víctimes, entre els quals hi va haver moltes persones de pell negra dominicanes.

La política dictatorial de “blanquejament” de la població dominicana va incloure l’estímul a la immigració europea i de l’Orient Mitjà. La propaganda racista va seguir sota el dictador dels anys 1966-1978, Joaquín Balaguer. El pamflet “La Isla al Revés” és reivindicat pels sectors nacionalistes i d’ultradreta.

Fins a l’any 2011, la cèdula d’identitat incloïa un apartat per indicar la raça, i l’opció més comunament adoptada era la d’indi.

Durant l’ocupació nord-americana d’Haití i la República Dominicana, a la primera meitat del segle XX, es comença a desplaçar milers de treballadors haitians per treballar als canyars de les empreses ianquis a la República Dominicana, sempre súper explotats i discriminats.

Posteriorment les dictadures recolzades per EUA a Haití, i les crisis socials i econòmiques, van induir més persones haitianes a emigrar a la República Dominicana, sempre treballant amb pitjors salaris i amb menys accés a la seguretat social. Sota el principi legal d’Ius soli la seva prole adquiria la nacionalitat dominicana en néixer al país. Però els racistes van fer servir el vell argument trujillista sobre una suposada “invasió silenciosa” d’immigrants, per atacar la població dominicana d’ascendència haitiana.

Apatrídia

Sota el govern del Partido de la Liberación Dominicana, de centredreta, el Tribunal Constitucional l’any 2013 va dictar la sentència 168-13, que va treure la nacionalitat al voltant de 200 mil persones dominicanes d’ascendència haitiana, eliminant l’Ius soli de manera retroactiva.

La sentència va ser qualificada de “genocidi civil” pel periodista Juan Bolívar, avui ambaixador dominicà a l’Estat espanyol. Tot i que va ser una decisió durament criticada a nivell internacional i enfrontada amb mobilitzacions de la joventut que va quedar en situació d’apatrídia, el govern de Danilo Medina va dir que l’havia d’acatar. Idèntica posició va assumir l’actual govern del Partido Revolucionario Moderno.

Amb total impunitat, van proliferar amenaces contra intel·lectuals, periodistes i activistes que denunciaven el caràcter racista de la sentència. Enmig d’aquesta agitació feixista va passar un crim que difícilment s’esborrarà de la memòria de la comunitat haitiana i domino-haitiana. Al febrer de 2015, va ser trobat el cadàver de Jean Claude Harry “Tulile” penjat d’un arbre en un parc públic de Santiago. Aquest crim, sens dubte racista, no va ser investigat.

Persecució

Abinader en el seu primer any de govern va anunciar: la construcció d’un mur fronterer; la persecució dels que arrendin habitatges o brindin transport a immigrants sense visa vigent; la negació a l’accés a hospitals; exigir a les empreses acomiadaments de treballadors haitians per a “nacionalitzar la mà d’obra”; i deportacions massives, incloent-hi l’expulsió de dones embarassades.

Discursos que en altres països són emprats exclusivament per feixistes declarats, com presentar a la migració com una amenaça “racial” a la seguretat nacional i a la sobirania, a República Dominicana són emprats per tota la centredreta i gairebé tots els mitjans de comunicació privats.

Aquest racisme que cerca perpetuar les desigualtats socials ancorades des de temps colonials segons el color de la pell, és funcional a la súper explotació dels treballadors migrants. Però enfronta una resistència creixent. Consolidar un front antiracista per enfortir la lluita és un dels reptes del moviment.


Roudy Joseph és activista del col·lectiu #HaitianosRD.