Jesús Melillero
Melilla està situada al nord d’Àfrica, enclavada al cor del Rif. No és al costat de Ceuta com moltes vegades es creu a la Península —gairebé 400 km separen les dues ciutats— i és a més de 200 km de Málaga. Constitueix un semienclau —territori d’un Estat envoltat per un altre excepte per una zona que dóna al mar— situat al nord del Marroc, a 50 km d’Algèria.
Melilla és una ciutat que va entrar a formar part de la Corona espanyola l’any 1497. Segons la història oficial, la ciutat es trobava deshabitada en el moment en què un mercenari espanyol, Pedro de Estopiñán, va reclamar el territori del que seria la ciutat .
Cal recalcar que hi ha debat al voltant de la figura d’aquest personatge històric, que els més acèrrims espanyolistes consideren un heroi i formacions polítiques com Coalició per Melilla (CpM) —escissió del PSOE als 90, formada principalment per gent rifenya i actualment primera força política del govern tripartit local— no reivindiquen ni expressen homenatge de cap mena.
L’estatus polític de la ciutat no ha canviat des del segle XV, encara que sí les seves dimensions. Melilla va servir al seu moment com a base de suport per a la colonització del Rif per part d’Espanya. L’any 2021 es van complir 100 anys de la Batalla d’Annual, que va ser una victòria anticolonial dels rifenys sobre el colonialisme espanyol.
Avui, Melilla continua tenint un paper imperialista, representant l’Europa Fortalesa que esprem el continent africà, eleva les tanques i reprimeix les persones que fugen del saqueig que les potències occidentals, en connivència amb les elits africanes, en fan.
Amb aquest breu context històric i geogràfic ens podem acostar a entendre la demografia actual de la ciutat. Més de la meitat del cens, d’uns 90.000 habitants, és musulmana —en el sentit cultural, sigui creient o no— d’origen rifeny. Una mica menys de la meitat és cristiana d’origen peninsular, a més a més de la presència d’una petita comunitat jueva, gitana i algunes famílies d’origen hindú. Tot en 12 quilòmetres quadrats.
Rifeny
A Melilla es parla una varietat de les llengües berbers anomenat rifeny o chelja.
És una llengua parlada entre 6 i 7 milions de persones del nord d’Algèria i el Marroc, així com per comunitats de la diàspora rifenya a l’estranger, com és el cas dels Països Baixos. A Melilla constitueix la llengua materna de més de la meitat de la població de la ciutat, encara que no hi ha mesures per a la seva promoció ni ús a les institucions públiques. Es troba, doncs, en una situació de diglòssia: una situació d’inferioritat d’una llengua respecte a una altra quan comparteixen un territori, quedant l’altra llengua inferioritzada, limitada a l’ús oral o familiar.
Al Marroc, arran de les revoltes a diferents països àrabs l’any 2011, se li ha donat més reconeixement, encara que ja s’ensenya a les escoles des de l’any 2003 o a Algèria des dels 90.
En el cas de Melilla, arran de l’Estatut d’autonomia de l’any 1995 —que va posar fi a l’administració de la ciutat nord-africana per part de la província de Màlaga— es parla a l’article 5 punt h del Títol Preliminar “La promoció i estímul dels valors de comprensió, respecte i estimació de la pluralitat cultural i lingüística de la població melillenca”, encara que sense fer una referència específica al chelja.
L’Estat espanyol també ha signat declaracions a nivell europeu com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa que implicaria una protecció real d’aquesta llengua.
Tot això no deixen de ser declaracions d’intencions, com quan a la Constitució espanyola es parla del dret a un habitatge digne o a una feina.
És cert que hi ha programes de la televisió local en chelja o fins i tot s’ofereixen cursos presencials o en línia per apropar-se a aquesta llengua, però més enllà d’això el chelja és ignorat. No hi ha rètols ni cartells a la ciutat en aquest idioma ni hi ha el dret a ser atesos a l’administració pública en la seva llengua materna.
No s’espera la cooficialitat ni ningú no la demana, a nivell de moviment social, de gent organitzada. Ni tan sols la CpM, que més enllà de fer declaracions institucionals a l’Ajuntament o al Congrés o al Senat a través de Compromís o altres partits regionalistes d’esquerres, el que fa és demanar un reconeixement i/o promoció de la chelja. Dit això, dins de la setmana de celebració del Yennayer —any nou amazic— s’ha anunciat la creació de grups de treball per a la promoció del rifeny.
Si la CpM o un altre partit demanés la cooficialitat de manera oberta serien titllats d’antiespanyols, amb el que això comporta en una ciutat com Melilla. Ja de per si, si ets “moro” has de reafirmar constantment la teva espanyolitat, perquè fins i tot a la teva terra no siguis titllat d’estranger. És important remarcar que ni la CpM ni cap agent social organitzat qüestiona l’status quo de la ciutat ni pretén una integració al Marroc; una cosa també comprensible pel tracte que aquest darrer país dóna a la seva pròpia població rifenya.
En vista de tot el que s’ha exposat, s’entén l’absència de la chelja al sistema educatiu.
No existeix ni tan sols una assignatura optativa a què l’alumnat pugui accedir si així ho escollís la família. I si bé és cert que els docents no imposem la llengua amb què l’alumnat s’expressa als esbarjos o al carrer, a nivell institucional la prevalença del castellà fa que, encara que la llengua materna de molts nens i nenes sigui el chelja, optin de manera natural per lús del primer.
Anys 80: la lluita per la dignitat
La llengua hauria de ser un dret civil més, no s’hauria de veure com una cosa que porta a la divisió i a l’enfrontament, sinó com a patrimoni d’una ciutat que s’autoanomena la Ciutat de les Quatre Cultures.
Però com passa amb qualsevol dret democràtic, la seva consecució només vindrà com a fruit d’una lluita que involucri la gent corrent. A Melilla mai no va existir una legislació que legalitzés la segregació com a la Sud-àfrica de l’Apartheid o a l’Estats Units dels anys 50. No obstant això, el sotmetiment i la marginació de la població d’origen rifeny era una realitat. Tot i haver nascut o portar molts anys a la ciutat, aquesta població no tenia directament la nacionalitat espanyola, i amb això patia la mancança total de drets: a l’educació, a viatjar lliurement o a treballar a l’administració pública.
El 1985, ja amb el PSOE al poder, s’estableix la Llei d’Estrangeria. De facto, aquesta llei establia que els habitants musulmans de Melilla d’origen rifeny eren estrangers que podien ser expulsats si no regularitzaven la situació administrativa.
Eren ja aleshores milers de persones, en una població que s’havia anat incrementant al llarg del segle XX, a causa de diversos factors. Moltes persones es van establir a Melilla a la dècada de 1940, després de ser utilitzades per Franco com a força de xoc contra la Segona República a la Guerra Civil, i hi va haver un altre influx després de la independència del Marroc el 1956. Sovint no tenien opció sinó construir infrahabitatges insalubres a la perifèria de la ciutat, com l’anomenada Cañada de la Muerte.
La gent es va començar a autoorganitzar. Com en tots els moviments de masses, la qüestió del lideratge hi era, amb Aomar Dudu com a màxim exponent. Militant socialista i primer musulmà de Melilla amb estudis universitaris, va ser expulsat del seu treball a l’administració pública a causa de l’organització de les protestes. Amb el seu article “Legalizar Melilla”, publicat a El País el mateix any de la promulgació de la infame Llei d’Estrangeria, va cridar l’atenció sobre la situació de marginalitat de gran part de la població de la ciutat.
El 23 de novembre d’aquell any 1985, va tenir lloc una de les manifestacions més grans de la història de Melilla fins llavors, amb més de 6.000 assistents. No va ser producte d’una maniobra o un engany des de dalt, sinó deguda a la pròpia autoorganització des de baix, amb la creació de comitès de barri que van fer una gran feina de conscienciació, com explicava Abdelkader Mohamed Alí, un dels organitzadors de la mobilització en un reportatge sobre la ciutat autònoma publicat a El País Semanal l’any 2010.
Com passa a totes les revoltes, l’acció crea la reacció, i dues setmanes després, el Dia de la Constitució, milers de melillencs d’origen peninsular van acudir a una contramanifestació a propòsit d’aquest moviment pels drets civils. De sobte el moro, la mora, la noia que et neteja la casa o el jove que explotaven, impunement, reivindicaven dignitat i tenir els mateixos drets que tens tu.
El moviment pro drets humans va estar fortament perseguit, infiltrat pels serveis de seguretat espanyols, en uns anys en què el secretari d’Estat era Rafael Vera, que fins i tot va visitar la Cañada aquells dies. El líder del moviment va acabar autoexiliat al Marroc, no tornant mai a residir a la seva ciutat.
No obstant, el moviment va triomfar. Almenys legalment, les i els melillencs d’origen rifeny van aconseguir tenir els mateixos drets que els d’origen peninsular. La generació nascuda als anys 80 i posteriors s’ha beneficiat dels resultats d’aquesta lluita, podent accedir a la sanitat, a l’educació i fins i tot a llocs polítics de rellevància, com ara la Subdelegació de Govern o l’Ajuntament de la Ciutat.
Però molts problemes persisteixen. Un 30% de la població de la ciutat es troba en situació de pobresa o exclusió social, estant la majoria d’aquestes persones concentrades en barris de majoria musulmana, com la Cañada o el Monte de María Cristina. Gairebé 40 anys després, la igualtat formal encara no s’ha transformat en una igualtat real.
Llengua i mobilització social
Des del meu punt de vista com a docent resident a la ciutat, crec que la valoració que es fa de la cultura rifenya i en aquest cas del chelja, és com una cosa vulgar, una mica de segona, una cosa que no cal respectar, valorar o promocionar. En conseqüència, la gent més jove així ho entén també, per més que ho parli a l’àmbit familiar.
Però els fets esdevinguts el 1985 posen de manifest que quan sembla que no passa res, el malestar s’hi acumula i acaba esclatant amb la irrupció de la gent corrent a l’espai públic. La llengua és alguna cosa més, un element galvanitzador que podria estar present en els moviments socials que vindran.
