Jesús M. Castillo
La Bahía de Cádiz pateix un fort procés de desindustrialització durant les últimes dècades.
S’han tancat nombroses fàbriques com les que Delphi (tancada a 2007), Visteon (tancada a 2011), Gadir Solar (tancada a 2012), Tabacalera-Altadis (tancada a 2014), LTK (tancada a 2020) i Airbus-Puerto Real (en procés de tancament actualment).
Aquest procés de desindustrialització comporta taxes de desocupació superiors al 20% i que el 90% de la feina de la Badia depengui del sector serveis. Aquesta aposta pel turisme està obligant molta gent treballadora a emigrar a la recerca de feina i condicions laborals dignes. El procés de desindustrialització que pateix la Bahía de Cádiz no és exclusiu d’aquesta comarca andalusa, sinó que s’emmarca en una estratègia de les classes dirigents de l’Estat espanyol i la Unió Europea per a tota Andalucía.
Aquestes classes dirigents tracten Andalucía com un territori perifèric i subaltern políticament i econòmica en què aposten, principalment, pel sector turístic i per poca indústria però amb forts impactes socioambientals, com la relacionada amb la mineria.
Les lluites socials no han parat de succeir-se a la Bahía de Cádiz en aquest context de desindustrialització, atur i precarietat. S’han succeït denúncies a la Inspecció de Treball, manifestacions, marxes de protesta i vaga a empreses concretes, sectors econòmics i generals. Les plantilles del sector del metall han tingut el protagonisme en aquestes lluites en defensa de la feina i condicions de treball dignes.
Exemples d’aquestes lluites sindicals han estat les desenvolupades per les plantilles de les drassanes des de la meitat del segle XX. Així, amb les drassanes al capdavant, el sector del metall a Cadis va cridar nombroses vagues sectorials que, com la de l’any 2018, van aconseguir èxits parcials en frenar acomiadaments i millores de les condicions laborals.
Recentment, denúncies per incompliment del conveni col·lectiu van portar a imposar sancions una trentena d’empreses de la indústria auxiliar del Metall, malgrat la lentitud de la Inspecció de Treball.
En aquest context, tots els sindicats del sector del metall, que agrupa uns 20.000 treballadors i treballadores a la Badia, van cridar a una vaga indefinida al sector el passat 16 de novembre de 2021.
Majoritari
Les reclamacions principals d’aquesta vaga era incloure una pujada salarial del 2-3% (segons l’IPC) a la renovació del conveni col·lectiu que no sigui per a més de 2 anys. És important destacar que els salaris en sectors clau de l’economia com el del metall a Cádiz solen marcar la tendència dels salaris d’altres sectors productius.
La vaga va comptar amb un seguiment molt majoritari (superior al 98%, segons els sindicats) i amb un suport generalitzat entre la gent treballadora de la Badia. Aquest suport social es va plasmar, per exemple, a les concorregudes manifestacions que es van celebrar durant la vaga, a les quals van acudir gent treballadora de tota la Badia, més enllà del sector del metall.
El gran suport social vers la vaga va ser fruit de la consciència de classe de molta gent treballadora i d’un cansament generalitzat per les altes xifres de desocupació, precarietat laboral i vital.
Precarietat
Una precarietat relacionada amb la privatització de serveis públics, com la sanitat i l’educació, amb grans dificultats per accedir a un habitatge digne, amb la pèrdua de poder adquisitiu fruit dels baixos salaris i la pujada de la inflació, i amb una taxa elevada de emigració econòmica forçada. Precarietat que encara és més sagnant si es compara amb els beneficis multimilionaris dels més rics, en un context de desigualtat creixent.
Durant la vaga, els piquets van dur a terme nombroses accions d’informació i, a la tradició de lluita sindical a la zona, talls de carreteres. Barricades amb fogueres de pneumàtics que van augmentar per defensar-se de les càrregues policials amb pilotes de goma.
De fet, les mobilitzacions dels vaguistes van trobar una resposta desproporcionada per part de la policia nacional i la guàrdia civil que va arribar a mobilitzar, fins i tot, una tanqueta blindada contra els vaguistes.
El Govern Central del PsoE i UP és conscient que les lluites reeixides són contagioses, especialment en un context de desigualtat creixent, per la qual cosa es va afanyar a reprimir les mobilitzacions.
Alhora, tots dos governs, el central i l’andalús del PP, pressionaven les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, que negociaven el conveni col·lectiu amb els empresaris, perquè arribessin a un acord com més aviat millor.
La vaga indefinida es va desenvolupar durant 9 dies fins que les burocràcies sindicals van arribar a un acord amb la patronal. Acord que preveu un nou conveni de 3 anys de durada (amb retroactivitat de 2 anys després del seu venciment) en què es recull una pujada salarial mínima d’un 2% fins a l’any 2024, amb mecanismes de compensació parcials (fins a un 80%) amb l’IPC.
A més, el pacte recull la creació d’una comissió de seguiment del conveni, entre patronal i sindicats, que es reunirà cada tres mesos. Aquest acord va ser ratificat en assemblees de plantilla a la majoria dels centres productius en vaga.
Tot i això, els sindicats CGT i CTM, absents a la taula de negociació, no van desconvocar la vaga en rebutjar l’acord. Per a aquests sindicats la pujada salarial és insuficient ja que suposa un minvament real en els salaris respecte a l’IPC. Aquesta vaga indefinida del sector del metall de la Bahía de Cádiz ens mostra, una vegada més, que la unitat fa la força i que quan la classe treballadora es mobilitza amb força té la paella pel mànec i, per tant, ocupa el centre de l’actualitat política i econòmica.
Burocràcies
D’altra banda, aquesta vaga ha tornat a mostrar el paper de les burocràcies sindicals que ocupen una posició intermèdia entre les plantilles i la patronal.
Aquesta posició de compromís els porta, per justificar la seva existència davant les dues parts en conflicte d’interessos permanent, a vehicular la lluita de les plantilles que representen per aconseguir avenços parcials que siguin assumits per les patronals sense costos elevats.
Així, aquesta vaga assenyala la necessitat de superar les burocràcies sindicals en el control interessat de les lluites socials si volem assolir les millores laborals i els canvis polítics que fan falta en pro d’una societat més justa i igualitària.
