Natalia Leiria Dantas
«Parlar-li algú en un idioma que entén permet arribar al cervell, però parlar-li en la llengua materna significa arribar al seu cor» (Nelson Mandela)
Aquest text és un breu relat personal i intimista. Està escrit a partir de la meva vivència com alumna a una escola pública catalana, amb la particularitat d’haver nascut a Catalunya, sent filla de la migració extracomunitària i sense més familiars europeus, és a dir, algú que no ha tingut la transmissió intergeneracional de la llengua catalana.
Identitats
Comencem parlant sobre la meva identitat o per què no? “les meves identitats”.
Sóc filla de migrants brasilers, que van venir a Barcelona als anys 80/90. Vaig néixer a Barcelona el 1997, una ciutat on, passejant pels seus carrers, podem escoltar més de 300 llengües diferents. Sí, aquí hi conviuen centenars de llengües i cultures; cosa que confereix a la meva ciutat un valor enorme, un patrimoni immaterial singular, perquè cada idioma que es parla aquí permet llegir el món d’una forma pròpia, diferent de les altres, amb la seva cosmovisió particular que és el fruit de diversos processos històrics i socioculturals de tota la gent que vivim a Catalunya.
El català —la llengua pròpia de Catalunya— juntament amb tota aquesta riquesa sociolingüística i cultural, va configurant, a poc a poc, un espai d’identificació ja sigui simbòlic i/o material, on he crescut i, ara, percebo el món i el seu entorn.
A casa
A casa nostra s’ha parlat sempre en portuguès entre la meva mare, la meva germana i jo, i en castellà en parlar amb el meu padrastre. Mai no hem tingut l’oportunitat de conviure amb els nostres avis o altres familiars per acostumar-nos a parlar i escoltar en el nostre idioma matern.
La nostra mare sempre ens va parlar en la seva llengua materna, que alhora va passar a ser la nostra. Amb la transmissió de la llengua a casa, dins de nosaltres va créixer un sentiment d’arrelament i afecte pel portuguès i pel Brasil, així com per la Cultura, el Menjar, la Història i principalment per la Música popular brasilera.
El fet que a la nostra criança la meva mare donés especial importància a l’aprenentatge correcte i “exhaustiu” del portuguès ens va proporcionar, a la meva germana i a mi, moltes experiències essencials, que altrament haguéssim estat privades. Per exemple: poder relacionar-nos i parlar amb els nostres germans, cosins, oncles i avis en la nostra llengua; llegir el nostre còmic favorit “Turma da Mônica”, i moltes tardes interminables cantant a tot pulmó les cançons de Caetano Veloso, Chico Buarque i Marisa Monte.
Recordo que, en adreçar-me a la meva mare en castellà o català, ella ens demanava que ho féssim en portuguès amb la famosa excusa de no entendre’ns. També recordo les infinites correccions que ens feia en parlar en portuguès, principalment a mi, sobre vocabulari, frases fetes, i fonètica!
Aleshores jo no entenia per què ens insistia tant que llegíssim els centenars de llibres en portuguès que es va portar del Brasil, que nosaltres escrivíssim en portuguès les cartes a la família o que sentíssim cançons en portuguès.
Ara comprenc i comparteixo plenament el que va intentar i finalment va aconseguir la meva mare. La dificultat que trobava era òbvia: era l’única referència d’aquesta llengua per a dues nenes que vivien en un entorn on es parlaven altres llengües. Gràcies a ella, fins avui a casa és un entorn on predomina el portuguès, la meva germana i jo el parlem entre nosaltres de manera espontània i natural, i òbviament amb la nostra mare. És més, si una se’m dirigeix en una altra llengua em produeix una sensació estranya, i li demano que canviï.
A casa coexisteixen en perfecta sintonia i amistat la meva llengua materna i el castellà. Exemple típic eren els sopars, en què en una frase barrejava les dues llengües si em volia dirigir al meu padrastre, o a la meva mare o a la meva germana.
Pati (L’esbarjo)
Vaig estudiar a l’escola pública catalana dels tres fins als dotze anys. Allà vaig fer les meves primeres amistats. Amb la majoria parlava en castellà, com amb la meva millor amiga Irene (amb família de Navarra). A la meva escola hi havia nens i nenes de moltes nacionalitats, alguns van emigrar molt petits i altres van néixer aquí: colombians, equatorians, brasilers, xinesos, marroquins, peruans, etc.
Al pati jugàvem a molts jocs, la majoria en castellà: el “Pilla-pilla”, l’“Escondite”, la “Gallinita ciega”, “Polis y cacos” o les cançonetes per saltar a la corda. Recordo el “Pica-Paret”, un dels pocs jocs que jugàvem en català. Als passadissos sentia principalment castellà i a classe un popurri de llengües i, principalment, allò que sonava a una espècie castellà catalanitzat o un català castellanitzat, depenent de la llengua predominant en els altres entorns de l’alumnat.
L’Educació té un paper molt important en la promoció del coneixement i respecte entre les diferents cultures. I és al pati escolar on es poden veure i analitzar situacions de discriminació i prejudicis per les que passa l’alumnat migrant, provocades per factors, personals, familiars, escolars, socials i estructurals, a causa de la manca de recursos públics.
Per això penso que compartir un idioma local ens anivella a totes, almenys a l’espai de comunicació i afirmació d’idees, ens dóna recursos propis per superar i compensar els desafiaments i les dificultats que passem.
L’aprenentatge (i l’esforç)
La llengua vehicular de l’escola era el català, les classes es feien majoritàriament en català, excepte les classes de castellà i anglès.
El professorat ens demanava que parléssim en català durant les classes, sobretot i especialment durant l’assignatura de català. En cap moment se’m va tractar malament per no parlar-ho a classe o als passadissos. Si demanava en castellà anar al bany, o torn per parlar a classe o una explicació sobre el que estàvem donant a classe, la resposta solia ser “intentem parlar català a classe, si us plau”.
El fet de no estudiar més assignatures en castellà no ha influït negativament en el meu aprenentatge del castellà, de fet, no ha provocat que no sàpiga parlar-ne, llegir-lo o escriure’l a la perfecció. Tot al contrari; després de dotze anys d’immersió lingüística, havent estat alfabetitzada un noranta per cent en català, si tinc algun tipus de dèficit en una llengua és sens dubte al català.
Aquest exemple mostra la importància i la necessitat d’un entorn catalanoparlant a les escoles, sobretot si parlem de l’alumnat que a casa parla altres llengües, com ha estat el meu cas.
Fent una mirada enrere, durant tota la meva infantesa, el català i el portuguès van tenir un paper molt semblant: totes dues eren llengües minoritàries en relació amb l’entorn. Amb totes dues vaig tenir sentiments trobats o vaig sentir avorriment en algun moment, per les correccions que rebia per part dels grans en dir un castellanisme i per l’obligació de parlar-les encara que no recordés alguna paraula. Totes dues intentant emergir i consolidar-se en contraposició al castellà que naturalment apareixia en allò quotidià.
Una altra volta de rosca
Dels dotze als divuit anys, ja amb un total domini de tres llengües (portuguès, català i castellà), vaig dir a la meva mare que volia estudiar l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i el Batxillerat a la “Scuola Italiana di Barcellona” i el “Liceu Italià di Barcellona Edoardo Amaldi”. Això significava una immersió lingüística addicional; però d’aquella vegada, sense referència familiar o local que m’ajudés.
A diferència de l’escola catalana, ningú no va qüestionar mai la necessitat d’impartir totes les matèries en italià, tot i estar en territori espanyol. De fet, l’italià per a l’alumnat era com el portuguès i el català per a mi una llengua parlada en àmbits reduïts.
De la mateixa manera que a l’escola catalana, a l’escola italiana els professors ens demanaven que parléssim en italià a les classes per fomentar la immersió, ja que el castellà ja es parlava al carrer i entre l’alumnat.
Gràcies a la immersió lingüística, en tres mesos ja entenia, als dos anys ja parlava i escrivia amb fluïdesa i als quatre anys la professora ens manava parafrasejar els versos de Dante Alighieri, en italià original. Amb això vull dir que, sí que és una meravella llegir Luigi Pirandello i veure les pel·lícules de De Sica sense traduccions, també ho és llegir Montserrat Roig o Mercè Rodoreda en el seu idioma original.
I és que, sense una real immersió lingüística, a l’ambient majoritàriament castellanoparlant en què vivim, l’alumnat no acaba de consolidar el seu aprenentatge.
Conclusió
Totes les llengües que domino són una riquesa i un coneixement que he tingut la sort d’adquirir a la meva infantesa, amb menys dificultat que la que tindria si em posés a aprendre-les avui.
Sempre m’han considerat “l’espanyola”, al Brasil, i “la brasilera”, a l’escola. De fet, és interessant reflexionar sobre aquest conflicte intern que em feia plantejar-me “però i jo, d’on sóc?”. Per resoldre aquesta pregunta, les llengües tenen un paper essencial. El català ha suposat un llaç entre el lloc on he nascut i crescut. D’alguna manera m’ha ajudat a entendre i a defensar que haver estat escolaritzada en aquest idioma no m’ha tret res, no m’ha privat de temps, relacions personals ni oportunitats; al contrari, ha sumat, i molt. El que em senti brasilera i parli català no treu que també sigui catalana i parli portuguès.
Tinc múltiples identitats, gràcies també a tots els meus idiomes. Això m’enorgulleix i ens hauria d’enorgullir totes com a societat.
Aquest text apareix, lleugerament retallat, al Butlletí 36 de Marx21, 15/01/2022
