Suplement especial: 08/01/2022
El nostre menjar: els seus beneficis
Capitalisme, alimentació i agricultura
Un sistema de malbaratament i podridura
Canviar la dieta o canviar el sistema
La carn causa el caos climàtic?
Baixar aquest suplemento en PDF para imprimir:
a casa (DIN A4) en una copisteria (DIN A3/A4)
Capitalisme, alimentació i agricultura
Un informe nou publicat per l’Organització Mundial de la Salut analitza els possibles orígens del coronavirus.
Tots aquests informes apunten cap a la mateixa conclusió: que la producció d’aliments, amb ànim de lucre, ha portat a l’origen d’un virus mortal.
Al seu fullet sobre capitalisme i alimentació, Amy Leather sosté que la Covid-19 no és una anomalia. Amb els sistemes alimentaris actuals, és probable que els virus més mortals es transmetin als humans.
L’agricultura industrialitzada col·loca una enorme quantitat de bestiar en espais reduïts. Aquests animals es crien així per produir els màxims beneficis.
Malalties
Sovint, la manera com es crien els deixa amb un sistema immunològic feble, de manera que quan un virus colpeja, es propaga i pot mutar fàcilment.
L’expansió dels espais humans en hàbitats d’animals salvatges també ha portat a un contacte cada cop més estret amb les seves malalties.
L’afany de lucre del capitalisme es produeix a costa de les persones, dels aliments i del planeta.
Això vol dir que l’expansió i la industrialització de la producció mundial d’aliments té conseqüències mortals. No només condueix a virus mortals, sinó que també condueix a la fam generalitzada, a la mala salut i a l’augment de l’obesitat.
El capitalisme impulsa les empreses a competir i innovar constantment per garantir que continuïn obtenint guanys.
Es produeixen suficients aliments perquè cada persona al món pugui rebre 3.000 calories al dia. No obstant això, milions de persones moren de fam cada any, mentre milions de tones d’aliments es malbaraten.
Fins i tot els aliments que consumim no tenen gran part del seu valor nutricional, perquè l’han reemplaçat per additius i conservants.
A més, hi ha la qüestió de la vinculació del sistema alimentari mundial amb el canvi climàtic i els desastres ambientals. El sistema alimentari mundial en la seva forma actual està deixant profundes cicatrius al planeta.
Desforestació
Molts dels processos utilitzats en la producció d’aliments —com l’ús de pesticides, fertilitzants i envasos de plàstic— depenen en gran mesura de la indústria dels combustibles fòssils.
L’agricultura a gran escala ha provocat l’eliminació de nutrients del sòl i la desforestació.
Marx i Engels tenien clar que els humans formem part de la natura, no hi estem per sobre. Per a les i els marxistes, la societat humana està indissolublement lligada al món natural.
Els éssers humans sempre hem tingut un impacte al medi ambient, però aquest ha estat completament transformat pel capitalisme.
Dins del sistema capitalista, el planeta és un recurs més a explotar.
Per a moltes persones, el que mengem és una qüestió profundament personal. Això està recolzat per la freqüència amb què la classe dominant culpa individualment les persones més pobres de tenir hàbits alimentaris poc saludables.
I altres diuen que fer canvis a les nostres dietes, com tornar-nos vegans, és la millor manera de reduir les emissions i salvar el planeta.
Però és clar que per alterar fonamentalment un sistema alimentari trencat hem d’organitzar una resposta col·lectiva.
Els moviments dels darrers anys, com les vagues i les protestes climàtiques, han identificat les grans empreses com les que més contribueixen al canvi climàtic.
Per a la salut dels éssers humans i del planeta, necessitem un tipus diferent de sistema alimentari, un que estigui lluny de les mans de les corporacions.
I per tenir un sistema alimentari que realment satisfaci les nostres necessitats, necessitem un sistema socialista que posi la gent corrent a càrrec de la producció d’aliments.
El negoci vegà
Simon Basketter, Socialist Worker, 12/01/2019
A partir d’octubre, quan aparentment comença el Nadal a nivell comercial, els capitalistes gasten una fortuna creant una bombolla d’irrealitat: les preocupacions poden esperar, el formatge i els Baileys no tenen calories.
I per passar un bon Nadal cal, en primer lloc, augmentar els deutes, que ja eren de per si mateix una preocupació, comprant més coses.
Després, al gener, passa una cosa semblant. Se’ns anima a examinar la nostra cintura, la nostra consciència i determinació. Any nou, nou començament, nou jo.
El més important és una nova oportunitat de vendes. Aleshores, els xefs famosos que mostraven com cuinar banquets comencen a vendre llibres que advoquen per la fam.
L’última gran novetat és Veganuary (“Veganero”). Ens el presenten com un desafiament anual dirigit per una organització sense ànim de lucre del Regne Unit que promou i educa sobre el veganisme, encoratjant les persones a seguir un estil de vida vegà.
En realitat, és una campanya de màrqueting molt apreciada per les grans empreses d’alimentació que han produït totes les escombraries que és el que va emmalaltir a la gent al començament. Ara volen vendre més de les mateixes escombraries, però a base de plantes.
És un cercle perfecte de guanys: ven el problema i després ven la suposada solució.
Identificar
La decisió d’un individu de tornar-se vegetarià o vegà per qualsevol motiu és completament raonable. I, segons la revista Vegconomist, 5,1 milions de persones a l’Estat espanyol s’identifiquen com a veganes o vegetarianes.
Tesco, líder del mercat alimentari a la Gran Bretanya, té un xef executiu i director d’innovació amb productes basats en plantes. Les cadenes alimentàries tenen ofertes aptes per a vegans. McDonald’s serveix hamburgueses McVegan.
Una nova línia de menjars vegans de la cadena Marks & Spencer, Plant Kitchen, diu “aptes per a vegans”. Però la lletra petita adverteix que “no són aptes per a persones al·lèrgiques a la llet o a l’ou”.
Així que les empreses realment no saben ni els importa el que hi ha al seu menjar, independentment de si menges carn o no. La consultora i investigadora de mercat Mintel va descobrir que l’any 2014 les vendes d’aliments sense carn ja es van disparar a la xifra de 336 milions de kg, un 22% més que l’any 2013.
Van fer aquesta investigació per vendre el seu treball de consultoria sobre com aprofitar el mercat vegà.
Recentment un informe de Bloomberg Intelligence va pronosticar que el valor del mercat d’aliments d’origen vegetal es dispararà de 29.400 milions de dòlars l’any 2020 a 162.000 milions de dòlars l’any 2030.
Els articles que mai no han contingut productes d’origen animal (nous, llegums i edredons sintètics) han estat rebatejats com a vegans per capitalitzar-los. Igual que incloure “natural” en una etiqueta, el terme “vegà” pot servir de tapadora per a tot tipus d’abusos.
Aquest és el cas de la salsitxa vegana de la cadena britànica Greggs, que costa més que la que passa per ser de carn. El seu llançament va fer que aquesta empresa pugés 111 milions d’euros a la borsa en només dos dies.
Incloure extracte de soja en pastissos que probablement estiguin fets amb oli de palmell no et salvarà ni a tu ni al planeta.
Les vaques no són responsables del canvi climàtic, el capitalisme sí que ho és.
La indústria càrnia té un impacte mediambiental desastrós. Les condicions de l’agricultura industrial capitalista són pèssimes per als animals, el planeta i els aliments que es produeixen.
Però les llenties, la quinoa i els cigrons importats creen una petjada de carboni significativa. El preu de la quinoa ha pujat tant al Perú i Bolívia que les poblacions d’aquests països ja no poden permetre’s el luxe de menjar el gra que sempre els havia sostingut, i han hagut de passar al menjar escombraria.
El meteòric augment del consum d’ametlles, tant al natural com a la llet d’ametlles, ha contribuït a les sequeres a Califòrnia. Al voltant del 80 per cent de les ametlles del món provenen d’allà.
Per suposat això no justifica el cultiu de gespa especial per alimentar les vaques a Califòrnia, que també és destructiu pel seu gran consum d’aigua.
Pol·linitzar
Però anualment es transporten al voltant de 31 mil milions d’abelles a les granges d’ametlles de Califòrnia per pol·linitzar els cultius d’ametlles.
Això té diversos desavantatges. Les abelles es tornen dependents d’una sola font vegetal, cosa que les deixa a la mercè dels paràsits.
Les granges d’ametlles utilitzen grans quantitats de pesticides per assegurar-se que no creixi res més excepte ametllers a terra.
L’any 2015 van fer servir massa i van matar una quarta part de la població d’abelles d’EUA.
El negoci de l’alimentació és el problema. Hem de desconfiar de tot intent, com l’absurd impost sobre la carn, per fer-nos apartar la mirada dels seus crims.
La guerra contra el sucre
Sarah Bates, Socialist Worker, 25/05/2018
Sembla que la indústria alimentària està guanyant la primera batalla a la guerra sobre el sucre als aliments.
Estan disponibles els primers resultats de la campanya de reducció de sucre “salut sigil·losa” del Public Health England (PHE). I el resultat no és tan exitós com s’esperava.
L’objectiu del PHE era reduir el sucre als aliments en un 20 per cent per l’any 2020, amb una reducció del 5 per cent el primer any. No obstant això, el primer any, la reducció va ser només del 2%.
El PHE està demanant als fabricants d’aliments que venguin aliments amb menys sucre, a més d’encoratjar els bars i restaurants a reduir la quantitat de sucre a les porcions d’aliments.
Però en la primera avaluació, el PHE va admetre que “els nivells de sucre són generalment els mateixos en tots els sectors”. I el 12% dels productes de les 20 principals marques responsables de la majoria de les vendes de sucre van mostrar un augment en els seus nivells.
El PHE va dir que les empreses haurien de reduir el sucre canviant les receptes, reduint la mida de les porcions o encoratjant les persones a comprar productes sense sucre.
Els empresaris de l’alimentació han aprofitat l’oportunitat per fer un producte més petit, alhora que augmentaven el preu.
Decebedor
L’exministre de salut laborista Ben Bradshaw va criticar l’informe.
“Això és extremadament decebedor i reforça la necessitat d’una estratègia molt més sòlida contra l’obesitat per part del govern”. “La indústria alimentària i publicitària encara nega aquesta important crisi de salut pública i el seu paper que hi juga”, va dir
Però els empresaris de la indústria alimentària no desconeixen el mal que poden causar els alts nivells de sucre a la salut. Simplement se’ls permet ignorar-ho.
Segons les regles actuals, el PHE sol·licita a les empreses que facin canvis de forma voluntària, sense sancions si no ho fan.
Més directa és la següent fase de l’estratègia de reducció del sucre: el controvertit “impost al sucre” que ja s’aplica als refrescos a partir de l’abril del 2018. Les begudes que contenen molt de sucre paguen un impost de 21 o 29 cèntims per litre. Però els fabricants poden simplement transferir aquest cost al consumidor.
A principis d’aquest any, Coca-Cola va anunciar plans per reduir la mida d’una ampolla de 1,75 litres a 1,5 litres i pujar-ne el preu en 24 cèntims.
Les troballes de l’informe es produeixen quan els experts en salut adverteixen sobre l’augment dels nivells d’obesitat i del seu efecte sobre la sanitat pública.
La University College London va analitzar les dades de població i l’obesitat. L’investigador principal Alan Moses va dir que la Gran Bretanya està “experimentant una tendència creixent tant cap a l’obesitat com cap a la diabetis i és insostenible per als pacients i el sistema de salut”.
Però fer que certs aliments siguin més cars per a la gent de la classe treballadora no aborda qüestions més fonamentals sobre la dieta. La gent no necessita sermons moralitzadors ni menjar més car: necessita suport per portar una vida més sana.
No culpis la gent comuna
L’impost al sucre es basa en idees profundament paternalistes sobre la classe treballadora. Algunes i alguns defensors dels impostos al sucre tenen bones intencions. Insisteixen que la bona salut és simplement una qüestió d’educar totes les persones perquè deixin de prendre males decisions alimentàries.
Però parlar “d’elecció” i “estil de vida” ignora el fet que la salut depèn en gran mesura de la classe social.
Un nadó nascut en una de les zones més riques de la Gran Bretanya sobreviurà vuit anys més a un nascut en una de les més pobres.
És molt més fàcil per a les persones més riques comprar aliments frescos, orgànics i d’origen local si ho desitgen perquè tenen més temps i diners.
Tothom hauria de tenir accés a un bon àpat. Però els impostos punitius no en són la resposta.
Obès
Les persones més pobres són les més propenses a ser obeses, però no perquè siguin massa mandroses o estúpides per entendre l’alimentació saludable. En part, és perquè són bombardejades amb publicitat que els anima a comprar aliments preparats amb alts nivells de sal, greixos i poc valor nutricional.
Les persones amb feines mal pagades no sempre tenen els diners per prendre “decisions” sobre què menjar.
I amb l’augment de l’ús del banc d’aliments en un 13 per cent des de l’any passat, per a alguns es tracta simplement de menjar prou.
Però els polítics i els xefs famosos se centren en canvis legislatius que depenen de suposicions sobre la gent de la classe treballadora.
Nicola Sturgeon, la primera ministra d’Escòcia, es va reunir amb el famós xef i multimilionari Jamie Oliver per parlar de l’obesitat infantil.
Sturgeon es va comprometre a posar fi a les promoc ions de menjar escombraries dels supermercats, com les ofertes de pizza dos per una. Aquesta estratègia gira al voltant de la idea que els mals aliments haurien de ser més cars perquè els pobres es vegin obligats a menjar menys.
Obligar
En lloc de fomentar una alimentació saludable, Sturgeon, Oliver i altres volen obligar les persones, mitjançant els preus, a assumir una dieta de la seva elecció.
Els aliments saludables i nutritius haurien de ser més barats. Però la salut és més que una simple qüestió de poder pagar o accedir a aliments saludables.
La salut és veu afectada per l’estructura de la societat. Per exemple, molta gent comuna no pot perdre el temps o els diners per pagar classes d’exercici o la quota d’un gimnàs.
Els plans dels conservadors d’implementar el Crèdit Universal a Anglaterra —una retallada en les prestacions socials— prendran els àpats escolars gratuïts a un milió de nens i nenes. La seva queixa sobre la salut alimentària de les criatures és una autèntica hipocresia.
Els conservadors van retallar l’atenció mèdica, van retallar llocs de treball i van congelar els salaris del sector públic. Tot això dificulta la salut de la gent comuna.
El món està estructurat perquè la gent se senti impotent i alienada. Un dels impactes és que les persones es comporten de manera que poden fer malbé la seva salut. Algunes persones recorren al menjar escombraries com un consol o un “regal”. No és sorprenent quan estem envoltats de menjar per portar barat i d’anuncis que afirmen que el menjar escombraria ens farà més feliços.
Dependre dels conservadors perquè prenguin mesures sobre la salut de la classe treballadora només condueix a mesures punitives.
Necessitem lluitar contra els conservadors i per un món on la gent comuna tingui veu i vot en l’organització de la societat.
Un sistema de malbaratament i podridura
Sadie Robinson, Socialist Worker, 24/04/2020
Más de 250 millones de personas se enfrentan a una incertidumbre alimentaria a finales de este año, mientras que los productores están destruyendo alimentos a gran escala.
El capitalismo es un sistema que antepone las ganancias a las necesidades. Produce grandes cantidades de alimentos, solo para tirarlos mientras la gente se muere de hambre.
“Los frutos de las raíces de las vides, de los árboles, deben destruirse para mantener los precios y esto es lo más triste y lo más amargo de todo. Cargamentos de naranjas arrojados en el suelo. La gente vino de muy lejos para coger la fruta, pero no podía ser. ¿Cómo iban a comprar naranjas a veinte centavos la docena si podían salir y recogerlas? (…) Y niños agonizando de pelagra deben morir por no poderse obtener un beneficio de una naranja. Y los forenses tienen que rellenar los certificados —murió de desnutrición— porque la comida debe pudrirse, a la fuerza debe pudrirse.”
“Y los hombres con mangueras arrojan chorros de queroseno en las naranjas, y se enfurecen ante semejante crimen, y se enfadan con la gente que ha venido a tomar la fruta (…). Y el olor a podrido llena el campo”.
John Steinbeck escribió Las uvas de la ira, una declaración del terrible trato al que se enfrentaron los pobres durante la Depresión, en 1939. Crímenes similares continúan sucediendo en la actualidad.
La crisis del coronavirus comenzó con los políticos quejándose de las compras fruto del pánico en los supermercados y la prensa sensacionalista advirtiendo sobre la escasez de alimentos. Ahora la comida se destruye deliberadamente, en grandes cantidades.
Un procesador de pollos de EEUU describió como rompía 750.000 huevos sin eclosionar cada semana. Los agricultores estadounidenses están tirando 14 millones de litros de leche todos los días. En Gran Bretaña, alrededor de cinco millones de litros por semana corren el riesgo de desperdiciarse.
Granjeros de todo el mundo están dejando sus cosechas en la tierra. El coste de recolectarlas y empaquetarlas sería más alto de lo que recibirían al venderlas, y no hay instalaciones para almacenar productos.
Mientras tanto, según Naciones Unidas, la crisis del coronavirus duplicará el número de personas que sufren una grave escasez de alimentos.
Se estima que alrededor de 265 millones de personas se enfrentarán a una inseguridad alimentaria aguda a finales de este año.
Ésta es la irracionalidad absoluta de la producción de alimentos bajo el capitalismo. No es que la gente no necesite o quiera leche, verduras y carne. Es que los productores no pueden venderlos de forma rentable.
El virus y los confinamientos han tenido algunos efectos directos en la industria alimentaria.
Por ejemplo, aproximadamente la mitad de los alimentos cultivados en EE UU generalmente se destina a restaurantes, escuelas, estadios, parques temáticos y cruceros. Y una caída en las exportaciones a China ha tenido efectos en todo el mundo.
Pero la causa del desperdicio de alimentos es mucho más profunda. Antes de que estallara la crisis, no se consumían un tercio de los alimentos cultivados a nivel mundial.
En octubre del año pasado, se esperaba que el excedente de leche de Escocia superara los 200 millones de litros en el período 2019-20. El superávit se ha más que duplicado en los últimos cinco años.
Los portavoces de la industria en EEUU nos aseguran que hay cientos de millones de kilos de carne en cámaras frigoríficas.
Si los alimentos desperdiciados fueran un país, sería el tercer mayor emisor de gases de efecto invernadero después de China y Estados Unidos.
En el caso del desperdicio de alimentos no se trata de compradores individuales que compran demasiado y lo tiran a la basura. La Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO) estimó que el 60 por ciento del desperdicio de alimentos en Europa se produce antes de que llegue a los consumidores.
El desperdicio y la sobreproducción están integrados en el sistema porque éste se basa en la competencia.
Supongamos que un conjunto de escuelas en un área determinada consume 100.000 litros de leche al mes. Si hay cuatro proveedores de lácteos en la zona, no se unirán y planearán producir 25.000 litros cada uno. Más bien, cada uno querrá suministrarlo todo para obtener el máximo beneficio. Entonces producirán más de lo necesario.
Esta tendencia a la sobreproducción está en todas partes bajo el capitalismo debido a la presión constante sobre los empresarios para competir y aumentar las ganancias.
El capitalismo también trabaja para concentrar el poder en un número menor de manos.
Las empresas que compiten con éxito se tragan a las más pequeñas. Por eso, por ejemplo, el tamaño medio de las granjas ha aumentado, mientras que el número de granjas ha disminuido.
Y es por esto que la industria alimentaria está ahora dominada por un puñado de agroindustrias obscenamente ricas como Cargill, Nestlé y Pepsi-Co.
Estas empresas están impulsadas por las ganancias, no por planificar la producción y distribución de alimentos para satisfacer las necesidades. En cambio, los alimentos son un producto básico que se compra y vende en un vasto mercado mundial.
Esto y las desigualdades del sistema distorsionan la producción de alimentos de muchas formas.
Los países endeudados pueden quedar atrapados en acuerdos para producir ciertos bienes en lugar de otros, independientemente de si esto satisface las necesidades de las personas.
En toda África, la presión para pagar intereses sobre la deuda ha reforzado la tendencia a concentrar los recursos en la producción de cultivos para la exportación, no para el consumo interno. Esto
Més de 250 milions de persones s’enfronten a una incertesa alimentària a finals d’aquest any, mentre que els productors destrueixen aliments a gran escala.
El capitalisme és un sistema que anteposa els guanys a les necessitats. Produeix grans quantitats d’aliments, només per llençar-los mentre la gent es mor de fam.
“Els fruits de les arrels de les vinyes, dels arbres, s’han de destruir per mantenir els preus i això és el més trist i el més amarg de tot. Carregaments de taronges llançats a terra. La gent va venir de molt lluny per agafar la fruita, però no podia ser. Com anaven a comprar taronges a vint centaus la dotzena si podien sortir i recollir-les? (…) I les criatures s’han de continuar morint de la pel·lagra perquè altrament no es trauria profit de les taronges. I els jutges han de continuar omplint certificats —causa de la mort: desnutrició— perquè el menjar s’ha de podrir, s’ha de podrir per força.”
“I els homes amb mànegues llencen dolls de querosè a les taronges, i s’enfureixen davant un crim com aquest, i s’enfaden amb la gent que ha vingut a prendre la fruita (…). I la fortor de la putrefacció omple la contrada”.
John Steinbeck va escriure Els raïms de la ira, una declaració del terrible tracte a què es van enfrontar els pobres durant la Depressió, el 1939. Crims similars continuen succeint actualment.
La crisi del coronavirus va començar amb els polítics queixant-se de les compres fruit del pànic als supermercats i la premsa sensacionalista advertint sobre l’escassetat d’aliments. Ara el menjar es destrueix deliberadament, en grans quantitats.
Un processador de pollastres d’EUA va descriure com trencava 750.000 ous sense eclosionar cada setmana. Els agricultors nord-americans estan llençant 14 milions de litres de llet cada dia. A la Gran Bretanya, al voltant de cinc milions de litres per setmana corren el risc de desaprofitar-se.
Grangers de tot el món estan deixant les seves collites al sòl. El cost de recol·lectar-les i empaquetar-les seria més alt del que rebrien en vendre-les, i no hi ha instal·lacions per emmagatzemar productes.
Mentrestant, segons les Nacions Unides, la crisi del coronavirus duplicarà el nombre de persones que pateixen una greu escassetat d’aliments.
S’estima que uns 265 milions de persones s’enfrontaran a una inseguretat alimentària aguda a finals d’aquest any.
Aquesta és la irracionalitat absoluta de la producció d’aliments sota el capitalisme. No és que la gent no necessiti o vulgui llet, verdures i carn. És que els productors no els poden vendre de forma rendible.
El virus i els confinaments han tingut alguns efectes directes a la indústria alimentària.
Per exemple, aproximadament la meitat dels aliments cultivats a EUA generalment es destina a restaurants, escoles, estadis, parcs temàtics i creuers. I una caiguda en les exportacions a la Xina ha tingut efectes a tot el món.
Però la causa del malbaratament d’aliments és molt més profunda. Abans que esclatés la crisi, no es consumien un terç dels aliments cultivats a nivell mundial.
L’octubre de l’any passat s’esperava que l’excedent de llet d’Escòcia superés els 200 milions de litres al període 2019-20. El superàvit s’ha més que duplicat en els últims cinc anys.
Els portaveus de la indústria a EUA ens asseguren que hi ha centenars de milions de quilos de carn a cambres frigorífiques.
Si els aliments desaprofitats fossin un país, seria el tercer emissor més gran de gasos d’efecte hivernacle després de la Xina i d’Estats Units.
En el cas del malbaratament d’aliments no es tracta de compradors individuals que compren massa i el llencen a les escombraries. L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) va estimar que el 60% del malbaratament d’aliments a Europa es produeix abans que arribi als consumidors.
El malbaratament i la sobreproducció estan integrats al sistema perquè aquest es basa en la competència.
Suposem que un conjunt d’escoles en una determinada àrea consumeix 100.000 litres de llet al mes. Si hi ha quatre proveïdors de lactis a la zona, no s’uniran i planejaran produir 25.000 litres cadascun. Més aviat, cadascú voldrà subministrar-ho tot per obtenir el màxim benefici. Aleshores produiran més del necessari.
Aquesta tendència a la sobreproducció és a tot arreu sota el capitalisme a causa de la pressió constant sobre els empresaris per competir i augmentar els guanys.
El capitalisme també treballa per concentrar el poder en un nombre menor de mans.
Les empreses que competeixen amb èxit s’empassen les més petites. Per això, per exemple, la mida mitjana de les granges ha augmentat, mentre que el nombre de granges ha disminuït.
I és per això que la indústria alimentària està dominada ara per un grapat d’agroindústries obscenament riques com Cargill, Nestlé i PepsiCo.
Aquestes empreses estan impulsades pels guanys, no per planificar la producció i la distribució d’aliments per satisfer les necessitats. En canvi, els aliments són un producte bàsic que es compra i es ven en un vast mercat mundial.
Això i les desigualtats del sistema distorsionen la producció d’aliments de moltes maneres.
Els països endeutats poden quedar atrapats en acords per produir certs béns en lloc d’altres, independentment de si això satisfà les necessitats de les persones.
A tota l’Àfrica, la pressió per pagar interessos sobre el deute ha reforçat la tendència a concentrar els recursos en la producció de cultius per a l’exportació, no per al consum intern. Això genera més rendibilitat. Però vol dir que hi ha països amb persones desnodrides que exporten aliments.
El domini absolut dels supermercats sobre la indústria alimentària augmenta el malbaratament. I els patrons i els governs acumulen aliments per controlar els preus.
Fa dos anys, el lloc web Político es recargolava les mans sobre el “llac de llet amagat” d’Europa. La seva preocupació no era que la llet s’acumulés mentre milions de persones morien de fam. Era que l’excedent podia amenaçar els guanys.
Que la gent mengi prou no depèn simplement del que es produeix. Es tracta de si els que estan a dalt ho posaran a disposició i si tenim diners per comprar-ho.
I el cost dels aliments està esbiaixat per altres persones que busquen obtenir guanys.
L’enorme casino que és el mercat financer causa estralls a la indústria alimentària. Els especuladors que aposten pels preus “futurs” dels productes alimentaris poden augmentar el seu cost, un desastre per a les persones que ja no s’ho puguin permetre.
Durant la crisi financera de 2007-08, els preus del blat de primavera, mesurats als mercats nord-americans, van augmentar un 25% en només un dia. El volum de futurs i opcions agrícoles —mecanismes d’especulació— va créixer gairebé un terç entre el 2006 i el 2007.
Els inversors van veure els aliments com un producte “més segur” on invertir. I mentre les seves accions van ajudar a disparar els preus dels aliments, més persones passaven fam.
En aquell moment, la FAO va assenyalar que hi havia, de mitjana, un 15% més d’aliments disponibles per persona que fa 20 anys. I això, tot i que la població mundial s’havia incrementat en 1.800 milions de persones.
Aquesta vegada, els especuladors s’han afanyat novament per veure si hi ha la possibilitat de treure diners ràpids de la crisi.
Així que els futurs dels lactis han baixat. Però els futurs del suc de taronja concentrat congelat es van disparar un 25% en un mes.
Mentre milions de persones passen fam, el sistema empeny altres a consumir més del que necessiten. No es tracta del que és millor per a la gent corrent, sinó del que és millor per als guanys.
La llet i els aliments que s’estan destruint actualment es podrien utilitzar per alimentar els més de 800 milions de persones que pateixen desnutrició crònica a tot el món. Les verdures que es deixen a la terra es podrien collir i distribuir.
Però assolir aquest tipus de canvi requerirà una gran batalla. Una societat socialista, basada en la planificació col·lectiva i democràtica, no es preocuparia pel que genera guanys per a uns quants peixos grossos. Podria desenvolupar una producció d’aliments genuïnament sostenible que assegurés que ningú no passés fam.
La producció sostenible dels aliments és impossible mentre la prioritat sigui el lucre. I els Estats detesten “interferir” al mercat per assegurar-se que la gent obtingui aliments. No hi podem confiar per desafiar els grans interessos comercials que representen.
Si aquest sistema caòtic i irracional continua, la gent morirà de fam mentre es desaprofiten aliments a escala industrial.
Com va escriure Steinbeck, “I les criatures s’han de continuar morint de la pel·lagra perquè altrament no es trauria profit de les taronges. I els jutges han de continuar omplint certificats —causa de la mort: desnutrició— perquè el menjar s’ha de podrir, s’ha de podrir per força. Aquí hi ha un crim que va més enllà de la denúncia”.
Repàs de fets
Massa menjar: Però no suficient perquè tothom mengi
Una de cada nou persones a tot el món no en té prou per menjar, segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació. El seu informe anual de seguretat alimentària referent a 2020 va dir que prop de 811 milions de persones patien gana a tot el món.
Durant dècades, el nombre de persones desnodrides a tot el món va anar disminuint. Però des de l’any 2015 les xifres han anat augmentant.
L’informe diu que: “La situació és més alarmant a l’Àfrica, on una de cada cinc persones patia gana l’any 2020, cosa que representa un increment de tres punts percentuals en un any”.
Les taxes de desnutrició també havien augmentat a l’Amèrica Llatina i el Carib.
L’informe adverteix que “el 9,2% de la població mundial (o una mica més de 720 milions de persones) va estar exposada a nivells severs d’inseguretat alimentària l’any 2020”.
Supermercats de la vergonya
Un informe de l’any 2018 del grup Feedback va criticar el “paper sistèmic que exerceixen els supermercats en la sobreproducció i el malbaratament d’aliments” a les granges britàniques.
Deia: “El malbaratament d’aliments representa una catàstrofe ecològica de proporcions sorprenents. El malbaratament d’aliments comença a la primera etapa de la cadena de subministrament: a la granja”.
Va explicar com les pràctiques comercials dels supermercats produeixen enormes quantitats de deixalles.
“Les pràctiques comercials, incloses les cancel·lacions de comandes, els canvis d’última hora en els pronòstics, els canvis retrospectius en els acords de subministrament i l’ús d’especificacions cosmètiques per rebutjar productes provoquen el malbaratament d’aliments”, va dir.
“Els productes rebutjats per raons cosmètiques, com tenir la forma, la mida o el color incorrectes, va ser la principal raó per al malbaratament d’aliments identificat pels agricultors en aquesta investigació. Les pràctiques de contractes de supermercats també es van identificar com una de les principals causes de malbaratament. A causa de factors naturals incontrolables com el clima i les plagues, els agricultors no poden controlar les quantitats finals que produeixen. Per evitar el risc de pèrdua de contractes, els agricultors han de complir amb les comandes dels compradors íntegrament; per garantir això, han de produir en excés.”
“La inflexibilitat dels contractes dels supermercats ha normalitzat la sobreproducció i el malbaratament resultant”.
Llegeix l’informe a bit.ly/Feedback-food-report
Malbaratament massiu d’aliments a la UE
A la Unió Europea es desaprofiten uns 88 milions de tones d’aliments a l’any i s’emeten 170 milions de tones de CO2 en la producció i eliminació dels residus alimentaris.
Els costos associats als residus alimentaris es calculen en uns 143.000 milions d’euros. Dos terços d’aquests costos estan associats als residus d’aliments de les llars.
Tots els informes elaborats a diversos països coincideixen que el malbaratament d’aliments passa al llarg de tota la cadena de subministrament d’aliments. Tot i això, les deixalles en l’etapa agrícola són més difícils de quantificar “perquè l’agricultura està subjecta a les incerteses del món natural”.
Segons un informe de la UE de l’any 2019, Dinamarca, Noruega, Països Baixos, Alemanya i el Regne Unit eren els 5 països que més aliments malbarataven.
Per sectors: Llars (53%), Producció (11%), Processament (19%), Serveis d’alimentació (12%) i Venda (5%).
El Food Waste Index 2021, publicat pel Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient, assenyala que al món es desaprofiten 931 milions de tones d’aliments cada any. Les xifres més altes corresponen, com és lògic, als països amb més habitants: la Xina (91,6 milions de tones) i l’Índia (68,8 milions). A l’Estat espanyol la xifra és de 3,61 milions de tones anuals.
Canviar la dieta o canviar el sistema
Xoán Vázquez, Marx21
L’alimentació s’ha convertit en una de les qüestions polítiques més importants abordades pel moviment anticapitalista.
Les protestes del moviment en les cimeres de l’OMC van col·locar el tema pobresa/seguretat alimentària en el centre dels debats.
Per què són importants els aliments? Vivim en un món en què el sistema de producció d’aliments genera milers de milions d’euros de guanys per a una petita minoria de propietaris d’empreses, al mateix temps que causa destrucció ecològica, desnutrició, fam i pobresa per a la gent corrent.
Tant la fam com el consum excessiu fan estralls. Es produeixen més aliments que mai, però gairebé un terç de la població mundial pateix de fam i desnutrició. A Europa, el nombre de persones obligades a utilitzar els bancs d’aliments s’ha disparat al llarg de l’última dècada.
Una cosa que és essencial per a la vida humana es produeix de manera que s’assegura que els patrons alimentaris s’assentin sobre d’un sistema de rebuig, mala salut i fam.
Modes de producció
L’horror davant aquest sistema, els menjars que serveix, com tracta als involucrats en la producció i l’impacte en el nostre entorn, sense esmentar la nostra salut, ha portat a una creixent preocupació pels aliments que mengem. La crisi de la Covid-19 ha posat de manifest encara més l’impacte de la producció d’aliments.
Als reportatges de denúncia es mostra com els virus es propaguen entre els animals apinyats en vastes granges industrials i com l’agricultura industrialitzada està envaint encara més les terres prèviament ermes. Aquests mètodes ens posen a totes les persones en perill. Però els debats sobre el menjar poden estar carregats de moralisme.
De fet, el menjar pot ser un tema extremadament emotiu: el que triem posar-nos a la boca se sent intrínsecament personal. El que mengem generalment es presenta com una elecció personal i, per tant, quan es tracta d’aliments, si no prenem les decisions correctes, es considera que és la nostra culpa.
Alguns activistes ens exhorten a tornar-nos vegans. Altres argumenten que “comprar i menjar productes locals” és la resposta. Els conservadors van afirmar llançar una guerra contra l’obesitat en un intent per millorar la nostra salut durant els primers mesos de la pandèmia.
Les conclusions són que al canviar la nostra dieta podem aconseguir un canvi més gran. Per tant, tenim la culpa si mengem els “aliments equivocats”.
Decisions
Però, el menjar és una part integral de la societat en què vivim, és una qüestió de classe. En particular, es culpa a la gent de classe treballadora per no prendre les “decisions” correctes i se’ls estigmatitza.
Volem que els individus puguin prendre les millors decisions possibles, però reconeixem que l’anomenada “elecció” està determinada per la societat més àmplia en la qual vivim. El que les persones mengem (o no mengem) sempre ha estat determinat per una interacció complexa entre el social, l’econòmic i el mediambiental.
Sovint s’afirma que la dieta poc saludable i destructiva per al medi ambient es deu a la demanda dels consumidors. Per tant, la solució és persuadir les persones perquè canviïn els seus hàbits alimentaris. Però això no és així sinó a l’inrevés. En el seu lloc, hem d’analitzar com es produeixen els aliments sota el capitalisme i, en particular, l’augment de la producció agrícola i ramadera industrialitzada en el període després de la Segona Guerra Mundial, i com el sistema alimentari dóna forma i canvia les nostres dietes i eleccions . I les canvia pels enormes beneficis que s’obtindran de la producció de cereals i animals en el cor del nostre sistema alimentari.
Multinacionals
Va començar a Occident, però s’ha convertit en un sistema global dominat per gegants multinacionals en competència implacable entre si. El menjar que se’ns ofereix avui és una conseqüència d’aquest sistema més que una resposta a l’elecció del consumidor. El problema a què ens enfrontem és el capitalisme: aquest sistema és l’enemic i és el que ha creat un sistema alimentari tan destructiu. La solució a aquests problemes no són els canvis dietètics individuals, sinó l’acció col·lectiva massiva.
Els problemes causats pel sistema alimentari estan directament relacionats amb la forma en la qual el capitalisme organitza la producció en nom del benefici d’una petita minoria en lloc d’alimentar a les persones o proporcionar opcions d’aliments saludables.
Sota el capitalisme, el menjar és una mercaderia, una cosa que es compra i es ven com tota la resta. El cultiu, elaboració, processament i venda d’aliments és un gran negoci, un molt gran negoci!
L’any 2018, el sistema alimentari mundial estava valorat en 10 bilions de dòlars. El nostre menjar està a les mans d’unes poques grans corporacions, l’objectiu de les quals no és brindar aliments saludables a preus assequibles, sinó maximitzar els seus guanys. Totes les empreses involucrades en la producció d’aliments es preocupen principalment pel resultat final independentment de l’impacte en la nostra salut.
Podria l’escassetat d’aliments enderrocar el capitalisme?
Quan els preus de molts aliments bàsics es van disparar entre els anys 2007 i 2008, milers de persones es van amotinar a més de 30 països, des de Bangladesh fins a Burkina Faso. A Haití, els disturbis van expulsar el president Réné Préval del seu càrrec; a Egipte van ser un acte clau en el pròleg del procés revolucionari.
Va prendre per sorpresa a l’establishment intel·lectual del món. L’any 2009, la revista Scientific American publicava articles amb títols com “Podria l’escassetat d’aliments enderrocar la civilització?” Després de tot, pot haver-hi pocs errors més seriosos a qualsevol ordre social que la incapacitat d’alimentar a la població, com ho sabien els bolxevics quan van fer de la demanda de “pau, pa i terra” una de les seves principals consignes en la Revolució Russa de 1917.
Durant les tres últimes dècades i sobretot a partir de Seattle, sorgeix una poderosa narrativa de la lluita pel control de la producció d’aliments. El debat dominant sobre la crisi alimentària tendeix a caure en un dels dos camps: o situant complaentment les seves causes fora de l’economia global i esperant una solució tecnològica per marcar el començament d’una nova Revolució Verda, o canalitzant el debat cap als arguments de Thomas Malthus que culpava de la crisi al creixement de la població.
Però l’esquerra té prou munició per demostrar la centralitat dels factors socials i econòmics en el problema de l’alimentació al món. La submissió de l’agricultura a les forces del mercat està creant escassetat, fins i tot on hauria d’haver abundància, i està soscavant les possibilitats de mantenir la producció d’aliments al segle XXI.
Institucions financeres
El principal malvat és el trio d’institucions financeres internacionals. L’Organització Mundial del Comerç ha obligat a molts països en desenvolupament a eliminar els aranzels i els subsidis per als productors d’aliments, per tal de facilitar la competència mundial, el que significa que, en lloc d’aliments per al consum intern, s’encoratja als agricultors a centrar-se en els cultius comercials per a l’exportació.
Cada vegada més, això inclou als bio-combustibles que busquen EUA i la UE. I el Fons Monetari Internacional, així com el Banc Mundial, amb els seus programes d’ajust estructural de privatització i austeritat, han eliminat les xarxes de seguretat per als petits agricultors, que després han de lluitar per competir amb l’agroindústria global.
El resultat ha estat empènyer als països en desenvolupament de tot el món de la suficiència alimentària a la dependència de les importacions dels mercats mundials. Quan els preus en els mercats mundials pugen, hi ha menys a què recórrer. I les fluctuacions es veuen agreujades pels agronegocis que acaparen el gra a mesura que els preus pugen i el llencen a mesura que baixen.
Lluny d’ajudar a alleujar l’escassetat, la tecnologia ha accelerat la centralització i corporativització de l’agricultura.
Des de llavors transgèniques patentades, fins a fertilitzants i pesticides amb base d’oli, els petits agricultors han de comprar les matèries primeres de l’agroindústria als preus dictats per aquesta última. Això empeny a milers a endeutar-se i sovint, en última instància, a abandonar la terra per complet. El més infame és que aquests deutes han portat a molts milers de petits agricultors al suïcidi al llarg de l’última dècada en estats indis com Maharashtra i Andhra Pradesh.
Aquests desenvolupaments s’han produït entre les devastades comunitats camperoles i han expulsat a milions de persones de la terra cap als barris marginals urbans. Però lluny de proclamar la mort de la pagesia, cada dia podem veure inspiradores mostres de la seva dura lluita per sobreviure.
Se’ns mostren les batalles dels vilatans paraguaians contra la màfia de la soja i les ocupacions i preses massives de terres organitzades pel Moviment de Treballadors Sense Terra (MST) al Brasil. Són molts els que defensen la demanda de la federació camperola internacional, La Via Campesina, de “sobirania alimentària”, que defineixen com “el dret de les persones a aliments saludables i culturalment apropiats produïts a través de mètodes ecològicament racionals i sostenibles, i el seu dret a definir els seus propis sistemes alimentaris i agrícoles”.
Respostes
Però si dins del moviment altermundista es promet “conflicte, resistència i renovació”, això es compleix amb força solidesa pel que fa al conflicte, però només de manera temptativa sobre la resistència i la renovació.
Les propostes són molt febles a l’hora de desafiar el sistema. El lliure comerç en l’agricultura es queda en una celebració del creixement de les marques de Comerç Just i l’observació que “els mercats degudament regulats poden ser una manera meravellosa de donar veu i poder a les comunitats locals”. A la desaparició de la pagesia de l’Àfrica subsahariana s’ofereix com a solució que “el continent necessita donants il·lustrats i governs africans disposats a substituir l’ajuda alimentària i les importacions d’aliments per inversions equitatives en l’agricultura africana a petita escala”.
Fins i tot els millors assajos, que desacrediten per complet el sistema impulsat pel mercat i brinden una plataforma als que lluiten contra ell, plantegen més preguntes de les que responen. Walden Bello i altres critiquen Marx per eliminar prematurament a la pagesia de la història. Està bé, però successos com l’explotació dels treballadors migrants, les vagues d’agricultors a l’Índia, la massificació de les cadenes de menjar ràpid… ens diuen que del que es tracta ara és de plantejar la qüestió de com anem a encaixar-ho de nou.
La carn causa el caos climàtic?
ient perquè depèn en gran mesura dels combustibles fòssils, pesticides químics i fertilitzants.
Tota l’agricultura té algun impacte al medi ambient. Però els moviments ecologistes sovint destaquen la cria de bestiar.
Per exemple, fa temps que es produeixen protestes contra la destrucció de les selves tropicals d’Amèrica del Sud que s’arrasen per donar pas a les granges de bestiar. Aquesta destrucció ha contribuït a l’extinció d’espècies i a la pèrdua de biodiversitat, la varietat de vida a la Terra.
Carbó
També ha contribuït a l‘escalfament global a través de la destrucció d’arbres i altres plantes que eliminen el carboni de l’atmosfera.
La ramaderia és destructiva perquè cal produir pinsos perquè els animals mengin. Per tant, implica reservar terra per cultivar aliments per als animals, utilitzant pesticides i fertilitzants i, de vegades, talant boscos.
La cria d’animals també requereix molta aigua i els animals produeixen metà, un gas d’efecte hivernacle potent.
El capitalisme ha impulsat el desenvolupament de l’agricultura industrial perquè vol maximitzar els guanys. Els canvis a les dietes individuals no resoldran el fet que la producció d’aliments s’organitza amb finalitats de lucre.
Als països més rics, ens venen una dieta rica en carn perquè vendre carn genera diners per a les grans multinacionals.
Amuntegar vaques i porcs en vastes granges industrials no només és cruel, és rendible i destructiu.
L’agricultura industrial moderna s’ha desenvolupat d’una manera particularment perjudicial.
Els camps de cultius únics com el blat de moro o el blat s’estenen per milles i milles, cosa que requereix grans quantitats d’inputs com aigua i productes químics.
Sostenible
Però històricament, els agricultors han produït aliments de formes molt més sostenibles, utilitzant menys inputs i barrejant cultius i animals.
Els alts nivells d’energia que requereixen les granges industrials impliquen que una tona de blat de moro cultivada a Estats Units utilitza 160 litres de petroli, en comparació amb els menys de cinc litres a Mèxic.
Mentrestant, les i els camperols i treballadors agrícoles han estat expulsats de la terra o treballen per salaris de misèria.
Tant el planeta com les persones que mengem els aliments necessitem desesperadament una agricultura sostenible. Necessitem dietes més saludables amb aliments menys processats.
Però aconseguir això significa posar fi al petit nombre d’empreses multinacionals que han creat un sistema alimentari altament insostenible.
Sota el capitalisme, no només la producció de carn fa malbé el medi ambient: ho fa tota la indústria alimentària.
Fins i tot si es convencés a totes les persones del món per tornar-nos veganes, encara ens hauríem de desfer del sistema capitalista que produeix el nostre menjar.
Els i les treballadores del món hem de construir una nova societat on els aliments es produeixin de forma sostenible.
Martin Empson, Socialist Worker, 09/04/2019
