Dani Bravo
Ben entrada la sisena onada de la Covid-19, amb la més contagiosa variant Òmicron ja descontrolada, la sensació de cansament es va apoderant de l’ànim de molta gent.
Les tímides i contradictòries mesures preses per contenir-la no han fet sinó exacerbar aquest sentiment.
Especialment criticada ha estat la tornada a l’obligatorietat (amb excepcions) de portar mascareta a exteriors. A nivell estrictament sanitari és una mesura que té sentit: especialment en aglomeracions de gent, ajuda a disminuir els contagis.
Però les mesures epidemiològiques han de tenir molt en compte allò social i allò polític. Després de gairebé dos anys de pandèmia, seguim molt lluny de creure que la situació està sota control, i les decisions se segueixen prenent de manera improvisada i sense un pla al darrere.
Cansament
En aquest context de mala gestió i de cansament, que les mesures que es prenen majoritàriament facin caure la responsabilitat (i les possibles sancions) sobre allò individual és d’esperar que provoqui una resposta negativa.
Això, però, no hauria de fer que ens suméssim a les campanyes de la ultradreta contra l’ús de mascaretes i altres restriccions en nom de la “llibertat”. Hem de denunciar les mesures per insuficients, i perquè intenten evitar per damunt de tot tocar els interessos econòmics (a curt termini) de la burgesia, abans que salvar vides.
La ciència té molt clar quins són els plans per contenir una pandèmia, i es resumeixen en: abans que res, reduir el nombre de contagis fins que puguin ser traçables (amb mesures extraordinàries si cal, com el confinament del març de 2020), i després, anar rastrejant cada contagi fins a tallar la cadena i aturar la transmissió del virus. Tenint, a més, plans prefixats per aplicar progressivament davant d’un eventual augment dels contagis.
Aquesta estratègia té poc d’individual i molt de col·lectiva: requereix sobretot un sistema sanitari fort i amb recursos de sobres, i de posar límits als beneficis de les grans empreses, que requereixen un flux continu de capital i consum.
Economia
És aquest conflicte amb l’economia burgesa el que ha fet que la majoria de governs, especialment occidentals, hagin optat per l’estratègia d’improvisar i aplicar mesures restrictives només quan la situació ja està clarament fora de control.
I ara mateix, anem camí del col·lapse sanitari sense que hi hagi un pla per impedir-ho.
La variant Òmicron sembla menys agressiva, i això, juntament amb la campanya de vacunació, ha limitat moltíssim l’impacte dels nous contagis. Però si tenim un índex d’ingrés a l’UCI (amb què es pot estimar la “gravetat” de la malaltia) 10 vegades menor, i una taxa de contagis 15 vegades més gran, la situació acabarà sent similar a la de març i abril de 2020.
Sumant que, en tot aquest temps, els i les treballadores sanitàries han estat els que han carregat amb l’enorme tensió d’aplacar els efectes de la pandèmia. L’ansietat, l’estrès i la depressió fan efecte en unes persones treballadores que no tenien les millors condicions abans de l’any 2020.
Reaccionaris
En aquest context, el discurs negacionista, antivacunes… creix des dels sectors reaccionaris, però també a l’esquerra. Això és un perill molt greu, tant pels efectes directes sobre la salut com per la legitimitat i l’avenç de la ultradreta.
No crec que haguem de criticar el que s’està fent (al cap i a la fi, la vacunació està demostrant, com sempre, ser una arma excel·lent i imprescindible per lluitar contra les malalties, i l’ús de la màscara sempre contribuirà a reduir els contagis), perquè això és el que estan aprofitant els discursos negacionistes i conspiranoics de la ultradreta.
Hem de criticar el que NO s’està fent, allò que és necessari i ens distingeix com a discurs propi de l’esquerra: reforçar i blindar la sanitat pública, augmentant el nombre de treballadores i millorant les seves condicions de treball (que repercuteixen en una millor salut per a totes), intervenir en la indústria farmacèutica (les vacunes funcionen i són segures, però el no vacunar a mig món és indecent a més de posar a tothom en perill, el preu dels test diagnòstics no pot estar subjecte a especulació), i prendre decisions sanitàries sense ponderar quant deixaran d’ingressar als comptes corrents els capitalistes.
Inútil
Davant d’una crisi sanitària sense precedents en les darreres dècades, fins i tot quan amenaça el funcionament del sistema capitalista, aquest es mostra inútil i incapaç de donar una resposta eficient. Mentre surti més rendible a curt termini vacunar indefinidament la població dels països rics, encara que a països empobrits circuli el virus i es generin noves variants, estarem lluny de sortir de la pandèmia.
Fins i tot si, com comencen a predir algunes veus, aquest podria ser el període de transició cap a una situació d’endemisme, similar al que passa amb la grip, la situació no deixarà de ser greu. Aquest discurs serà manipulat per l’interès de tots aquells que volen que tot segueixi com abans el més aviat millor.
Però el “no fer res” ja ens ha costat moltes vides i molt de patiment. La sanitat pública ja es veia al límit abans de la Covid-19 cada època de grip. No està preparada ara per bregar cada any amb la doble de càrrega.
Necessitem una lluita, liderada pels i les treballadores sanitàries i recolzada per tota la societat, per reforçar i blindar una sanitat pública que avui es dessagna. Especialment l’Atenció Primària, que compleix entre d’altres un paper imprescindible d’educació sanitària, apropant a la població les respostes davant dels dubtes sobre salut, tractaments, diagnòstics i confiança en les eines de què disposem, com ara les vacunes.
La pandèmia, i les futures que abans o després vindran, només es podran superar amb un sistema sanitari públic fort, i un model econòmic que no se’n ressenti cada vegada que cal posar la salut i les cures per davant de tot.
Veure també el nostre fullet:
