S’ha creat una nova i mortal crisi de persones refugiades a les vores orientals d’Europa. Socialist Worker investiga què hi ha darrere de la situació a les fronteres entre Bielorússia, Polònia, Lituània i Letònia, i analitza algunes de les cruïlles frontereres més mortíferes del món.
Bielorússia-Polònia: un exemple de fronteres que maten
Les tensions entre Europa i Bielorússia signifiquen poc per a Karwan, que bressola la seva filla malalta mentre s’amaga en un bosc fred i amarat de pluja a la frontera oriental de Polònia. La nena de dos anys que té als braços té paràlisi cerebral i epilèpsia. Després de tres dies amb poc menjar i aigua, es troba en mal estat.
Mentre els guàrdies fronterers polonesos i els soldats patrullaven la tanca perimetral propera, el kurd iraquià Karwan va dir al diari New York Times que havia de prendre una decisió terrible. O intenta aconseguir ajuda mèdica tornant a una ciutat de Bielorússia i corre el risc d’acabar amb el somni de la família d’alliberar-se de les faccions en guerra a l’Iraq. O segueix endavant i arrisca la salut de la seva filla.
Karwan i la seva família es troben entre els milers de persones que han apostat tot el que tenen i estan atrapats a les fronteres entre Bielorússia, Letònia, Lituània i Polònia.
No tenen ni refugi ni menjar i ara avança el gèlid hivern.
Segons fonts oficials, almenys vuit persones que van arribar a Polònia ja havien mort per exposició a principis de novembre. Les organitzacions humanitàries diuen que és probable que la xifra real sigui molt més gran.
Les persones migrants són peons en un joc de poder. La Unió Europea —cada cop més hostil vers la gent refugiada— i el règim dictatorial a Bielorússia, amb el suport de la Rússia de Putin, estan lliurant una batalla.
La crisi va començar a finals d’agost quan grups de migrants, majoritàriament de l’Orient Mitjà, van començar a concentrar-se a les fronteres suposadament dirigits per tropes bielorusses. Des d’aleshores, aquest moviment ha crescut almenys a 4.000 persones.
Els governs europeus acusen el governant de Bielorússia, Alexandr Lukaixenko, d’orquestrar el flux de migrants cap a la frontera, insistint que és un acte de venjança.
La Unió Europea (UE) va denunciar la reelecció presidencial de Lukaixenko el 2020 com un frau. Va dir que donava suport al moviment popular que es va aixecar en contra i va imposar sancions a les principals figures del seu règim.
En resposta, diuen els líders de la UE, Bielorússia ha permès una sèrie de nous vols a la capital, Minsk, des de Turquia, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. A les persones refugiades se’ls venen paquets de vols i vises i després se’ls trasllada a les zones frontereres.
Els avions transporten persones desesperades per escapar de la guerra, la pobresa i els climes insuportables. El seu objectiu és cercar refugi en un país de la UE i començar una nova vida.
Per a aquells que inverteixen els estalvis de tota la vida de la família, aquesta travessia sembla molt més segura que intentar creuar el mar Mediterrani. Les aigües es tornen més mortíferes pels corrents hivernals i els canoners de Frontex, la guàrdia armada de les fronteres europees.
Si Lukaixenko estava intentant utilitzar els refugiats per crear una crisi a la UE, el càlcul d’una reacció europea racista ha demostrat ser correcte.
“Defensar”
El president del Consell Europeu, Charles Michel, es va alinear completament amb el primer ministre polonès d’extrema dreta Mateusz Morawiecki. “Polònia s’enfronta a una greu crisi que ens prenem seriosament”, va dir Michel. “És un atac híbrid, un atac brutal, un atac violent i un atac vergonyós”.
El llenguatge que abans estava reservat als exèrcits invasors ara s’aplica a la lleugera contra gent pobra i desesperada.
El ministre de Defensa polonès, Mariusz Blaszak, va declarar que el seu departament estava “llest per defensar la frontera polonesa”. El nombre de les seves tropes a la frontera puja ara a 12.000. S’han unit als milers de policies de la patrulla fronterera que ja hi eren.
I el govern ha anunciat que la Força de Defensa Territorial de 29.000 efectius, que recluta en gran mesura de les files de l’extrema dreta, està a l’espera.
Amb les tropes ha arribat una repressió legal. Els governs de Polònia i de Lituània han declarat l’estat d’emergència. Amb això, es prohibeixen les organitzacions humanitàries i periodistes a les zones frontereres. També se suspenen moltes lleis de drets humans.
A Lituània, les i els migrants no es poden comunicar per escrit o per telèfon amb ningú.
Polònia pràcticament ha abolit el dret d’asil i està ordenant a les seves tropes que utilitzin la força per fer retrocedir qualsevol migrant que intenti creuar la frontera. Tot i que es tracta d’una clara violació de la legislació de la UE, Europa ofereix tant diners com suport militar per ampliar aquesta política.
Hajar, un kurd de l’Iraq, ja ha experimentat les “forces especials” lituanes a la frontera. Comenta que després de ser capturat per ells el van colpejar amb pals i cables de plàstic mentre li donaven descàrregues amb pistoles paralitzants. El seu cos ara està cobert de profunds hematomes. Van dir: “No tens dret a venir al nostre país. Tu embrutes el nostre país” va comentar al New York Times.
“Seguretat”
Els líders de la UE van denunciar Lukaixenko per colpejar la gent l’any passat. Ara les forces europees estan fent el mateix. Els polítics a Brussel·les van denunciar, no fa gaire, l’expresident Donald Trump per voler construir un mur antimigrants entre Estats Units i Mèxic. Ara insten Polònia a fer una cosa semblant.
El parlament polonès va votar a l’octubre gastar al voltant de 350 milions d’euros en un nou mur a la frontera amb Bielorússia. El llavors ministre de l’interior alemany, Horst Seehofer, va donar suport al nou mur. Va dir que el govern polonès ha “reaccionat correctament fins ara”. Seehofer va prosseguir: “Jo també dic que necessitem seguretat estructural a les fronteres”.
No hi ha dubte que Lukaixenko està manipulant els refugiats per assolir els seus propis fins. Si el seu règim realment es preocupés per la difícil situació de les i dels migrants, els podria oferir refugi i permetre’ls establir-se a Bielorússia. En canvi, les i els migrants parlen d’un tracte cru i de ser expulsats ràpidament del país.
Però cap potència no surt pitjor d’aquesta situació que la UE. Amb els polítics d’extrema dreta, els líders europeus han optat per adoptar la seva agenda antimigrant en la seva totalitat.
Les fronteres de la “Fortalesa Europa” s’enfortiran amb tropes cada cop més armades i brutals. Hi haurà parets físiques, tanques elèctriques i filferro de pues.
Les lleis que les institucions europees van afirmar que eren un segell distintiu de la civilització ara es poden doblegar o trencar amb facilitat.
El perill imminent que les i els migrants morin congelats als boscos fronterers o siguin abatuts per les tropes és un judici devastador per a una societat tan “avançada”.
La sang d’aquesta atrocitat estaria tant a les mans dels líders de la UE com als règims de Bielorússia i Rússia.
Índia/Bangladesh: 4.156 quilòmetres de longitud
La frontera entre els dos països, que alguna vegada van formar part del gran Bengala, és un camp de batalla.
Una tanca fronterera que cobreix més de 2.000 quilòmetres trenca el paisatge i està vigilada per una Força de Seguretat Fronterera de l’Índia (BSF) que té ordres de disparar. Més de 1.200 persones han mort tractant de creuar les últimes dues dècades, però mai s’ha processat ningú per aquestes morts.
Alauddin Biswas va descriure com els guàrdies fronterers indis van matar el seu nebot de 24 anys, sospitós de robar bestiar, el març de l’any 2010: “La BSF li havia disparat mentre estava estirat d’esquena. Li van disparar al front”, va dir. “Si estigués fugint, l’haurien disparat per l’esquena. Simplement ho van matar”. El BSF va dir que actuava en defensa pròpia, però no es van trobar armes.
La frontera ha estat creuada durant molt de temps per la població local per comerciar.
També és utilitzada per familiars i amics separats per una línia traçada arbitràriament pels amos colonials britànics quan van dividir l’Índia i van deixar la colònia el 1947.
Corea del Nord/del Sud: 238 quilòmetres de longitud
Corea es va dividir en dos al final de la Segona Guerra Mundial després de viure 35 anys com a colònia japonesa.
Les tropes soviètiques van ocupar el nord mentre que l’exèrcit nord-americà van ocupar el sud. Tant l’imperialisme rus com el nord-americà van esclafar qualsevol resistència i van establir règims lleials a les seves meitats del país.
Una guerra de tres anys entre les superpotències va acabar en un punt mort el 1953 i sense un tractat.
L’espai entre els dos estats ara és un territori buit, una “zona desmilitaritzada de Corea”. Les tanques de filferro s’alineen per tot arreu, mentre que els paranys dels tancs i els camps de mines actius fan que l’àrea sigui intransitable. L’excepció és una “Carretera de Reunificació” de sis carrils que és gairebé permanentment buida de trànsit civil.
Hi ha hagut més de mil xocs menors i mig centenar d’incidents greus des del final de la guerra.
Durant els conflictes a la zona entre 1966 i 1969, van morir 299 sud-coreans, 397 nord-coreans i 43 nord-americans.
El 1976, Estats Units va admetre que hi havia hagut 200 incursions militars a Corea del Nord des del Sud.
Avui, molta gent a Corea del Sud està més preocupada perquè Estats Units pugui fer servir armes nuclears contra el Nord que perquè el Nord els envaeixi.
Las camisetas rezan: «Biden, déjenos entrar por favor»
EUA/Mèxic: 3.169 quilòmetres de longitud
2020 va ser l’any més mortífer per a les persones migrants que van intentar creuar il·legalment Arizona: es van trobar les restes de 227 persones que havien intentat arribar a EUA. Almenys 7.000 persones han mort al llarg de la frontera des del 1998.
Durant l’estiu més calorós registrat, moltes persones, incloses criatures, van morir al desert abans d’arribar a murs, tanques i creuaments.
Sota la presidència de Donald Trump, Estats Units va construir una muralla a gran part de la frontera, cosa que va augmentar els riscos per als que encara estaven decidits a fer el viatge.
“Aquesta és una tradició de llarg recorregut, aquestes barreres i murs han empès la gent a terrenys més remots i traïdors”, va dir Jeremy Slack, que ensenya geografia a la Universitat de Texas-El Paso.
Trump va signar una ordre d’emergència el març de l’any 2020 permetent l’expulsió de migrants a la frontera si hi havia “preocupacions” que poguessin tenir la Covid-19. Més de 380.000 persones van ser obligades a tornar al desert.
Ara, amb Joe Biden, les i els migrants que intenten creuar la frontera s’han trobat amb forces frontereres a cavall amb fuets.
Per què el capitalisme necessita fronteres
Les fronteres són un mitjà del sistema per controlar la gent treballadora. La gent rica vola pel planeta gairebé sense necessitat de passaport. Els diners es poden exportar d’un país a un altre només tocant un botó. Els caps poden tancar una fàbrica a una part del món i ser benvinguts per reiniciar la producció en una altra. Però el moviment de persones i mà d’obra està estrictament controlat.
Hi ha moments en què convé als patrons permetre que més persones treballadores d’un país es traslladin a un altre. Però la majoria de vegades volen tancar les i els treballadors en un Estat en particular. Això beneficia la classe dominant de diverses formes.
Primer, els permet crear un sentit de pertinença nacional que —esperen— soscavarà la consciència de classe.
En segon lloc, el nacionalisme els ajuda a sembrar divisions entre persones treballadores de diferents orígens que viuen al mateix país.
En tercer lloc, tenir un grup de persones treballadores que no es consideren ciutadans és molt útil pels patrons. A les persones indocumentades se’ls pot pagar menys i, sovint, tenen por d’exigir els seus drets.
Finalment, els nostres governants estan feliços de tenir un grup que pugui convertir en boc expiatori de les seves pròpies errades. Poden culpar les persones més vulnerables pels baixos salaris i la manca d’habitatge, feines i prestacions socials.
L’única manera de contrarestar l’agenda de la classe dominant és rebutjar les tàctiques de divideix i venceràs, i la seva noció de fronteres i països.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.
