Santi Amador
Una de les recents estrenes de Netflix, “No mires arriba”, té tots els ingredients per si s’hagués estrenat a cinemes haver estat un èxit de taquilla. Un elenc d’actrius i actors impressionant –Meryl Streep, Jennifer Lawrence o Leonardo DiCaprio– en una pel·li de catàstrofes, però també d’humor; un entreteniment de sobretaula per a aquestes festes nadalenques…
Però la pel·lícula va més enllà de ser un mer producte d’entreteniment que, encara que una mica llarga, dues hores i mitja, ho és. És una crítica al sistema capitalista en el seu conjunt, ja sigui en el seu vessant polític-institucional (el govern de la principal superpotència), als mitjans de comunicació de masses, als grans empresaris o al paper de la ciència sota el present sistema.
Com sol passar a les pel·lícules en què algun dels protagonistes és un científic, es caracteritza al mateix com algú infradotat d’habilitats socials, lliurat a la seva professió: en aquest cas el paper de DiCaprio. Jennifer Lawrence presenta un perfil més mundà, amb la rebel·lia que en molts casos presenta una joventut desencantada amb el seu present i la manca de futur. La ciència, encara que els mateixos científics de la pel·lícula —en aquest cas astrònoms— i molta gent de ciència benintencionada a la vida real s’entesti, no està fora de les dinàmiques del sistema, i de fet és utilitzada pel mateix per defensar els seus interessos.
El paper de Streep i el seu gabinet se circumscriu a la dreta populista, l’alt-right que ha arribat al poder a Estats Units o al Brasil. Aquesta mateixa ultradreta que, com es veu a la pel·lícula, quan es dirigeixen als seus seguidors diu representar la classe obrera i els rics “molons”. Formacions polítiques i líders que com els de VOX, pertanyen i defensen els interessos de la classe dominant, la dels grans empresaris, més enllà de prendre una decisió o una altra per aconseguir més vots i perpetuar-se en el poder. El fet que sigui una presidenta d’ultradreta també desmitifica el suposat feminisme de les elits; l’alliberament de les dones no ha arribat perquè dones com Merkel o al seu moment Thatcher arribaran al poder i tampoc ho farà amb Ayuso, Monasterio, Olona o Le Pen.
El paper del magnat no pot ésser més encertat. Després de molts anys rentant la cara de gent com Zuckerberg, Gates o els darrers temps d’Elon Musk, l’emprenedor de les noves tecnologies apareix com algú que cerca el benefici sota vestidures —segons ell— d’un benefici per a la humanitat. La pel·lícula reflecteix molt bé que la societat està travessada per interessos contraposats, en la qual no hi ha un interès “general” per a totes les persones, sinó que els beneficis dels nostres Amancio Ortega o Florentino Pérez no són els beneficis de les netejadores, les professores o els estibadors.
El paper de les xarxes socials i els grans mitjans de comunicació també tenen un paper clau per al manteniment de l’hegemonia del sistema. El moviment que nega l’existència del cometa és una còpia calcada dels moviments negacionistes climàtics i antivacunes que molts països estan patint a l’actual pandèmia, atiats per aquest quart poder en forma d’espectacle per generar beneficis.
El sabor que deixa la pel·lícula és molt amarg: la mateixa sensació que em va deixar la sèrie Black Mirror. La immensa majoria de la gent sap que el sistema no funciona, que els rics no són gent que s’ha guanyat la seva riquesa matant-se a treballar i sí robant a la majoria i que els polítics de l’establishment no ens representen. No obstant, no veu tan clar que hi hagi una sortida favorable per als i les de baix; és comú que en la cultura popular —pel·lícules i sèries, sobretot— es vegi com més realista la fi del món que la fi del capitalisme.
A 30 anys de la caiguda de l’URSS —en què molta gent tenia il·lusions, pensant que era una alternativa al capitalisme, quan realment només era una altra variant del mateix sistema— sembla que no hi ha esperança. Les experiències de l’esquerra alternativa a Llatinoamèrica i sobretot a Europa —amb Syriza o Unidas Podemos— han desencantat milions de persones.
Però les contradiccions del capitalisme se segueixen aguditzant. Els baixos salaris, la pujada de la tarifa de la llum o l’agreujament de la crisi climàtica continuaran esperonant milions de persones. Com a revolucionaris i revolucionàries, hem de continuar fent nostra la frase de Gramsci, pessimisme de la raó, però optimisme de la voluntat. La partida no està perduda.
