ES CA

En el 30è aniversari del col·lapse de la Unió Soviètica, Tomáš Tengely-Evans argumenta que el succés no va ser una derrota per a les i els socialistes revolucionaris. Les lliçons apreses són valuoses per a les i els socialistes d’avui en la seva lluita per un veritable socialisme.

 

L’última vegada que es va hissar la bandera vermella al Kremlin de Moscou va ser el 25 de desembre de 1991. En aquesta data la Unió Soviètica va deixar d’existir formalment.

La majoria de l’esquerra ho va veure com una derrota del socialisme.

Però a les pàgines del nostre diari germà a la Gran Bretanya, Socialist Worker, es va argumentar que era “un fet que hauria de tenir totes les persones socialistes gaudint”. Una portada va celebrar la desintegració de la Unió Soviètica, amb el titular: “El comunisme s’ha esfondrat, ara comença la lluita pel socialisme real”.

La Unió Soviètica afirmava que era un estat socialista. La seva constitució deia que “tot el poder pertany al poble treballador”, que ho exercia a través dels consells de treballadors que havien pres el poder durant la Revolució Russa de 1917.

En realitat, la Unió Soviètica i els seus satèl·lits a Europa de l’Est eren societats de capitalisme d’Estat on la gent treballadora no tenia cap control.

El dictador Joseph Stalin i els seus successors van construir una dictadura brutal marcada per l’explotació i l’opressió.

Però la dictadura estalinista no fou el resultat inevitable de la Revolució Russa. La Revolució va demostrar el potencial de les i els treballadors que dirigeixen la societat sense caps, banquers ni terratinents.

Revolució

La classe treballadora, en aliança amb la pagesia, havia pres el poder a l’octubre del 1917.

La pedra angular va ser una democràcia molt més completa que sota el capitalisme basada en els consells de treballadors i treballadores, soviets, la paraula russa per designar els consells obrers. Les i els treballadors controlaven llocs de treball clau, mentre que les propietats dels terratinents es dividien i es lliuraven a la pagesia.

Dècades abans que la gran majoria de països capitalistes com la Gran Bretanya introduís reformes lleus, Rússia havia despenalitzat l’homosexualitat i a les dones se’ls garantia el dret al divorci i a l’avortament.

Vladimir Lenin i el partit bolxevic, que havia liderat la revolució, van argumentar que havia d’estendre’s internacionalment per sobreviure.

Malauradament, l’onada de revoltes desfermada per la Revolució Russa no va aconseguir obrir-se pas. Alhora, 14 potències imperialistes, inclosa la Gran Bretanya, van envair Rússia i van lluitar al costat dels blancs que volien restaurar l’antic ordre tsarista.

L’Exèrcit Roig, dirigit per León Trotsky, va repel·lir els invasors i va destruir els exèrcits blancs el 1922.

Però la Guerra Civil Russa va tenir un impacte devastador. Va delmar la classe treballadora.

El partit bolxevic es va trobar dirigit per una burocràcia estatal. Durant la dècada de 1920, la mida i el poder d’aquesta burocràcia van augmentar, amb Stalin com a secretari general. En una ruptura total amb els bolxevics, es va formular la idea del “socialisme en un sol país”, afirmant que sota la seva direcció el socialisme era possible sense una revolució mundial.

A finals de la dècada, la burocràcia es va anar transformant en una nova classe dominant.

El 1928, una combinació de pressions imperialistes i crisi interna va empènyer Stalin a adoptar el primer Pla Quinquennal. El seu objectiu era forçar una ràpida industrialització esprement la classe treballadora.

Per fer-ho, Stalin va desencadenar una contrarevolució en tota regla que va ofegar en sang els èxits del 1917. El Pla Quinquennal va suposar un canvi decisiu cap al “capitalisme d’Estat burocràtic”.

Competència

Karl Marx va argumentar que el capitalisme està marcat per dues divisions.

La primera divisió és entre persones treballadores i capitalistes que posseeixen o controlen els “mitjans de producció”, com les fàbriques i la maquinària.

Les i els capitalistes exploten les i els treballadors per obtenir guanys, però no ho fan només perquè siguin cobejosos. Aquí és on entra en joc la segona divisió, entre els mateixos capitalistes. La competència obliga les empreses a reinvertir els seus guanys en nova tecnologia i esprémer més les i els treballadors per obtenir una major part dels guanys que els seus rivals.

Això condueix, com va dir Marx, a un sistema d’“acumulació per acumulació, producció per producció”.

La Unió Soviètica va estar marcada per la primera divisió entre classe treballadora i mitjans de producció. La subordinació de la classe treballadora era al cor de les lleis laborals estalinistes.

Una resolució del comitè central del Partit Comunista de setembre de 1929 va deixar clar que les ordres dels gerents són “incondicionalment vinculants per al seu personal administratiu subordinat i per a totes les persones treballadores”.

Però què passa amb la segona divisió?

Imperialisme

Vist de manera aïllada, la Unió Soviètica no estava marcada per ella, ja que no hi havia competència de mercat dins de les economies estalinistes.

Però això canvia quan mirem la Unió Soviètica en el context de l’imperialisme, un sistema global d’estats capitalistes competidors. Estava tancada en una competència militar i econòmica amb els estats capitalistes occidentals.

Aquesta competència va significar que la burocràcia es comportés de la mateixa manera que una empresa capitalista. El seu objectiu era l’acumulació de capital a costa de les i els treballadors.

Després de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va imposar el model de capitalisme d’Estat a Europa de l’Est. Altres països oficialment “socialistes”, com la Xina i Cuba, van adoptar formes del mateix sistema.

La competència imperialista es va intensificar durant la Guerra Freda.

Al moment de la mort de Stalin el 1953, els governants de la Unió Soviètica i del Bloc de l’Est d’enfrontaven a una greu crisi.

Productivitat

La burocràcia havia construït amb èxit la indústria pesant a la dècada de 1930.

Ho havia fet augmentant la “productivitat laboral” —esprement més les i els treballadors— mitjançant una repressió brutal. Però confiar en el terror per augmentar la productivitat laboral estava arribant als límits.

I el desenvolupament capitalista modern requereix d’una força laboral sana i educada per anar més enllà d’una fase inicial de desenvolupament industrial.

Aquesta crisi va provocar divisions entre els sequaços de Stalin després de la seva mort. Finalment, Nikita Khrusxov va aconseguir aconseguir el primer lloc amb reformes prometedores.

Va llançar un atac a gran escala contra el “culte a la personalitat” de Stalin al XX Congrés del Partit Comunista el 1956.

Juntament amb el “pal” del terror estatal, Khrusxov va prometre ara la “pastanaga” de salaris més alts i més béns de consum per augmentar la productivitat dels treballadors. Però Khrusxov estava igualment predisposat a utilitzar la repressió, sobretot quan el govern de la burocràcia es va veure amenaçat.

Lluita de classes

Com a societats de classes, la Unió Soviètica i el Bloc de l’Est van estar marcats per la lluita de classes igual que Occident.

Les i els treballadors de Txecoslovàquia i Alemanya Oriental ja s’havien aixecat el 1953 contra els atacs cap al seu nivell de vida.

I ara el discurs de Khrusxov va causar una confusió ideològica als Estats estalinistes i la gent comuna va començar a qüestionar els seus governants.

Les i els treballadors es van rebel·lar a Polònia i Hongria el 1956. La resposta del “reformador” Khrusxov? Enviar tancs per aixafar la revolució obrera hongaresa.

La Unió Soviètica va registrar unes taxes de creixement impressionants durant les dècades de 1950 i 1960. Però el creixement intern no va ser suficient per superar la pressió constant per aconseguir una acumulació de capital més gran.

Contínuament xocava contra els límits d’acumulació de capital establerts per la seva economia nacional. I l’endarreriment de la Unió Soviètica va significar que la carrera armamentista de la Guerra Freda va suposar una càrrega particularment pesada sobre la seva economia.

Estancament

Les reformes de Khrusxov no van aconseguir fer més eficient el capitalisme d’Estat, i Leonid Brezhnev el va enderrocar el 1964. Però Brezhnev tampoc no va poder resoldre els problemes subjacents.

A la dècada de 1970, la Unió Soviètica estava sumida en un profund estancament.

Això va provocar divisions entre “reformadors” i “conservadors”.

El primer grup volia introduir algunes reformes per fer el capitalisme d’Estat més eficient. El segon temia que qualsevol canvi amenacés el govern de la burocràcia.

El 1984, com a reconeixement de la crisi, Mikhaïl Gorbatxov va ser nomenat governant de l’URSS i va començar la “glasnost” (obertura) i la “perestroika” (reconstrucció).

Però els intents de reforma van ser massa escassos i massa tardans. I la seva incapacitat per resoldre la crisi va provocar més escissions i va desfermar forces a la base de la societat que van començar a qüestionar obertament el seu domini.

Cop fallit

El 1989, una onada revolucionària va arrasar amb les dictadures estalinistes d’Europa de l’Est.

I el 1991, la mateixa Unió Soviètica es va esfondrar després d’un cop fallit contra Gorbatxov per part de sectors conservadors de la burocràcia.

Però la vella classe dominant va fer tot el possible per aferrar-se al poder de classe.

La configuració política va canviar, però les relacions socials entre patrons i treballadors no. Els polítics comunistes es van convertir en polítics “democràtics”.

Els gerents d’empreses de propietat estatal es van convertir en gerents i, de vegades, en propietaris d’empreses recentment privatitzades.

En alguns països estalinistes, els moviments d’oposició i els nouvinguts capitalistes van formar part de la nova configuració.

Però ja sigui que els nous estats fossin governats per estalinistes “reformats”, demòcrates liberals o una combinació de tots dos, tots els governs van acceptar la lògica del capitalisme global. Van seguir polítiques de lliure mercat.

Això no vol dir que els socialistes hagin de lamentar el col·lapse de la Unió Soviètica. El que cal és aquest esperit original de la revolució socialista i l’autoemancipació de la classe treballadora del 1917 i que l’estalinisme sigui definitivament sepultat.


Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.