Isabel Ringrose
Milers de treballadors i traballadores enfadades i mal pagades d’Estats Units estan contraatacant. Però, quina és la causa del creixent nivell de lluita?
Un augment de les vagues a Estats Units ha fet que el mes d’octubre passat se l’anomenés #Striketober. Aquest any s’han produït almenys 185 vagues importants i al voltant de 40 a l’octubre.
Això equival a més de 100.000 persones treballadores fent vaga, amenaçant de fer-la o votant a favor només a l’octubre.
L’augment de l’acció vaguista és molt benvinguda i sembla realment gran en comparació amb l’anterior.
És el resultat d’un llarg període de poca lluita de classes que ha estat esquitxat per avenços ocasionals.
Pandèmia
La revolta de les i els professors l’any 2018 va ser un exemple. Les vagues durant la primera part de la pandèmia del coronavirus en van ser un altre.
Una raó per la qual s’estan produint més vagues ara, és perquè les i els treballadors estan enfadats perquè només han rebut salaris baixos i pèssimes condicions després d’arriscar les seves vides durant la Covid-19.
I les persones treballadores reconeixen la importància de lluitar durant l’escassetat de mà d’obra, especialment quan els beneficis dels empresaris s’han disparat en els darrers 20 mesos. I en alguns casos, els treballadors també estan rebutjant els consells dels seus dirigents sindicals.
Al setembre, 10.100 treballadors i treballadores de l’empresa de maquinària agrícola John Deere, d’Iowa, Illinois, Colorado, Geòrgia i Kansas van votar, en un 99%, a favor de les vagues.
El seu sindicat, United Auto Workers, es va reunir amb la direcció per pactar un acord terrible que hauria donat un augment de tan sols el 5%, seguit d’augments salarials del 3% els anys 2023 i 2025.
L’acord també suposava la implementació d’un sistema de pensions de dos nivells, cosa que significaria que els treballadors més nous en rebrien menys.
Els líders sindicals van dir que l’acord contenia “importants èxits econòmics”, però un 90% dels treballadors van votar-hi en contra i el 14 d’octubre es van declarar en vaga.
Més de 1.400 treballadors de Kellogg’s estan en vaga a les plantes de Michigan, Nebraska, Pennsilvània i Tennessee. Les i els treballadors van ser obligats a treballar 30 dies seguits en torns de 12 i 16 hores.
Les retallades afectaran la sanitat, les pensions i les vacances. Les i els treballadors també estan lluitant contra un sistema de dos nivells introduït l’any 2015 que fa que les i els nous empleats guanyin gairebé 9,70 dòlars menys per hora, amb pitjor assistència sanitària i pitjors pensions.
Unes 2.500 infermeres i personal de Communications Workers of America també lluiten a tres hospitals de Buffalo, Nova York. Els treballadors i les treballadores pateixen esgotament a causa de la pandèmia i s’enfronten a l’escassetat, la manca de suport i l’empitjorament de les condicions laborals.
Al voltant de 1.100 miners del carbó a Alabama han estat en vaga des de l’abril i 2.000 fusters a Washington des de mitjans de setembre. Igual que 700 infermeres a Massachusetts i 450 treballadors siderúrgics de Huntingdon, West Virginia.
Mentrestant, 6.500 professors i professores de la Universitat de Califòrnia, així com les i els graduats de les universitats de Harvard, Columbia i de l’estat d’Illinois amenacen amb vagues.
Més de 30.000 persones treballadores de la salut de Kaiser Permanent a Califòrnia, Hawaii i Oregon també han amenaçat amb una vaga.
El nombre de vagues i de persones treballadores involucrats en l’acció pot donar confiança a altres per lluitar.
Lleis repressives per intentar contenir l’acció
Les vagues s’han comparat amb una vaga general o com una reedició dels anys 40, quan més de cinc milions de treballadors i treballadores es van declarar en vaga després de la Segona Guerra Mundial.
És molt positiu que la lluita i la confiança de les i els treballadors per desafiar les ordres sindicals estigui augmentant.
Això és especialment important després de l’elecció de Joe Biden, on gran part de l’esquerra va ser absorbida per la seva campanya de “tornada a la normalitat”.
Però les vagues individuals d’aquest any continuen sent petites i el nombre total de persones treballadores involucrades continua sent limitat.
Una de les vagues més grans de la història d’Estats Units va passar el 1959 quan més de 500.000 treballadors de l’acer van fer vaga durant 116 dies.
Una sèrie de vagues en educació va fer que més de 485.000 treballadores i treballadors es declaressin en vaga l’any 2018 i 425.500 el 2019.
La manca de lluita avui dia es deu en part a les repressives regulacions laborals nord-americanes. Uns 28 estats han promulgat aquestes lleis de “dret a la feina”.
Prohibeixen als sindicats exigir als no afiliats en un lloc de treball sindicalitzat, que paguin quotes pels beneficis que obtenen de la negociació col·lectiva.
Els ocupadors també celebren reunions antisindicals per dissuadir les i els treballadors de sindicalitzar-se i poden reemplaçar permanentment els treballadors en vaga.
La Cambra de Representants va aprovar la Llei de protecció del dret de sindicació per desfer les lleis de dret al treball. Aquesta llei faria il·legal reemplaçar o discriminar les i els treballadors que participen en vagues, així com contractar esquirols o exigir que les i els treballadors assisteixin a reunions antisindicals.
Però el seu èxit al Senat pot ser limitat, per la qual cosa els demòcrates estan intentant incloure algunes de les seves propostes a la proposta de llei “Build Back Better” (“Reconstruir millor”) de Biden.
Tot i les derrotes dels últims anys, desenes de milers de persones treballadores enutjades estan recorrent novament a les vagues per guanyar drets.
Augmenta l’aprovació dels sindicats
L’afiliació sindical a Estats Units ha anat disminuint al llarg de les darreres dècades.
Va caure a menys de l’11% de les i els treballadors nord-americans empleats l’any 2020, davant del 20% el 1983 i el 35% el 1954.
Fins i tot a finals dels anys 60, només al voltant d’un terç de totes les persones treballadores d’Estats Units estaven sindicades.
El declivi és degut en part a les lleis antisindicals i a les mesures repressives de les empreses contra la sindicalització.
Però també és el resultat que els líders sindicals s’entesten a fer mals acords i actuen com a instruments de les empreses en el marc del moviment obrer.
Des de l’any 2002 fins als darrers anys, el nombre de dies de vaga s’ha mantingut prop de mínims històrics.
Tot i això, el 68% de les i els nord-americans aprova ara els sindicats, la proporció més alta des del 1965 segons una enquesta de Gallup d’agost.
Aquesta taxa de suport puja gairebé al 78% per a les persones de 18 a 29 anys.
Això s’ha de convertir en activitat, no pas en una simple negociació de convenis.
Mirar més enllà de Joe Biden
Per a moltes i molts treballadors, confiar en les promeses buides dels polítics no és suficient després del patiment dels darrers 20 mesos.
La negativa del president Biden a donar suport obertament a les vagues mostra de quin costat està realment.
En lloc de dir que dóna suport a les vagues, Biden ha dit que dóna suport al dret de vaga de les i els treballadors.
Va afegir que no pensa involucrar-se en cap de les disputes.
Les vagues estan contribuint a l’escassetat de mà d’obra i les interrupcions de la cadena de subministrament, cosa que provoca el caos per a les empreses i els empresaris. Això no és el que vol Biden.
Però Biden tampoc no es pot manifestar en contra de les lluites o danyar la seva imatge de president suposadament progressista.
Isabel Ringrose és activista del Socialist Workers Party, el nostre grup germà a la Gran Bretanya. Aquest article va aparèixer al seu diari Socialist Worker.
