Suplement especial: 15/12/2021
Set passos per derrotar l’extrema dreta
Els sindicats davant l’extrema dreta
Anticapitalisme i la lluita contra el feixisme
Baixar aquest suplement en format PDF per imprimir:
a casa (DIN A4) a la copisteria (DIN A3/A4)
Set passos per derrotar l’extrema dreta:
Abunden a les xarxes les propostes de “X passos per resoldre el problema Y”. No veiem cap motiu per no fer servir aquest format per parlar sobre com combatre el feixisme.
Pensem, doncs, en alguns passos que cal fer per frenar l’extrema dreta.
El primer pas és reconèixer que el problema hi és. A la teva ciutat, hi ha monuments o simbologia feixistes? S’han fet manifestacions nazis? Hi ha hagut agressions feixistes? Hi ha grups feixistes?
Si pots respondre, honestament, que “No” a totes aquestes preguntes, i afirmar a més que ningú a la teva ciutat fomenta idees xenòfobes, antisemites o islamòfobes, aleshores, pots passar d’aquest text, no ho necessites (i digue’ns on és aquesta ciutat tan afortunada!). Si la resposta és que sí, segueix llegint, cal fer més passos.
El segon pas suposa estar disposat o disposada a trencar amb els tòpics respecte del problema. Pots dir, “no els donem importància; no fem res; segur que els feixistes desapareixeran”.
Per moltes “teories” i xerrameca amb què s’emboliqui l’argument, és una resposta superficial i, com demostrarem, equivocada.
Alternativament, pots furgar al fons d’un vell armari, desempolsar unes banderes antifa i caputxes, i intentar unir la tropa radical per presentar baralla davant els feixistes. Aquesta resposta demostra més esperit que la primera, però tampoc no sol funcionar.
Si el problema són només 4 nanos fatxes sense projecte, pot ser efectiva, però la veritat és que en aquest cas la primera opció també serviria.
Amenaça
Davant d’una amenaça feixista real i creixent, ni la inacció ni una acció limitada als radicals de sempre és suficient. Cal obrir-se a altres opcions; aquí tens el segon pas.
Si volem respondre de manera efectiva, cal analitzar seriosament la situació real. Això és el tercer pas.
La ultradreta creix per gairebé tot Europa. Governa a Polònia i Hongria on a més a més la segona força, Jobbik, és un altre partit ultra.
A França, el Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen va guanyar les eleccions europees del 2019 i va passar a la segona volta de les presidencials del 2017 obtenint més de 10 milions de vots.
A Suècia, el feixisme amb “trajo” dels Demòcrates de Suècia és la tercera força parlamentària amb 62 escons.
Els partits d’extrema dreta són la segona força més votada a les darreres eleccions legislatives celebrades a Finlàndia, Itàlia, Dinamarca i Països Baixos i la tercera a Estònia, Alemanya, Suècia i Àustria.
Amb l’entrada de l’Aliança per a la Unió de Romanesos i de Chega als Parlaments de Romania i Portugal, només 4 països s’alliberen d’aquesta púrria.
Aquests són només uns exemples i cada dia n’hi ha més. Mireu, per exemple, la ultradreta a Polònia o Hongria capaços de mobilitzar al carrer milers de persones o d’impulsar campanyes de retallades de drets de les dones i del col·lectiu LGTBI+.
Full de ruta
Mireu Àustria i França, on l’extrema dreta fa anys que imposa el full de ruta del debat polític, cosa que ha provocat un repunt de l’antisemitisme i la islamofòbia. Alemanya, on es produeixen 10 atacs al dia a centres d’acollida de persones refugiades o les agressions i assassinats de gitanos a Hongria, Bulgària i República Txeca.
El feixisme no és un problema només local d’uns xavals ultres; com hem vist les seves xarxes s’estenen des dels carrers fins als parlaments de gairebé tota Europa i també a les xarxes socials.
El feixisme ha esdevingut tendència majoritària en aquestes xarxes socials. A mitjans de l’any passat Matteo Salvini comptava amb més de 2,2 milions de seguidors a Instagram, Bolsonaro 17,1 milions i Abascal 700.000.
El quart pas és menys depriment. Es tracta d’aprendre d’on sí que s’ha aconseguit frenar l’extrema dreta.
Manifestacions
A la Gran Bretanya, la situació és diferent a la de la resta d’Europa. Als anys 70 el Front Nacional britànic (NF) va arribar a ser una greu amenaça.
Per combatre’l, a principis de 1978 es va crear l’Anti Nazi League (Lliga Anti Nazi, ANL). Aquesta va abastar des de l’esquerra radical fins a diputats laboristes, sindicats, organitzacions de migrants… i va tenir un moviment germà cultural molt important, Rock Against Racism.
Mitjançant manifestacions, concerts, milions d’adhesius, octavetes, xapes, cartells… i més manifestacions, es va derrotar l’NF a principis dels 80.
Un sector de l’NF es va reorganitzar als 90 com el British National Party (BNP), però aquest també va caure davant d’una campanya unitària. A la primera dècada dels anys 2000, en una situació ja més complexa, el BNP va tornar a créixer, arribant a tenir mig centenar de regidors i dos eurodiputats.
Aquest cop li va fer front un moviment encara més ampli, Unite Against Fascism (UAF), producte de la fusió de l’ANL amb una altra xarxa antiracista. Després d’una llarga lluita, UAF va aconseguir debilitar el BNP i també va aconseguir trencar el moviment hooligan feixista, English Defence League.
Amb la derrota (parcial, temporal, com sempre) del feixisme, el partit xenòfob UKIP va intentar fer-se un forat. Va tenir cert èxit, però també va patir els efectes de la campanya d’oposició unitària, organitzada ara sota el nom de Stand up to Racism (“Dempeus contra el racisme”). Fa anys que UKIP pateix una crisi crònica.
La lliçó és clara. Ningú no ha sentit a parlar del NF britànic, mentre que el RN (antic FN francès) que no ha hagut d’enfrontar-se a una lluita unitària semblant, és gairebé la primera força política del seu país.
Fins i tot a Grècia, la derrota d’Alba Daurada i la detenció dels seus líders no hagués estat possible sense la feina de KEERFA, el moviment unitari contra el feixisme. Les seves mobilitzacions després de l’assassinat de Pavlos Fyssas van ser un factor clau per obligar l’Estat a jutjar el partit nazi. Ara Alba Daurada té 39 dels seus líders a la presó i està gairebé absent als carrers, alhora que les protestes locals han aconseguit tancar les seves oficines municipi rere municipi.
Liquidar
A l’Estat espanyol, fins fa uns anys l’extrema dreta tenia èxit electoral només a Catalunya, on Plataforma per Catalunya (PxC) va aconseguir 67 regidories el maig del 2011. Des d’aleshores, i gràcies a la lluita unitària impulsada per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), va anar perdent vots i militants, quedant la seva representació reduïda a 8 regidors el maig de 2015. Després d’uns anys en crisi, PxC es va liquidar.
Una victòria afegida el 2015 va ser el tancament del centre neonazi “Tramuntana”, establert per gent de PxC, al districte barceloní de Sant Martí. Va ser un èxit de la campanya unitària veïnal liderada pel grup local d’UCFR, l’últim pas del qual va ser la publicació de 10.000 exemplars d’un diari dedicat a desemmascarar el centre.
L’ascens de VOX
A les eleccions municipals de 2015, VOX va aconseguir 22 regidors i 2 alcaldies a tot l’Estat espanyol. Però van ser els 12 escons aconseguits a les eleccions Autonòmiques andaluses del 2 de desembre de 2018, els que van fer que rebés una cobertura mediàtica desproporcionada per a la seva mida. Això fa que altres partits copiïn a poc a poc elements del seu discurs.
Aquesta presència permanent als mitjans ajuda a explicar per què aquest partit d’extrema dreta va poder obtenir 4 mesos després, a les eleccions generals 24 diputats i 6 mesos després 52. I tot i així moltes persones donen suport a VOX sense saber realment què representa.
Renovació o viure del conte?
VOX declara a la seva web que “no hem viscut mai de la política” i promet “renovació”. És mentida.
Santiago Abascal, president de VOX, va militar al Partit Popular durant 19 anys, cinc com a diputat autonòmic. Després de perdre l’escó, es va dedicar a una fundació subvencionada pel Govern d’Esperanza Aguirre. Després Aguirre va col·locar Abascal en un càrrec autonòmic on va cobrar, entre el 2011 i el 2013, un sou públic superior al del President del Govern.
VOX: Extrema dreta racista
El racisme és un element clau del seu programa.
Proposen l’expulsió massiva de persones estrangeres. Parlem de gent dels nostres barris, persones amb qui treballem i convivim al camp, fàbriques, escoles, hospitals, etc. Gent que per a Santiago Abascal són “manades d’immigrants violadors” que viuen a barris que una altra diputada de VOX va qualificar com a “femers multiculturals”.
En criminalitzar la gent migrada, VOX intenta desviar l’atenció dels que sí que tenen la culpa de la falta de feina, habitatge i serveis socials.
Molta gent en acabar la guerra civil va haver de fugir de la repressió franquista i de la pobresa. Hauria estat just que països com Alemanya o Mèxic els neguessin l’entrada, o els expulsessin?
VOX proposa la derogació immediata de la Llei de Memòria Històrica per eliminar l’oportunitat de prohibir l’enaltiment del franquisme i d’exhumar les víctimes de les fosses comunes.
Comprensible si tenim en compte que acull militants procedents de grupuscles neonazis i periodistes i historiadors revisionistes que fan una lectura ideològica de la història que dóna suport a moviments involucionistes com el mateix VOX.
Diners per als rics
L’Estat espanyol és el tercer país més desigual de tota la UE; el 1% més ric té la quarta part de la riquesa. Què proposa VOX davant d’aquesta situació? Vol reduir els impostos als rics i a les grans empreses.
La veritat és que no seria fàcil respondre tan categòricament aquestes preguntes perquè el programa econòmic de VOX és ple d’errors i contradiccions en haver optat per camuflar les propostes més neoliberals com l’abaratiment de l’acomiadament, endarrerir l’edat de jubilació o la limitació del dret a la vaga.
Així el programa econòmic/fiscal original de gairebé 130 pàgines ha quedat reduït a menys de 20. És el resultat de passar del proteccionisme al neoliberalisme i viceversa segons les necessitats electorals.
Habitatge i educació
Per VOX la construcció és un sector clau de l’economia però massa rígid. Per això proposa flexibilitzar les normes urbanístiques, reduir terminis i millorar els tràmits, això sí evitant l’adopció de mesures sobre habitatges buits que suposin un menyscapte del dret de propietat.
Una proposició que sens dubte aplaudirà alguna de les diputades acostumades a construir habitatges en sòl industrial sense permís d’habitabilitat.
Però si hi ha un tema que els dirigents de VOX coneixen és aquest: el matrimoni Monasterio/Espinosa de los Monteros viuen en una casa humil de 545 metres quadrats, 4 plantes amb piscina, solàrium i gimnàs valorada en tres milions d’euros. Al que cal afegir 4 immobles més i un local comercial.
Partint d’aquests fets sembla lògic que davant de la manca d’habitatge assequible la solució de VOX sigui “alliberar el sòl”. És a dir, deixar-ho tot a les mans del mercat, cosa que només ajuda els especuladors.
En educació, proposen un “xec escolar”, és a dir, subvencionar l’escola privada amb diners públics.
Un atac directe contra el sistema públic d’educació.
Masclisme pur i dur
Gilipolles, bruixa… són alguns dels adjectius amb què els diputats de VOX reben al Congrés les intervencions de les ministres.
Però els insults no són prerrogatius del sector masculí del partit. Una periodista de VOX va acusar les dones que es manifesten el 8M de no dutxar-se i una altra militant va dir donar suport a una contramanifestació del 8M amb l’eslògan “No sóc feminista. Vull ser femenina”.
La violència masclista creix a l’Estat espanyol amb 37 víctimes mortals oficials fins ara durant 2021. VOX al·lega que hi ha moltes denúncies falses, però aquestes suposen només el 0,01%. Davant d’aquesta alarmant situació VOX proposa derogar la llei de violència de gènere. Si ho aconsegueixen, ho faran encara més difícil perquè les que pateixen aquesta violència obtinguin justícia.
També hi ha un auge d’atacs contra la gent LGTBI+. En comptes de cercar maneres de combatre aquesta discriminació, les mesures que proposa VOX l’augmentarien.
Digues-me amb qui vas…
VOX celebra obertament les seves relacions amb Marine Le Pen, del partit feixista Rassemblement National i amb Matteo Salvini, president de la Lega, un partit ultra italià amb un llarg historial de violència i que abandona gent refugiada perquè mori al mar.
El creixement de VOX fa girar tota la política institucional més a la dreta. Encara més perillós, VOX abona el terreny per al feixisme en tota regla.
Milions de persones van patir sota la dictadura franquista durant dècades: centenars de milers de persones van ser executades. Hi ha massa coses de VOX que ens fan recordar aquella terrible època. Cal cridar alt i clar: Mai més!
Ens hem de mobilitzar a tot arreu per defensar la democràcia i la convivència contra aquesta nova amenaça de l’extrema dreta.
L’antifeixisme del 99%
El model unitari és un antifeixisme del 99%. L’enorme majoria de la població estem contra el feixisme i podem organitzar lluites unitàries i efectives.
La clau és no exigir com a precondició que tothom se sotmeti a les idees de l’esquerra radical, respecte a la qüestió nacional, l’avortament, Palestina, etc. Per descomptat, les persones anticapitalistes no abandonem les nostres idees en participar en un moviment unitari… però tampoc no podem obligar la gent que dóna suport al PSOE o altres opcions a fer-ho.
Simplement, ens hem d’unir en allò que compartim, en la nostra oposició al feixisme. Si aconseguim fer-ho, serem més forts per impulsar altres lluites i altres moviments unitaris.
Així que el quart pas, llarguet diguem-ne, es podria resumir així: cal plantejar-se aplicar el que ha funcionat davant del feixisme; la lluita unitària.
Per això, els passos cinc, sis i set són els més breus d’explicar, i els que impliquen més feina.
Cal comentar tot això amb (per dir un número) tres diferents persones: mitjançant un WhatsApp o millor per telèfon; millor encara quedant per fer un cafè.
Teixir
Aquests són els passos decisius; començar a teixir una xarxa d’oposició al feixisme que vagi més enllà de les persones de sempre, i molt més enllà de l’esquerra radical.
Per derrotar el feixisme hem de fer valer el poder del 99% de la població que seria la que patiria d’arribar al poder els nazis. I la construcció d’aquest 99% passa per parlar amb les tres persones que representin per a tu els darrers tres passos.
Els sindicats davant l’extrema dreta
L’assalt, el 9 d’octubre passat, al local del sindicat italià CGIL per part d’un grup de neofeixistes, coordinat amb un atac a la seva web, ha fet saltar les alarmes al món sindical.
Aquest atac recorda els temps de l’esquadrisme, els violents atacs del feixisme italià contra els sindicats i les Cambres de treball entre el 1920 i el 1922 que van causar apallissaments i morts de sindicalistes. Només en els 5 primers mesos del 1921 les esquadres d’acció van causar més de 200 morts i 800 ferits.
Però ara mateix el problema no és realment la violència sinó com, de mica en mica, en alguns països l’extrema dreta va tenint més ressò entre la classe treballadora.
Votar l’extrema dreta és una realitat al món sindical francès i bona mostra és que el partit de Marine Le Pen ha anat a poc a poc conquerint els antics feus del Partit Comunista tant a nivell electoral com sindical.
Fracassat el seu primer intent als 90 de crear estructures sindicals pròpies va decidir fer entrisme i van reclamar ser els hereus de les grans figures del sindicalisme francès. El resultat va ser tot un èxit i la CGT francesa va haver d’expulsar algunes seccions sindicals senceres per donar suport a companys que es presentaven a les llistes de la ultradreta.
La terrible experiència li va servir al sindicat per prendre’s seriosament la presència de membres de l’extrema dreta a l’organització. Es va elaborar un document per a l’afiliació, “El Front Nacional o la impostura social”, es van organitzar diverses jornades anti-FN i es va crear una comissió interna encarregada de detectar qualsevol moviment de l’extrema dreta a les estructures del sindicat.
El que és clar és que el Rassemblement National ja ha guanyat la batalla cultural. Avui la majoria dels partits i algunes organitzacions sindicals han decidit lluitar al seu terreny: la inseguretat i la migració.
Però l’avenç de l’extrema dreta es veia venir i es materialitza sense que hi hagi resposta.
Segons l’institut de sondejos Harris Interactive, a les eleccions europees de l’any 2019 el partit de Marine Le Pen va guanyar en dos sindicats. Primer a Force Ouvrière (31%) i a UNSA (20%). El primer no causa sorpresa ja que alguns membres de la seva executiva havien mostrat la seva simpatia pel RN, però el segon sí, per ser afí als socialistes.
Dos anys després, el mes de maig passat, els secretaris generals d’UNAS Salut i UNAS Indústria i Serveis van anunciar que eren candidats a les llistes del RN de Le Pen. Van ser expulsats perquè, segons el sindicat, el RN és un partit empresarial, malversador i impulsat per l’odi. Ho han descobert massa tard.
La bona notícia és que des de finals de l’any 2020 han començat a sorgir propostes de moviments unitaris.
Laurent Joly, un activista de Toulouse, ha posat en marxa una coordinadora unitària que reuneix associacions, sindicats, ecologistes… La convocatòria proposa sortir tant dels “enfocaments electorals” com de la guerrilla militarista.
Una proposta similar de coordinació que serveixi de pont per a les iniciatives antifeixistes a tot França és la impulsada pel sindicat Solidaires.
Feixistes a la indústria automotriu
De vegades la creació d’estructures sindicals pròpies dóna bons resultats als feixistes. Aquest és el cas d’Alemanya.
El mateix any del seu enlairament electoral Alternativa per a Alemanya (AfD) crea Alarma! que es defineix com a “una associació alternativa d’empleats”.
Un altre sindicat ultradretà és Zentrum Automobil creat per un neonazi i que compta amb més del 13% de suport a fàbriques com Daimler. En total té 11 delegats a tres comitès d’empresa i ha creat grups de treball sindical a BMV. En alguns centres de treball prop de 200 persones es van postular per anar a les llistes de Zentrum.
Un cas similar és Portugal amb la creació del Sindicat Nacional de Conductors de Materials Perillosos que va convocar una vaga que va coincidir sospitosament amb un trobada a Lisboa de partits d’extrema dreta.
El que sí que és clar és que en aquells llocs com Grècia, Gran Bretanya o Catalunya, on plataformes unitàries han aconseguit involucrar des del primer moment les organitzacions sindicals, aquest tipus de problemes són irrellevants o no existeixen.
Així, TUC (Trades Union Congress), federació de sindicats a Anglaterra i Gal·les amb 5,5 milions d’afiliats, col·labora habitualment amb la plataforma antiracista i antifeixista Stand up to Racism.
Els sindicats han d’impulsar la lluita contra l’extrema dreta
La desigualtat social, la precarietat i el desmantellament dels serveis públics per les polítiques neoliberals, provoca inseguretat, descontentament i por, especialment al món laboral.
Aquest és un brou de cultiu ideal per als sentiments racistes. Els sindicats han de tenir un paper fonamental per abordar els temes de què treu partit l’extrema dreta.
La gent d’ingressos baixos i amb un nivell inferior de formació té por de perdre els llocs de treball, l’habitatge i el nivell educatiu a causa de les persones migrants.
Els partits d’extrema dreta són experts a reflectir les preocupacions i les dificultats de la gent. Les suposades amenaces s’interpreten de manera esbiaixada i després s’exageren espectacularment.
Sobre els sindicats recau la responsabilitat de fer front a l’extrema dreta i deixar de veure-la com si fossin gent irrellevant. S’han de prendre seriosament com una amenaça molt greu i adoptar una sèrie de mesures.
En primer lloc, han de reafirmar que són organitzacions que tenen com a objectiu protegir els interessos de les i els treballadors i, com a tals, han d’abordar els problemes econòmics i socials provocats per la modernització i la globalització.
Cal no cedir a l’extrema dreta la crítica vers el capitalisme i la globalització.
Solidaritat
En segon lloc, deixar clar a la seva afiliació que el sistema de protecció social no es pot aconseguir amb mesures reaccionàries i inhumanes, com l’exclusió racista, sinó únicament amb polítiques basades en la solidaritat.
Per acabar, el compromís dels sindicats hauria d’ampliar-se a una aplicació de mesures específiques contra racisme i el feixisme com:
- La participació en plataformes unitàries i en xarxes socials de base àmplia contra les tendències dretanes.
- La participació en activitats ciutadanes, per exemple, contra les manifestacions de l’extrema dreta.
- La difusió de tota mena d’informació i campanyes contra l’extrema dreta (pòsters, fulletons, publicacions, cartes obertes, casetes d’informació, exposicions…).
Si pensem que una estructura sindical com la Confederació Europea de Sindicats (CES) està formada per 89 centrals sindicals nacionals de 39 països i compta amb un total de més de 60 milions de membres, l’adopció de mesures com les propostes suposaria un pas de gegant en la lluita contra l’extrema dreta.
Anticapitalisme i la lluita contra el feixisme
La lluita contra el feixisme és essencial i urgent, però té limitacions.
En última instància, el capitalisme produeix feixisme, de la mateixa manera que produeix guerres i gasos hivernacle; és a la seva naturalesa.
Mentre existeixi el sistema actual, existiran —en major o menor grau— racisme, LGTBIfòbia, masclisme i l’amenaça feixista.
Així, a més de combatre el feixisme i el racisme, també hem de lluitar contra el capitalisme: per això construïm la xarxa Marx21.
Tot i això, segons la visió típica “antifeixista” a l’esquerra radical, totes aquelles persones que no comparteixen certa visió anticapitalista, i certes tàctiques centrades en la lluita física al carrer, queden excloses de la lluita contra el feixisme.
Lluita unitària
A Marx21, i al corrent socialisme internacional del que formem part (la IST en les seves sigles en anglès), treballem en la construcció de moviments unitaris contra el feixisme i el racisme, que inclouen la gent corrent, i les seves organitzacions, molt més enllà de l’esquerra radical.
Aquesta és l’estratègia explicada a dalt, una estratègia que ha demostrat, un cop rere altre, la seva efectivitat.
El problema és que molts pocs sectors de l’esquerra radical comparteixen aquesta visió de lluita unitària.
En la lluita contra el feixisme, per exemple, al·legant que en última instància hem d’acabar amb el capitalisme, molts activistes es neguen a col·laborar dia a dia amb altres persones que no comparteixin tota la seva visió política.
És com si diguessin que volen lluitar per l’alliberament de les dones, mentre intenten excloure d’aquesta lluita a la majoria de les dones del món (atès que la majoria no es declaren anticapitalistes).
O si exigissin que una manifestació contra la guerra es limités a les persones que accepten un programa polític determinat.
Socialisme des de baix
A Marx21, i als nostres grups germans a diferents parts del món, no veiem cap contradicció en lluitar pel socialisme des de baix i la derrota del capitalisme, alhora que ajudem a impulsar lluites urgents per demandes concretes, juntament amb persones i forces més diverses.
El problema és que som poques persones, davant de pressions de la política institucional, d’una banda, i el sectarisme, de l’altra.
Així que si estàs d’acord amb les idees expressades en aquesta publicació sobre la necessitat de fer front comú contra el feixisme i el racisme… però també veus la necessitat d’acabar amb el sistema capitalista que està destrossant el planeta, uneix-te a Marx21!
T’agrada el que diem?
Marx21 és una xarxa d’activistes que col·lectivament es forma, debat i participa a les lluites concretes, defensant les idees marxistes dins de les mateixes.
