De Engels a Fridays for Future: Un recorregut polític pel moviment ecologista

ES CA

Aquest article es basa en la ponència de Santi Amador a la xerrada Canvi climàtic: Cap on va el moviment ecologista?, a les recents jornades de Marx21.

Santi Amador

En aquesta ponència començaré parlant de Rachel Carson i Primavera Silenciosa, com a punt de partida de l’ecologisme polític. Tot seguit, passaré a exposar com la tradició marxista i el moviment obrer han estat profundament conservacionistes, per recórrer després el desenvolupament dels Partits Verds. Per acabar, analitzaré si aquests ofereixen l’alternativa que la humanitat i el planeta necessiten en la conjuntura actual de Canvi Climàtic i desastre mediambiental o si necessitem altres eines.

El 1962, amb la publicació de Primavera Silenciosa de Rachel Carson, neix el moviment ecologista contemporani, que donaria lloc més tard als partits verds i a l’ecologisme polític tal com ho concep la majoria de la gent avui dia. Al seu llibre, Carson va assenyalar els perills de l’ús de pesticides com el DDT, sobre el medi ambient i les persones. Enfrontada a l’establishment econòmic (indústria química) i polític de l’època, que va pretendre censurar-la i la va titllar de “comunista” o directament amb insults masclistes, com a “histèrica o boja”.

Metabolisme

No obstant això, podem veure el pensament ecologista per primera vegada als grans teòrics marxistes, com Marx o Engels (sent 2020, l’any del sorgiment de la pandèmia mundial de la Covid-19, el bicentenari del seu naixement). Marx parlava de com el metabolisme, la relació de l’ésser humà amb la natura, s’havia trencat a causa de l’alienació del seu entorn natural i com la contaminació havia trencat aquest equilibri. Recomano el llibre de L’ecologia de Marx de John Bellamy Foster, per desmentir la mentida que associa a Marx amb el productivisme i la falsa associació de governs que s’autoproclamen socialistes i destrueixen el medi ambient perquè en realitat són règims de capitalisme d’estat (l’antiga URSS o l’actual Xina).

Engels va fer grans aportacions, associant la contaminació del medi ambient amb el desenvolupament de malalties dins la classe treballadora, com fa al seu llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra o, més específicament, al llibre Dialèctica de la natura, on exposa com el creixement il·limitat del capitalisme és incompatible amb la protecció del medi ambient, assenyalant que aquesta destrucció també té conseqüències sobre el desenvolupament d’una vida humana digna. Només l’establiment d’una societat de treballadors lliures associats acabarà amb aquesta espoliació i podrà posar la ciència al servei de la humanitat i no del capitalisme com està actualment.

Hi ha molts exemples de com la classe treballadora, organitzada a través d’assemblees o sindicats, ha impulsat lluites socioambientals. Des de l’Anglaterra que descrivia Engels, passant per les mines de Río Tinto a Huelva fins a Chico Mendes (un dels fundadors del PT del Brasil, assassinat per defensar l’Amazònia) o altres ecologistes assassinades a Amèrica Llatina, com el cas paradigmàtic de Berta Cáceres a Hondures fa pocs anys —per cert, acaba de guanyar les eleccions Xiomara Castro, parella de l’expresident Manuel Zelaya, deposat per un cop d’estat de l’oligarquia hondurenya l’any 2009—. Com assenyala Jesús Castillo, professor d’Ecologia a la Universitat de Sevilla i militant de Marx 21, al seu llibre Trabajadores y Medio Ambiente, hi ha moltes experiències inspiradores, com les prohibicions verdes, impulsades pel sindicat de la construcció de Sidney als anys 70 , la lluita del qual va preservar el patrimoni arquitectònic i ambiental de la ciutat.

Partits Verds

No obstant això, quan parlem de política i protecció del medi ambient, el que a tothom li ve al capdavant són els Partits Verds. Nascuts entre els anys 60 i 70 a països d’Europa central i del nord, on encara avui són els llocs on tenen més presència i rellevància institucional. Es van desenvolupar en un context de guerra freda, on l’ús d’armament nuclear semblava imminent, apostant pel pacifisme i la justícia social, així com respectant el medi ambient.

A diferència dels partits socialdemòcrates o comunistes (estalinistes o eurocomunistes) la seva base social era (i gosaria dir que és) classe mitjana urbana, no de classe treballadora, i molt menys el sector manual de la mateixa.

Encara que els va costar treure representació institucional, a finals dels 70 i principis dels 80 tenim ja representants d’aquests partits a parlaments d’Alemanya o a Finlàndia, país on el 1995 entrarien per primera vegada al govern, amb socialdemòcrates i conservadors. Una altra experiència institucional rellevant és quan van sostenir els governs de Schröeder a Alemanya a principis dels 2000, donant suport a la intervenció imperialista a Kosovo o a les polítiques neoliberals de l’SPD. El mirall al que diu mirar-se Más País d’Errejon, acaba d’entrar en coalició novament amb els socialdemòcrates i amb els liberals (l’equivalent a Ciutadans) al país centre europeu.

És un reflex del moviment d’aquests partits a la dreta. Majoritàriament, defensen un model socioliberal, presentant a la UE com un espai de progrés social mentre alhora es manifesten favorables als drets de les persones migrants i a la lluita contra el Canvi Climàtic (sempre dins de l’status quo polític i econòmic neoliberal).

El 1984 tenim el primer partit verd a l’Estat espanyol, presentant-se més tard a moltes eleccions amb IU o en el cas de Catalunya que el coneixeu millor aquí, amb ICV. També partits que es reivindiquen verds han anat en plataformes com Recortes Cero –liderats per l’organització maoista espanyolista UCE– o Compromís, actualment formant part del govern valencià. Equo —fundat l’any 2011 i liderat llavors per Juan López de Uralde, diputat avui de Unidas Podemos al Congrés— o PACMA —més animalista que ecologista— han estat les organitzacions que en solitari han aconseguit millors resultats electorals, amb plantejaments en l’econòmic-social d’un reformista socialdemòcrata menys ambiciós que IU o Podemos.

A nivell estatal, Más País i Alianza Verde, la part d’Equo que va decidir no integrar-se a Más País i que es troba dins d’Unidas Podemos, són els dos exponents més importants de l’ecologisme institucionalitzat a nivell estatal.

Socialisme

Per acabar i al fil del que hem exposat, crec que és de justícia assenyalar que el marxisme és una tradició política que injustament ha estat titllada de productivista, en assenyalar com a socialistes els països amb un règim polític de capitalisme d’Estat com van ser la URSS o els seus satèl·lits en el seu temps o com són avui Corea del Nord o la Xina i el Vietnam amb elements també de capitalisme de mercat.

Socialisme no és Chernobyl ni la crema de carbó a la Xina, socialisme és un sistema basat en l’autoorganització de la immensa majoria de la societat, la classe treballadora entesa en un sentit ampli, que democràticament decideixi les prioritats de la mateixa. Una societat no basada en el lucre d’uns pocs a costa de l’explotació dels éssers humans i sobrepassant els límits biofísics del planeta.

Davant del nou fracàs de la COP26, el camí no és l’ecologisme de Daniel Cohn Bendit o d’Iñigo Errejón, no és el camí de la integració a les institucions capitalistes i la conciliació de classes.

El camí és l’experiència històrica de la nostra classe, amb les Green Bans, Chico Mendes o els treballadors d’inicis de la revolució industrial i que avui Fridays for Future, Extinction Rebellion o altres moviments socials que assisteixen a les grans contracimeres —com la darrera que va tenir lloc a Escòcia el mes de novembre passat, la COP26— han recollit aquesta bandera, la mateixa que ha d’implicar la classe treballadora sense la qual no funcionaria el sistema.

A Marx 21 tenim la visió que no hi pot haver ecologisme sense anticapitalisme. Us convidem a que us uniu a nosaltres, perquè amb idees i organització podrem impulsar millor aquesta i altres importants lluites.