A les eleccions xilenes que s’acaben de celebrar, la primera volta de les presidencials va ser guanyada per José Antonio Kast, un candidat defensor de la dictadura de Pinochet, amb 1.961.122 vots, el 27,91%. El segon lloc va ser per a Gabriel Boric, de la coalició d’esquerres Apruebo Dignidad, amb 1.814.809 vots, el 25,83%. Boric havia guanyat Daniel Jadue, del partit comunista, a les primàries de la coalició del juliol passat. Miguel Silva escriu des de Santiago de Xile sobre les lliçons d’aquest resultat.
Miguel Silva
A les eleccions de diumenge passat, 21 de novembre, la dreta va recuperar el control sobre el sistema polític xilè.
No som el primer país que ha patit una baixada després de període de lluita, després d’un augment en la confiança i l’organització de milions, però potser et fa pensar el per què del fet?, i molts estan deprimits.
Bé, unes xifres. La suma dels vots per als dos candidats de la dreta no és més alta que la votació fa quatre anys quan van guanyar la presidència. El que sí que ha canviat és que el seu candidat guanyador —Kast—, transmeti als quatre vents que sempre tenien la raó quan insistien que cal tornar al passat, a la tranquil·litat, al respecte per la família, a baixar els impostos per a les empreses , a ser orgullosos d’estar en contra de les revoltes violentes. Ell estava en contra del procés que avui dia està formulant una nova Constitució.
Al nord, on arriben la majoria dels immigrants des d’altres països llatins, un altre candidat, que és un populista “antipolític”, va guanyar més vots que ningú, en una regió on hi ha les concentracions de miners més grans del país. I al sud, la dreta va guanyar a totes les comunes prop de Temuco, centre de la lluita per la terra maputxe (indígena).
D’altra banda, Gabriel Boric, que és el màxim dirigent del Front Ampli, una nova formació política que, d’una manera o altra, va néixer dels moviments socials dels darrers deu anys, va guanyar la votació a les grans ciutats del centre del país.
Aquesta votació, de més vots pel canvi a les grans ciutats i menys al sud i al nord, va repetir la votació (almenys al Sud) per una nova constitució al plebiscit de fa un any. On la revolta ha tocat la gent amb la seva força, més suport hi va haver al plebiscit per una nova constitució. Per exemple, bastant més gent va sortir a votar al plebiscit a grans ciutats que als poblets i ciutats petites.
I on la revolta no va tocar la gent, va ser on hi va haver poc suport al plebiscit —almenys al Sud—, avui hi ha més suport per a Kast i la seva política de “tornar a la pau i la tranquil·litat”.
La reacció de la majoria de l’esquerra ha estat dir que hem de ser tots contra els nous “feixistes” de la dreta, tot bé. La lluita unitària contra l’extrema dreta és essencial, però només és una part del que cal fer.
També hem de treballar amb aquests sectors de gent que ha oblidat, que s’ha desvinculat, de la memòria de la revolta. I també treballar amb aquella meitat de gent que no va sortir a votar.
És a dir, tornar a treballar sobre els problemes que encara enfronta la gent: el sistema de salut, les pensions baixes, la desocupació conseqüència de la pandèmia. És a dir, nosaltres també hem de tornar enrere per capturar, una altra vegada, aquesta esperança dels dies de la revolta, que va omplir els cors de tanta gent d’alegria.
Miguel Silva escriu sovint a Revista de Frente.
