Laura Verdasco Menéndez
El 31 d’octubre passat va començar a Glasgow la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic número 26. Representants d’estats i empreses van fer ús dels seus avions privats per acudir a la cita de rentat de cara del capitalisme verd per excel·lència. Fins al 12 de novembre, la ciutat es veurà paralitzada perquè aquells directament responsables de la crisi climàtica es puguin felicitar per la seva mútua ineficiència.
Massa tard, massa poc
Durant aquesta conferència hem vist i veurem mesures anunciades que prometen frenar o fins i tot revertir els efectes del canvi climàtic i que estan sent titllades “d’acord històric”. A la realitat, aquests acords són paper mullat més enllà del 12 de novembre. De fet, cap dels compromisos fixats durant aquesta conferència són vinculants… cosa que reafirma el seu únic propòsit de generar un bon titular.
Per exemple, Joe Biden, president d’Estats Units, va anunciar recentment un acord de més de 100 països per reduir les emissions de metà un 30% abans de l’any 2030. Aquesta mesura, considerada dràstica pels líders mundials, es queda curta. Tots els informes afirmen que qualsevol pla que no tingui efecte immediat no serà suficient per mantenir el planeta per sota de l’augment dels 1,5 graus centígrads, per evitar conseqüències catastròfiques. Un cop més, veiem com els suposats líders mundials fracassen en l’intent d’abordar una crisi cada cop més urgent.
Així mateix, empreses i organismes governamentals han engegat una extensa maquinària de rentat de cara. La ciutat s’ha omplert de promeses de productes verds i estils de vida sostenibles. Un cop més, les multinacionals intenten responsabilitzar l’individu dels problemes de què les empreses són els causants, i generar beneficis comercialitzant les seves “solucions”. Només cal destacar que un dels patrocinadors de la COP26 és la cadena de supermercats Sainbury’s —un dels principals promotors dels plàstics d’un sol ús— per evidenciar la hipocresia de la conferència.
La resistència activista
Tot i això, i al marge de la burocràcia capitalista, una onada de protestes i manifestacions ha irromput als voltants de la conferència. Milers d’activistes han pres els carrers per reclamar el canvi urgent que cal realment.
Sota l’eslògan de “Blah, Blah, Blah”, les i els activistes reclamem canvis que vagin més enllà de la xerrameca. L’esperit a Glasgow és combatiu i radical: el missatge més clar és que el temps s’ha acabat, i que les reformes no seran suficients. Les mobilitzacions es caracteritzen per demanar un canvi de sistema total, on les promeses per a dins d’una dècada no hi tenen cabuda.
Per exemple, el grup Extinction Rebellion ha organitzat nombroses protestes que han pres la ciutat. Els primers dies de la conferència hem vist manifestacions de centenars de persones diàriament, reclamant la fi del capitalisme verd i exigint als líders que escoltin les demandes de la resta de la societat. Per altra banda, la presència de les noves generacions és més rellevant que mai. Les manifestacions són majoritàriament liderades per persones joves i estudiants que, més enllà de resultar moderades, són freqüentment el sector més insistent en un canvi de sistema.
Finalment, una onada de solidaritat ha caracteritzat les mobilitzacions. Per exemple, prèviament a la conferència es va posar en marxa una xarxa de suport per a activistes. En aquest sistema, activistes que requerien allotjament per assistir a les mobilitzacions s’han pogut allotjar amb altres activistes.
Més recentment, un edifici ha estat okupat en una col·laboració entre activistes locals i internacionals per allotjar líders i lideresses de pobles indígenes que no havien pogut accedir a allotjament. Aquestes mostres d’organització local també són una mostra del caràcter internacional del moviment, i de la seva capacitat per connectar activistes més enllà de les fronteres imposades pels estats.
L’Estat reprimeix
D’altra banda, i com era d’esperar, l’Estat no ha trigat a reaccionar davant d’aquesta mobilització massiva de la ciutadania. Més de 10.000 policies han estat especialment enviats a Glasgow des de tots els racons del Regne Unit, prèviament entrenats com a antiavalots. Van a Glasgow preparats per exercir la violència, i no han trigat a abusar del poder que tan gratuïtament se’ls ha concedit.
Hem vist arrestos violents i detencions massives d’activistes, però també residents forçats a passar la nit fora de casa després que la policia els impedís l’accés al seu propi carrer.
Cal destacar que la resposta violenta per a la qual diuen haver acudit a Glasgow és producte de la seva creació. Les mobilitzacions i manifestacions són de caràcter pacífic i organitzat. La policia és l’única a exercir la violència a través d’arrestos massius, o forçant amuntegaments contra els que poden carregar.
I ara què fem?
Quan encara falten dues setmanes perquè s’acabi la COP26, el resultat és evident: els líders mundials i les empreses mai no seran capaços de frenar el canvi climàtic. Fer-ho implicaria contradir el mateix sistema capitalista que n’ha permès la seva existència.
La veritable esperança rau en les mobilitzacions massives de la resta de la societat.
Des de sindicats a estudiants, passant per tota la classe treballadora, la veritable mesura de l’èxit d’aquesta conferència serà la implicació d’aquests grups. Així mateix, la conferència presenta l’oportunitat per estrènyer llaços amb organitzacions a altres parts del món, especialment al Sud Global.
El canvi climàtic s’ha d’abordar des d’una perspectiva internacional i de classe, i Glasgow presenta l’escenari perfecte per pressionar per un canvi real, i és a les nostres mans fer-ho realitat.
Laura Verdasco Menéndez és militant del Socialist Workers Party a Glasgow, i activista estudiantil davant la COP26.
