Jesús M. Castillo
Hem avançat molt en els drets de persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals i no binàries (LGTBI+) en les últimes dècades.
Avenços en igualtat legal com el matrimoni igualitari i l’adopció per part de parelles homosexuals, i en igualtat real, reflectits en una disminució generalitzada de la LGTBIfòbia. Per exemple, una enquesta recent (de YouGov) que inclou a 8 països enriquits des d’Estats Units a Alemanya, mostra que a l’Estat espanyol es registra el major percentatge de persones que donen suport als seus familiars quan “surten de l’armari” (91%) . Tots aquests avanços han estat producte, principalment, de les mobilitzacions dels moviments socials.
Davant els avenços en drets i llibertats de persones LGTBI+, s’està produint una reacció regressiva des de la ultradreta. Una ultradreta que ara, amb l’entrada de Vox als parlaments, compta amb un gran altaveu mediàtic i amb diners públics per a les seves activitats. Així, el discurs d’odi de la ultradreta ha posat a la diana a les persones LGTBI+. Ens assenyala com una ciutadania de segona categoria que no mereixem els mateixos drets que la ciutadania de primera categoria, i ens mostra com una amenaça. N’hi ha prou, com a exemple, amb aquesta declaració d’Espinosa de los Monteros, portaveu de Vox al Congrés dels Diputats:
“D’acord, la no discriminació està protegida per la Constitució. El problema és que a Espanya hem passat d’un extrem a un altre. De donar pallisses als homosexuals al fet que ara aquests col·lectius imposin la seva llei.”
El discurs d’odi de la ultradreta està donant confiança i ànims per realitzar accions LGTBIfòbiques, alhora que les justifica, indirectament, i no les condemna específicament. De fet, els delictes d’odi per orientació sexual que es denuncien i condueixen a condemnes han augmentant des 169 l’any 2015 a 283 en 2019 i 2020. En aquest context, l’assassinat de Samuel a Galícia al juliol de 2021 va posar aquest greu problema a primera línia informativa.
Odi ultradretà
La reacció d’odi de la ultradreta davant els avenços en drets i llibertats, i el seguiment per part d’algunes líders del Partit Popular (PP) com Isabel Ayuso, no es limita a les persones LGTBI+. S’estén també a les dones, a la població migrant i a les persones racialitzades.
És a dir, el discurs d’odi ultradretà ataca la majoria de la societat perquè té com a objectiu impulsar una regressió generalitzada i autoritària en llibertats i drets polítics i econòmics. Per a això, la ultradreta intenta dividir i enfrontar la gent treballadora entre si perquè no miri cap a on està, realment, l’origen de la majoria dels seus problemes. Una cosa que sempre han intentat les classes dirigents en el marc de la lluita de classes.
El creixement de la ultradreta ens mostra que igual que hem conquerit drets i llibertats mitjançant les lluites socials, podem perdre’ls si deixem de defensar-los. Tot i els grans avenços socials que hem conquistat al llarg de les últimes dècades a l’Estat espanyol, encara ens queda molt per avançar.
Per exemple, a nivell d’igualtat legal de les persones LGTBI+, necessitem una llei integral de transsexualitat a nivell estatal. A més, i sobretot, crec que hem de seguir avançant en la igualtat real per acabar amb la LGTBIfòbia.
Amb aquests objectius, crec que és imprescindible la unitat de totes les persones progressistes per aïllar socialment i política a la ultradreta. A més, la visibilitat LGTBI+ continua sent molt important. Conjuntament, crec que els col·lectius LGTBI+ han d’adoptar visions anticapitalistes, ja que les opressions per raons de gènere i orientació sexual tenen com a teló de fons un sistema socioeconòmic que necessita que les dones realitzin, en el si de la família, la majoria dels treballs de cures sense cap remuneració. I les persones LGTBI+ desafiem, en no poques ocasions, el model de família sistèmica.
Des d’aquest enfocament anticapitalista, crec que els col·lectius LGTBI+ han d’estrènyer llaços i unir forces amb altres col·lectius claus pels avenços socials.
Entre aquests, destacaria els moviments de treballadors i treballadores organitzades en els seus centres de treball, com sindicats i marees. Aquests moviments poden, desbordant a les seves burocràcies, aturar la producció mitjançant vagues, el que els confereix una gran capacitat de pressió política.
Les lluites de Stonewall liderades per dones trans en els anys 60 i 70 a Estats Units, així com les lluites conjuntes de col·lectius LGTBI+ amb sindicats miners al Regne Unit als anys 80 (reflectides magníficament en la pel·lícula Pride) segueixen sent una inspiració per seguir conquerint avenços en el segle XXI.
