Xoán Vázquez
Portugal s’encamina a unes noves eleccions després que el primer ministre socialista, António Costa veiés com els seus pressupostos per al 2022 eren rebutjats pels seus socis parlamentaris, l’anticapitalista Bloco de Esquerda (BE) i la Coalició Democràtica Unitària (CDU), integrada pel Partit Comunista i els Verds, que acusen Costa d’haver-se girat cap a la dreta per acontentar la Comissió Europea.
El model portuguès
Fins l’any 2015 una característica del sistema polític portuguès era la poca estabilitat governamental. N’és una bona prova que només 5 dels 15 primers ministres van arribar al final del seu mandat. Per això, resulta sorprenent que aquests sis darrers anys el “model portuguès”, anomenat gerigonça (artilugi o invent) pels seus detractors, fos l’enveja de l’esquerra europea i invocat com a exemple de pragmatisme i bons resultats.
Els laboristes britànics van arribar a qualificar l’experiència portuguesa com la quarta via i l’economista Joseph E. Stiglitz, en un article publicat l’abril de 2019 al New York Times, va encunyar el terme Capitalisme Progressista. Fins i tot el Financial Times li va dedicar una extensa i profunda anàlisi a la seva secció “The Big Read” amb el títol “Portugal: el camí europeu per sortir de l’austeritat?” en què lloa la capacitat del govern portuguès de sanejar els comptes públics i mantenir la cohesió social.
Però aquesta suposada estabilitat era, des de les eleccions de 2019, força precària, com ho demostra el fet que en els dos últims anys el Govern del Partit Socialista (PS) hagi aconseguit tirar endavant el projecte pressupostari gràcies a l’abstenció dels seus socis parlamentaris, l’any 2020 del BE i de la CDU, i el 2021 amb l’abstenció de la CDU.
Prova d’aquest distanciament és un estudi de vot parlamentari realitzat l’any 2019 que demostra que el Partit Socialista va votar més cops junt a la dreta que amb els seus aliats.
Les eleccions del 2015
Les eleccions legislatives celebrades a l’octubre de 2015 van donar la victòria a la coalició de dretes Portugal al Front —integrada pel Partit Popular Democràtic/Partit Social Demòcrata (PPD/PSD) i el Centre Democràtic Social-Partit Popular (CDS-PP)— però la suma de diputats d’esquerres (122) formava una nova majoria parlamentària.
Després de moltes vicissituds, a finals de novembre de 2015, el president de la república va nomenar el socialista António Costa com a nou primer ministre.
Com que tant el Bloc d’Esquerda com la CDU havien rebutjat la fórmula de govern de coalició, es va articular una fórmula de suport parlamentari. Però l’acord d’esquerres responia davant unes circumstàncies específiques.
El 17 de maig de 2014, Portugal deixava d’estar sota la tutela de la troika després de 3 anys d’un duríssim programa d’austeritat, a canvi dels 78.000 milions d’euros del rescat financer sol·licitat l’abril de 2011 pel govern del PS. Seria la dreta, victoriosa a les eleccions legislatives d’aquell any, l’encarregada d’aplicar aquest pla d’austeritat, entre les mesures del qual hi havia la retallada de pagues extres de funcionaris i pensionistes, així com la pujada del IVA, fins i tot en productes de primera necessitat.
Per tant, quan es van celebrar les eleccions l’any 2015, la gent volia girar full de l’austeritat després de la legislatura del rescat i això va motivar que el suport a l’esquerra s’incrementés en mig milió de vots i que aquesta decidís articular maneres de col·laboració per tractar de revertir l’austericidi de la troika.
La realitat és que en aquests anys de Govern, Costa no ha tocat la reforma laboral implementada durant el període de la troika, que facilita l’acomiadament i la precarietat laboral. Els salaris de mitjana ronden els 830 euros si són indefinits. Si són temporals —molt més nombrosos— s’acosten als 750 euros. És pràcticament el mateix que costa una mensualitat de lloguer d’un apartament d’una habitació a Lisboa o Porto.
Des de 2018, les aturades i les protestes formen part del paisatge i algunes —com les d’educació i sanitat— s’han instal·lat de manera permanent a la vida del país. Tenen les mateixes reivindicacions: que els seus salaris dels anys de la crisi s’actualitzin i que es reposin les plantilles devastades pel pas de la troika.
Si l’any 2018 es va tancar amb 260 vagues importants, el març de 2019 ja hi havia 112 preavisos de vaga. Al llarg de l’any metro, transportistes, pilots aeris, benzineres i infermers-infermeres de quiròfan van fer vaga. En alguns casos, la resposta de l’executiu va ser mobilitzar l’exèrcit i en altres intervenir impedint el dret a la vaga.
I aquest 2021 postpandèmia s’està tancant amb 72.000 aturats més, la majoria procedents d’acomiadaments a grans empreses com TAP, Efacec o Banc Santander.
Sever càstig a l’esquerra
Les eleccions locals del setembre passat no només van significar un desgast més gran de l’esperat per al Govern del Partit Socialista, sinó també un sever càstig a l’esquerra (Partit Comunista i Bloc d’Esquerda) que ha estat el seu suport els darrers sis anys.
Tot i que António Costa, primer ministre i secretari general del Partit Socialista, va intentar ressaltar el fet que, per tercera vegada consecutiva, guanyés els comicis locals, el desgast socialista és clar ja que ha perdut el poder a les ciutats més poblades: Lisboa, Coimbra, Funchal, Porto i Braga. Tot i que segueix sent el partit més votat (amb 21.000 vots més que la coalició de dretes) perd 250.000 vots.
Dur càstig electoral per al Partit Comunista (PCP), que va perdre les alcaldies dels seus bastions històrics com Évora o Loures, i per al Bloc d’Esquerda, que no aconsegueix enlairar-se a l’àmbit municipal. Els comunistes van perdre més de 80.000 vots en un dels seus pitjors resultats electorals mai vistos.
Decepció també a les files de la formació d’ultradreta Chega que, encara que va aconseguir 20 regidors, no va aconseguir mantenir l’important suport que va obtenir a les eleccions presidencials del gener, quan es va convertir en la tercera força més votada amb prop del 12% dels sufragis. Tot i així, amb 206.000 vots, que els situen davant del BE, l’extrema dreta demostra capacitat electoral en l’àmbit local, cosa que és summament preocupant.
L’abstenció de més del 46% (una de les més altes des que se celebren eleccions, el 1976) va ser l’autèntica vencedora d’una jornada que també va ser positiva per a la coalició de centre dreta que va aconseguir un resultat superior a l’esperat.
Ruptura de l’acord parlamentari
Després dels mals resultats electorals, i per calmar el descontentament intern, la direcció del PCP va decidir prendre exemple del BE, que ja ho havia fet amb els pressupostos del 2021, i trencar immediatament amb el suport al Govern del PS, per poder reprendre un lloc a l’oposició.
El que és incongruent és que PCP i BE, que tant van fer servir el fantasma de la dreta per justificar el seu suport a l’aprovació de sis pressupostos d’Estat del PS, són ara els mateixos que qüestionen i critiquen els de 2022, similars als anteriors, obrint la possibilitat per a quelcom pitjor: un govern de la dreta amb l’extrema dreta.
Ara que tant el PCP com el BE han decidit trencar els seus lligams amb el govern del PS, és bon moment per refrescar-los la memòria del que han estat realment aquests anys de política de conciliació amb el PS, en què s’han limitat a proposar mers ajustaments a les mesures del Govern.
Per això és hora que l’esquerra anticapitalista faci el seu camí. Si han estat capaços de col·laborar per mantenir un Govern del PS, també ho haurien de ser per crear una alternativa d’esquerres mobilitzadora que lluiti per una transformació estructural del país.